diumenge, 28 de setembre del 2014

Estrenant el verb “ACATXONDAR”

(Aquests versots van veure la llum l’any passat, tot jugant a inventar noves paraules amb uns amics poetes. El protagonista seria en Met, que en un dia molt calorós es disposa a fer una truita de patates, però s’adona que no té cebes i surt a demanar-ne a la veïna sense pensar a posar-se els pantalons.)


ESTRENANT EL VERB “ACATXONDAR” (O DEMANANT CEBES A CA LA VEÏNA) 

--Salut, oh bona veïna!
--Hola Met, jo què et puc dar?
--Voldria dues cebetes
per anar fent el sopar.
--Però fillet, que no ho saps?,
de Figueres o Alcanar
totes les cebes boniques
en pelar-les fan plorar!
--No patiu, bona veïna,
les llàgrimes em sé eixugar.
--Però amb què, tan poc vestit,
si el que dus a sobre et tapa
ben justet un pam de carn?
--No us agrada el tanga, iaia?
si és modern i refrescant!,
i porta les quatre barres
dels Països Catalans!
--Ai, ves, Met, que m’acatxondes
amb aquest paquet tan gran!,
i jo ja sóc massa vella
per patir de la moral!
Mira, té les dues cebes
i tres patates també;
d’ous no cal que te’n doni,
que ja en vas servit i bé!
--Gràcies, oh bona veïna,
no sap qui honor em fa!,
saber que jo l’acatxondo
em fa sentir un Don Joan.
--Estigues bonet, Met, i torna,
que aquí t’estaré esperant!
--Estigui boneta, veïna,
i ja em pot anar esperant...

(Redéu, la mosqueta morta,
com em mirava el timbal!
si hi torno algun altre dia
em posaré un davantal...)

 Montse Galionar 

diumenge, 21 de setembre del 2014

La invasió del ramat d'ovelles


Aquest estiu que ja se’ns acomiada he pogut gaudir d’una setmana llarga de vacances a Andorra. Unes vacances tranquil·les, com ha de ser, sense massa història, potser fins i tot una mica avorrides a causa de la persistència de la pluja, però gaudint de la bellesa d’uns indrets paradisíacs, aquest any exuberants de verd i de flors.
I vaig ser privilegiada espectadora d’un fet insòlit i divertidíssim que mai hauria imaginat: una invasió d’ovelles.
Érem a dalt el port de Cabús, cap a les pistes d’esquí de Pal però agafant la carretera de la dreta. Vam fer la parada de rigor a l’esplanada on hi ha l’escultura de la tassa, per fer-hi la foto de cada any. Hi havia 2 o 3 cotxes aturats i una caravana vella de grans dimensions. Uns quants turistes com nosaltres també feien fotografies i contemplaven les vistes impressionants de l’indret...  En un bosquet molt proper, dalt d’un turó, vam veure el que ens va semblar un petit ramat d’ovelles que hi treien el cap. I campant per allà on érem, dues ovelles més s’esperaven, tranquil·lotes, com si també admiressin el paisatge... 
I nosaltres, com la canalla, cap al bosc a retratar el ramat! Però ai redéu, només veure’ns la intenció, tres gossos-pastor apareguts de sobte ens van convertir en el centre d’un triangle equilàter, on cadascun d’ells n’era un vèrtex amenaçador, bordant de mala manera... Quiets allà al mig, acollonits, vam aconseguir adreçar-nos a un home gran i malcarat que entrava i sortia de la caravana: Que són de vostè, aquests gossos? En dir-nos que sí, els animalots ja van deixar d’amenaçar-nos. Amb molta precaució, vam preguntar-li si ens podíem acostar a les ovelles, i ens va respondre que no calia perquè estaven a punt de baixar i prou que les veuríem...  
El pastor va fer una sèrie de xiulets llargs i sincopats, i en cosa d’un instant, com una riuada imparable, una munió de bèsties atapeïdes i esbojarrades comencen a baixar pel turonet; les dues sentinelles les esperen i es fiquen al davant del ramat, tot fent de guies.
 I sense tallar-se ni un pèl, venen cap a nosaltres, ens passen pel davant, pels costats, pel darrere, topen amb els nostres cossos, ens envaeixen talment una plaga bíblica... 

