Diumenge, 4 de
juny. Dia primer. Entrar amb mal peu.
Diuen que qui
està de pega amb els collons ensopega. Aquesta és la "meravellosa
vista" que tinc davant la finestra
de la meva cel·la a Montserrat. Un pedrot pur, dur i enorme, i una mica de
muntanya si m'enfilo a una cadira i miro per una altra finestreta arran de
sostre... La cel·la 314 (agafa un cagarro i esmorza), la de les emergències... Sembla
que han extraviat la meva reserva, que hi ha hagut algun
error i no comptaven amb mi. I sort que duia tots els correus electrònics impresos
on hi constava el tràmit i la paga i senyal... Tants dies il·lusionada per
això... I a sobre plou! No, no puc, és claustrofòbic, aquí m’hi moriré!
Per sort, m'han ofert la possibilitat, demà al migdia, de canviar d’habitacle; avui tot està pleníssim. Vinga Montse, no perdem les esperances que encara ho arreglarem!
Dilluns, 5 de
juny. Dia segon. Adéu, pedrot!
Solucionat! Ja
ha desaparegut el pedrot de davant la meva finestra! No, no és que hagin
canviat la muntanya de lloc, no, sinó que disposo d'una altra cel·la molt més
acollidora! I aquesta vegada sí, altíssima, al sisè pis, preparada per fer
realitat totes les meves expectatives!
Aquesta és la vista que tinc al davant. Que bella serà l'alba contemplada des del llit estant! Que bella la nit, amb la lluna que ben aviat serà plena!
Avui, però, el vel fantasmagòric de la boira, després d'una nit i un matí de pluja, ha embolcallat el monestir fins al migdia. El meu agraïment al senyor responsable de la recepció, que ha tingut el detall d'oferir-me aquesta meravella; tenia ganes d'abraçar-lo i tot, de no haver estat tan seriós! Aquesta meva estada fins al proper diumenge recomença de nou ara, i de la millor manera! Montserrat, t'estimo!
Dimarts, 6 de
juny. Dia tercer. Coses del Monestir...
No podia dormir, i a 2/4 de 8 del matí, després d’un passeig molt agradable, he anat a escoltar Laudes a la basílica. No és que m'hi hagi pogut concentrar gaire, no; un grup d'orientals havia pujat al cambril de la Moreneta. Tot són maneres d'adorar, és clar, però ells semblaven trobar-se al davant de l'emperador del Japó. Tota una tirallonga de grans reverències davant la Verge, ostentoses, repetitives, l'esquena vinclada endavant, el front quasi a terra, el cul ridículament visible donant la cara als feligresos que ocupàvem els bancs de la basílica. No sé pas com s'ho ha fet, Ella, per mantenir la compostura sense riure, impàvida, inamovible...
Alguns dels monjos no semblaven estar gaire inspirats; a un de grassonet, a l'hora de senyar-se, se li ha girat feina: en nom del Pare (els dits al front), del Fill..., i en tocar-se la panxa s'ha adonat que anava una mica brut, i sense manies s'ha dedicat a espolsar-se l’hàbit vigorosament, deixant de banda l'Esperit Sant i les oracions. Un altre badallava sense dissimular ni gota. I un altre monjo ha aprofitat el temps per netejar-se a consciència les ulleres, mentre que més enllà un altre es mocava sense que l'importés gaire la cantarella gens gregoriana del seu "moooc, moooc, moooc... "
El Parenostre cantat de Rimsky Korsakov, però, m'ha fet posar la pell de gallina.
Són coses de dins del Monestir... A fora, el crepuscle convida només a viure'n la bellesa...
Dimecres, 7 de
juny. Dia quart. Petits tresors.
Avui de bon
matí, nova passejada deliciosa per uns Degotalls solitaris, on tan sols se sentia el cant
dels ocells. La foto tradicional de cada any al mateix lloc. I cercant petites espurnes de
bellesa per a la capseta dels records.
Fa vent i un
fred que pela, avui, a Montserrat!
Dijous, 8 de
juny. Dia cinquè. Una mica de tot.
De la
indescriptible bellesa d'una mar de núvols al matí, passant a la bellesa del
cicle de la vida que se'ns ofereix amb la seva aparent simplicitat; resseguint
camins d'horitzons ben nítids, sempre amb la serralada imponent al fons, a
voltes esquerpa, a voltes amable; finalitzant la tarda amb l'Ave Maria de Bach
interpretada magistralment per l'Escolania, amb l'orgue donant el millor de sí
mateix... Les emocions oscil·len com un pèndol amb una intensitat difícil
d'encabir en un cor que recupera els seus batecs de vida. Gràcies, Montserrat!
Divendres, 9 de
juny. Dia sisè. Ermites, reptes, esperança.
Avui, jornada de
nous reptes, de superació personal. Dia de pujar a ermites que ja no estan a
l’abast de les meves forces, però que he aconseguit coronar! La més
significativa, la més elevada, la de Sant Salvador. Envoltada d'un paisatge colossal,
de vertigen, enganxada a l’Elefant. Molt a prop s’hi poden veure les restes de
l'orginal, que com gairebé totes va ser destruïda pels volts del 1812 durant la
Guerra del Francès. L’indret em va semblar feréstec, vaig sentir pànic i
vertigen, vaig haver de baixar cames ajudeu-me!
En un altre indret
bellíssim i després de pujar una colla d'escales, l'ermita de Sant Benet, restaurada
i convertida en refugi per a escaladors. Un bon lloc per dinar. I la més accessible, després de
travessar el Pla dels Ocells, és l'ermita de Santa Anna, que passarà a la meva
història particular perquè des d'allí em vaig assabentar, via whatsApp, de la
pregunta i el dia de la consulta (Xavier, te'n dec una!). Un gran lloc per a una sensacional notícia.
En definitiva,
una jornada d'aquelles que semblen impossibles i que no s'esborraran en el
temps. De nou gràcies, Montserrat!
Dissabte, 10 de
juny. Dia setè. Tot esperant la lluna.
Dic adéu al dia i a la meva estada a les muntanyes tot esperant la lluna, des de la Creu de Sant Miquel. Ni un sol núvol al cel.
Veig la tonalitat rosada del crepuscle, els seus canvis cromàtics, bufa un vent molt calent, però de la
lluna ni rastre. Com pot ser? Dilluns a aquesta hora ja feia estona que era davant meu, ben alta... Cap a les 10 em rendeixo i enfilo novament el camí de tornada, veient que la
nit m’ha caigut a sobre. I jo que tenia ganes de fer unes fotos espectaculars!
Decepció.
Que bonica la
basílica a aquestes hores, des del camí! Arribo i la lluna continua sense veure’s.
Per on deu haver sortit, aquest vespre, la molt..., llunàtica?
Una estona més
tard, a la plaça, me la trobo enmig del cel, majestuosa, gran i vermella, com si
hagués estat jugant a cuit i amagar. En un no-res s’aixeca, es veu llunyana i
es fa petita, i les fotografies, a causa del meu desconeixement en la matèria, em queden fetes una porqueria...
I m’acomiado d’ella,
dic adéu a la muntanya, a la Moreneta, al monestir, a tots aquests dies inoblidables. L’energia positiva que m’enduc cap a
casa han de durar-me una bona temporada. Potser el proper any, quan torni, ja serem un país lliure. A reveure, Montserrat!
