Parlaven de l'amor...

Parlaven de l’amor, en la presentació d’un llibre.

D’un amor profund –esperit i matèria, cos i pensament,

que va néixer al caliu de la reciprocitat d’uns versos.

Total, transgressor, passional, insurrecte…

(Som poca gent a la sala, més o menys com sempre,

i ell i ella, els coautors, amb els ulls es besen.)

En parlava l’autora ufanosa, de la seva sort:

dos poetes navegant plegats en una barca de paper

dins un mar on els rems són lligalls de paraules,

i la brisa del sexe els atia les veles…

Ella i ell, escriptors tots dos; compartint cel i terra…

I jo, emmirallada en els mots i en la veu de l’autora,

n’he sentit enveja, i he pensat en nosaltres.

En tu, que saps seduir-me amb versos i llibres,

i en mi, que et retorno l’afecte a través de les cartes.

Qui pot negar l’existència de lligams silenciosos

en aquesta estranya relació de paper i de mots de tinta?

Qui té prou poder per mesurar, amb potestat donada

la textura d’aquest nostre sentiment, i com xifrar-lo?

Qui pot jutjar si és més o si és menys, si és lícit o no,

si és més profund o menys, o més intens…?

Parlaven els autors de compartir la vida, saps?,

i en el gran plaer innarrable de compondre junts.

Jo, aleshores pensava intensament en tu,

i en el joc ocult dels versos que tan sovint m’esguarden.

Versos, sí, formant volums que, amb lletra impresa,

van sempre dedicats a nom d’una altra. I no obstant,

en el meu llibre, el foc de la teva lletra manuscrita

m’hi blasma missatges roents, amb la força i amb la màgia

d’una passió encoberta, absoluta i mig covarda.

I els teus versos eren, dins la nit,

com el bes d’un vell amant cremant els llavis

i la música dels mots, com carícies que sorgeixen dels estels

sota el cel, a prop d’un Déu

que per força ha d’estremir-se de mirar-nos.

Ell, que en sap tant i tant, d’amor

i que el posa de miratge en tots nosaltres…

Parlava l’escriptora de l’amor, i jo somiava

que un dia ens tindríem de debò; i era bell el paradís

que he maleït l’hora d’haver de despertar-me;

i esguardant al meu voltant, sola entre els altres,

la realitat, llavors, se m’ha fet infranquejable…

Galionar

Els signes del zodíac

( O dotze maneres diferents de creuar el carrer)

Que els signes del zodíac tenen personalitats diferents els uns dels altres és cosa sabuda de tothom; cadascun d’ells mostra, a grans trets, una sèrie de característiques particulars. Diuen que els astres ens afecten des del moment del naixement. Heus aquí una petita història en clau d’humor que explica breument com és cada un d’aquests signes.

Per què Àries va creuar el carrer?

Certament per discutir amb algú que passava per l’altra banda.

Per què Taure va creuar el carrer?

Perquè, mira, quan se li posa una idea al cap...

Per què Bessons va creuar el carrer?

Si ni ell mateix ho sap, com voleu que ho sàpiga jo?

Per què Cranc va creuar el carrer?

Perquè s’estava sentint sol i abandonat de l’altra banda.

Per què Lleó va creuar el carrer?

Perquè poguessin gaudir de la seva règia presència també els que estaven a l’altra banda del carrer.

Per què Verge va creuar el carrer?

Ell encara no l’ha creuat; n’està calculant l’amplada, la velocitat dels cotxes, i si aquesta experiència realment val la pena.

Per què Balança va creuar el carrer?

No va necessitar creuar-lo; algú el va deixar a l’altra banda sense que ell li ho demanés.

Per què Escorpí va creuar el carrer?

Només perquè estava prohibit.

Per què Sagitari va creuar el carrer?

Perquè li va semblar una bona idea i li van agafar ganes de fer-ho.

Per què Capricorn va creuar el carrer?

Perquè en realitat ell el que volia era matar-se.

Per què Aquari va creuar el carrer?

Perquè volia aprofitar l’experiència per veure els avanços tecnològics que hi poguessin haver a l’altra banda.

Per què Peixos va creuar el carrer?

Un carrer...? On...?

He de dir que jo, com a Verge, m’hi he sentit força identificada. I vosaltres?

Cartes

Atès que el tema de les cartes ha estat d’actualitat aquestes darreres setmanes en diversos posts de la xarxa, i que jo mateixa en sóc una escriptora convençuda, m’ha semblat oportú oferir-vos aquest text de l’escriptor Pere Rovira, que podria fer meu a ulls clucs perquè m’identifica totalment. Pertany al seu llibre Diari sense dies (1998-2003),  que una vegada més us recomano vivament.

 

"Han de venir de lluny, i el sobre ha d’estar escrit a mà, amb una lletra estimada o desconeguda. Val més que arribin aviat, però no cal que diguin res urgent. No han de ser funcionals; han de ser necessàries. També és indispensable que obrin una continuïtat que no dependrà de la resposta; la carta és un encontre que busca repetir-se. Escrivint-la o llegint-la ens trobem amb algú que no hi és, en un lloc que no és ni el seu ni el nostre i en un temps de ningú.