Era divertit, sí, però també feia una certa por, perquè algunes tenien unes banyes considerables... La gent que ens ho miràvem no sabíem ben bé com reaccionar.
I vinga sortir ovelles i més ovelles... Algunes ens miraven de reüll amb ulls mandrosos i aixecant una mica el morro deixaven anar allò tan conegut de:
-Beeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!
Els gossos anaven fent la seva feina, amunt i avall, perfectament sincronitzats, sense que se’ls n’esgarriés ni una...  Van anar pujant cap a l’escultura de la tassa, en un recorregut que ja devien haver fet mil vegades, i poc a poc es van anar perdent muntanya endins, cap a un altre prat... De tant en tant, sentíem algun altre xiulet i la veu del pastor que les animava: “La puta mare que us va parir...!” 
Fins que altra volta vam quedar només envoltats d’humans, com si haguéssim despertat d’un somni, amb una ferum d’ovella enganxada a la pell i el terra tan farcit d’olives negres que no es podia fer ni un pas sense empastifar-se... 
Quan ho vam comentar a l’hostal, un xicot de la zona ens va explicar que es tractava d’un dels ramats del poble de Tor, al qual s’accedeix des d’allà per una pista força coneguda pels contrabandistes, i que impunement els porten a pasturar a la banda d’Andorra, sense que res ni ningú ho pugui aturar... Jo vaig recordar una antiga visita a aquest poble, i també la lectura del llibre de Carles Porta, “Tretze cases i tres morts”, i no sé perquè, se’m va posar la pell de gallina recordant el vell malcarat que menava les ovelles... 
Hores més tard, mentre contemplava l’espectacle de la nit des de la finestra, vaig concloure  que, aquest any, quan em preguntessin com m’havien anat les vacances, només em caldria emprar una sola paraula i respondre:

-Béééééééééééééééééééééééééééé!


diumenge, 14 de setembre del 2014

Amistat


L'amistat és lliurar confiadament a algú l'arma amb la qual pot ferir-nos sabent que no la utilitzarà mai contra nosaltres.  

dimecres, 10 de setembre del 2014

CATALUNYA

No m’has demanat orgull, sinó coratge,
no conquestes, sinó treball,
no sang, sinó paraules,
i m’has donat, a canvi, tant:
paisatge, llengua, història,
el gust per la convivència,
la lluita per la memòria,
per la presència al món, per un tast de glòria,
la il·lusió per un futur de llibertat.

¿Què més universal que haver sabut el sofriment i la derrota
i haver perseverat, amb ràbia però en pau,
en el desig de seguir sent, malgrat l’allau
de violència, d’asfíxia, de desdeny i de riota?

Això ens uneix al cor adolorit del món,
a la ment rebel del món,
a l’impuls creatiu del món,
això ens hauria d’ensenyar a escoltar
més, molt més encara
que quan, cofois, ens tanquem en autocomplaença avara
i caiem en un miratge que ens confon.

No, no!: a seguir, a imaginar,
a enriquir la realitat sense abdicar de la utopia i la quimera!
Voldria ser de glaç i no tenir bandera
però m’encén el foc d’un desig perseverant,
i et sento, Catalunya, com una primavera:
fer país, servir! I el món és gran.

David Jou i Mirabent 

dilluns, 1 de setembre del 2014

Reflexions estiuenques

Imatge de Maria Rosa Ferré

BENVOLGUT SETEMBRE
De vegades m’agradaria poder afirmar, com Buster Keaton, que no sóc de naturalesa sentimental, que no tinc temps de viure en el passat. Però no seria veritat. I precisament perquè no és veritat, aquest estiu m’ha deixat una mena de pòsit agredolç, com si la inestabilitat meteorològica i política d’aquests mesos estranys s’hagués expandit també cap endins, provocant que l’equilibri emocional no en quedés indemne... Jo he estat sempre una persona enyoradissa; inconscientment em deixo endur per records de dates concretes, aniversaris d’esdeveniments que han estat importants a la meva vida, hi dono voltes obsessivament com si m’entestés a reviure’ls, en un patiment gratuït i inútil...  Ho sé i reconec l’absurditat d’aquesta feblesa, lluito constantment per superar la situació, acostumo a sortir-me’n a còpia de temps i determinació, però cada guerra deixa una nova cicatriu en algun lloc molt fondo...
Aquest any no n’ha estat l’excepció. I una situació de desgast que ja arrossegava m’ha deixat exhausta, tant físicament com anímica. Els versos se m’han congelat als llavis, i un dels desigs més fervents era poder dir-li adéu a l’agost i als seus records, fer taula rasa i rebre amb els braços oberts el terapèutic i benefactor setembre, ara sí, amb l’equilibri altra vegada al seu lloc i disposada a reescriure amb bona lletra la vida que em queda al davant.
Us deixo a tall d’il·lustració uns petits esquitxos personals d’aquest estiu. I en el proper post, un tast d’imatges dels dies de vacances a Andorra.


