dilluns, 26 de març del 2018

Diumenge de Rams



Brisa de primavera als palmons i a la vida,
indignació sagrada flamejant al pensament,
la justícia corrompent-se en la mentida,
l’autoritarisme xipollejant en el ressentiment.


Setmana Santa de debò, doncs:
la de poders innobles que ofeguen la paraula,
que atien l’odi i que omplen les presons,
que volen l’exclusiva del banc i de la taula,
pròdigues en cops, eixorques en solucions.


Setmana Santa de debò, doncs:
no la d’ingènues cançons enamorades,
de creences ensucrades i de fes sense raons;
la setmana de la Creu, dels menyspreus i escopinades,
la de reis titelles i de lleis degenerades,
la de Déu prenent partit per les veus humiliades,
morint, ressuscitant… Setmana Santa fins al fons. 

David Jou i Mirabent 

divendres, 23 de març del 2018

dijous, 15 de març del 2018

S'esdevindrà el miracle


"...No queden més fulles per caure. El vent ha desprès el darrer vestigi de vida de les meves branques. Nues, sembla que alcin els braços implorant una almoina de sol a l’últim instant del capvespre. Elles, però, guarden el secret: no restaran gaire temps despullades; en el seu interior senten renéixer ja la força de la nova primavera que s’albira. Molt aviat la vigorosa saba les fecundarà de nou, recorrerà el seu cos fins a estremir-les i s’esdevindrà el miracle. I tornaran a omplir-se de brots tendres, de vida, de fullam.
No, no podreu amb mi, oh malvestats, hivern agònic, vent huracanat, realitats efímeres, poders devastadors, relacions amb data de caducitat. No fareu de mi l’arbre retut. Que sota la meva escorça d’aparent fragilitat, s’esdevindrà el miracle. I de les branques en sorgiran nous mots, poemes d’esperança i floriré altre cop; i jo, l’arbre, seré novament ombra per al repòs i aixopluc per a ocells passavolants, i de mi sorgiran els cants més alegres de la terra.
I al meu voltant, novament, hi naixeran les flors..."

Montse Galionar

dijous, 8 de març del 2018

No et demano la mà...


Estimar una altra persona sense privar-la de la seva llibertat. Sense possessió. Sense dir-li sóc teva, sense voler cap sóc teu. Sense acceptar cap ets meva, sense haver de dir ets meu.
Costa, costa estimar així, quan el desig de possessió sorgeix de forma visceral i primària i fa perillar la llibertat de qualsevol dels dos, o de tots dos.
Però potser la veritable grandesa de l’amor està en saber renunciar a aquest desig de possessió. Hi entra en joc, aquí, la intel•ligència. No és fàcil, però el repte és apassionant i el resultat val la pena.
Per a mi és un honor reunir en aquest espai dues persones que ens en parlen, amb idèntic missatge però amb diferents llenguatges. Una és Onatge, prou conegut entre els lectors de l’espai, vell amic retrobat després de molts anys, a qui agraeixo el regal del poema.
I què dir de l’entranyable i també vell amic Amancio Prada, còmplice de nits de música i poemes moltíssims anys enrere...

NO ET DEMANO LA MÀ
No et demano la mà,
només acompanya’m.

No et vull meva,
només acompanya’m.
No et vesteixis
amb cap cadena,
només acompanya’m.
No et sotmetis
a res que et negui,
només acompanya’m.
No et lliguis ni
a pares ni fills ni marit,
només acompanya’ls.
No t’entreguis a
cap religió que et negui,
ni tan sols l’acompanyis.

No t’abriguis de res
que et negui com a persona
i encara menys com a dona.

No t’estiraré mai, només
t’acompanyaré . . .
Onatge