L’escriptor de cartes sap per a qui escriu, i té dret a creure que serà llegit i, potser, rellegit, al cap de pocs dies. També sap que per a ser escriptor de cartes no cal ser escriptor. No pot, doncs, fer-se certes il·lusions que es fan alguns literats. Per exemple, ha de pensar en el seu lector de demà passat, no en la posterioritat. Aquest lector segur impedeix que l’escriptor de cartes caigui en el gorg del soliloqui delirant: ell escriu perquè està sol i perquè no vol estar-hi. O perquè no vol estar amb qui està i prefereix la companyia d’una absència.

La separació sembla imprescindible. Escriure cartes a algú que podem veure quan volem és entrar en una mena de doble vida absurda. I si algú ve abans que la seva carta, o ens la dóna ell mateix, serà un inoportú que ens farà rebre el paper amb una sospita de falsedat. La literatura de les cartes és estranya, perquè no és, com les altres, un joc entre estranys. S’alimenta d’una soledat potser més cruel, perquè és concreta, que l’escriptura va omplint de la presència impossible d’un lector molt íntim. El cas dels poemes crec que és diferent: un poema, per secret que sembli, sempre mira més enllà del seu interlocutor intern, cap al veritable destinatari, que és el públic. La carta, en canvi, no pot tenir públic, i les que arriben a publicar-se i fan cap a les mans del lector anònim, ens creiem que diuen el que deien, però han quedat destruïdes, ja són una altra cosa.

Estem parlant de la carta com a vehicle de confidències entre dues persones que es fan falta. De cartes així, ¿encara se n’escriuen? No ho sé. Són les que tots busquem quan obrim la bústia de casa, perquè tots trobem a faltar algú. Són les cartes que volem rebre i són les cartes que no enviem. Les cartes que llegiríem a soles, dues, tres vegades, i que contestaríem sense presses, meditant les frases, amb aquelles ganes d’escriure que només la suplantació d’una presència molt volguda ens pot regalar.

Penso en grans escriptors de cartes: Madame de Sévigné, Turguenev, Balzac, Van Gogh… Balzac escrivint cartes d’amor a la senyora Hanska, abans de conèixer-la, i sense haver-la vist mai (“Fa molt temps que li hauria demanat el seu retrat, però hi hauria un no sé què d’injuriós en aquesta petició. No vull cap retrat seu abans de veure-la.”) Turguenev escrivint a la seva adorada Pauline de Viardot durant quasi trenta anys, sabent que la relació no passarà mai de l’amistat (“Els dolors més serens són els més bells…”) Però hi ha milers i milers de cartes desconegudes que potser han emocionat més que aquestes. Cartes de mares, de condemnats, de malaltes, cartes que venien de la guerra, o de la mar, o d’una mina, cartes de por, de venjança, d’alegria… Un catàleg immens dels sentiments dels segles, perdut, oblidat.

No del tot: ¿Qui pot estar segur que no deu res a cap pobre paper atapeït de mala cal·ligrafia? ¿Quants de nosaltres vivim perquè una nit, fa cent hiverns, un home que estava molt cansat va encendre una espelma i va començar a escriure una carta?"

Pere Rovira, del llibre Diari sense dies, 1998-2003

Onada de fred

Fotografia de Salvador Ventura

Setmana plena d’alarmisme meteorològic, com si arribés la fi del món... Vaig a veure si trobo una Arca de Noé amb tarifa low cost on poder encabir-me... Em falta, però, una bèstia de la meva espècie per fer-me de parella, ja que només hi podem pujar de dos en dos. Voluntaris: podeu deixar les dades aquí. Gràcies.

Quan els fills eren petits i s’anunciava alguna onada de fred, a casa improvisàvem cançonetes com aquesta, fruit de la il•lusió que ens feia afrontar el “perill” i sobreviure’l. Era l’època de l’Alfred Rodríguez-Picó i les seves apassionades cròniques meteorològiques.  Avís als lectors: qualitat literària 0, records entranyables 10.



Regal de l'amiga Amparo als meus néts.

AI, QUIN FRED!

Quan el fred queia sobre el pis meu

tots junts clamàvem: gràcies a Déu!

Som plens de ganes de portar abric,

guants i bufandes, peücs al llit.

Farem jerseis de llana ben doble,

moltes flassades ens tirarem a sobre.

Ai redimonis, que calentets!

Però passen els dies i el fred ja ens cansa;

els nens petits n’estan tips de bufanda.

Les iaies es queixen dels seus penellons

i als iaios se’ls gelen fins i tot els mitjons.

La roba ja ens pesa, de tant de portar-la,

l’estufa no rutlla, de tant engegar-la;

i tots, vells i joves, un fart de tossir;

de tant de mocar-nos no podem dormir.

Agafem febretes, gripassos, de tot;

tanta llet i conyac, caminem de tort.

No estem mai conformes, els homes, es veu;

clavats en els vidres busquem sol calent, i...

quan per fi torni l’estiu al pis meu

clamarem amb joia: per fi, valgui’m Déu!

Galionar