VÍCTOR O VICTÒRIA?
Moments d’una conya impressionant a la feina; en una empresa de 400 treballadors repartits en diversos edificis, és una pràctica habitual comunicar-nos per email amb companys d’altres departaments a qui potser no hem vist mai. Un matí de finals de juliol rebo un correu signat per Estel F.H. El tràmit sol·licitat no s’ajustava al procés establert, ha calgut parlar amb Intervenció, s’han detectat errors importants, s’ha muntat una mica de “bollo”. Una companya exasperada es queixa que “aquesta noia ens ha ficat en un bon merder”. Finalment, l’Estel en persona acaba desplaçant-se a la nostra oficina per solucionar el problema. Ai, però quan obre la porta, ens trobem davant un tros d’home ben plantat, els cabells rapats i una barbeta ben perfilada, amb una mirada fosca i seductora. Senyors i senyores, vet-ho aquí l’Estel, un mascle de cap a peus! Davant la sorpresa, com una colla d’adolescents mal educades, la meva companya i jo patim un atac de riure impossible de dissimular. Sort que aquell Adonis (una excel·lent persona, tot s’ha de dir) no era la primera vegada que es trobava en un cas semblant i ja anava preparat per a l’ocasió. Ens ha explicat la seva particular teoria: Estel és a Estela el mateix que Joan a Joana, o que Víctor a Victòria però sense ambigüitats sexuals, i per tant no hi ha d’haver cap dubte sobre el gènere masculí del seu nom ni de la seva persona. Una vegada solucionat el problema comptable i després de xerrar distesament una estona, ens hem acomiadat amicalment, això sí, sense poder evitar el somriure durant la resta de la jornada cada vegada que ho recordàvem... Però jo m’he quedat pensant i no veig gens clar que Estel i Estela vinguin a ser el mateix... Estela és un nom castellà que s’acostuma a aplicar malament i que hauria de traduir-se per “deixant”, i que es refereix a un rastre de llum, de fum, de pols deixat per alguna cosa en moviment. Estel és cadascun dels fars que des de dalt del cel em piquen l’ullet quan els explico les penes... D'un estel me n'arriba conhort i llum, mentre que una estela em va deixar orfe de la llum que va il·luminar el meu món no fa pas tant... No, no és el mateix. Benvingut sigui el company Estel, i benvinguda la bona estona que ens ha propiciat!

UN NOU MEDICAMENT
A finals de juliol m’assabento d’una notícia esperançadora sobre un nou medicament per a l’hepatitis C, que sembla tenir uns índex força elevats d’efectivitat. I rebo la notícia amb expectació i alegria. Perquè jo sóc una persona a qui fa anys van contagiar l’hepatitis B en un hospital; en vaig entrar per a una intervenció quirúrgica que m’havia de salvar la vida i en vaig sortir amb aquest temible virus que probablement me la prendrà; una història personal massa dura,  trista i desgraciada de la qual prefereixo no parlar. Bé, doncs, en assabentar-me de la notícia d’aquest nou fàrmac vaig donar per suposat que encara que es parlés específicament de l’hepatitis C, també serviria per a la B, ja que les dues malalties comparteixen molts punts en comú... Però no van trigar a desmuntar-me l’esperança: no és vàlid per a la meva, només és aplicable per a la C. I a part d’això, el tema es complica fins a límits insospitats amb les polítiques per afrontar-ne l’alt cost, en la distribució, en els laboratoris... Tot plegat, una quimera. I novament, el terra que s’enfonsa sota els peus...

UNA NIT D’ESTIU...
 Ho llegeixo en una entrevista d’un conegut cantant publicada a un diari: l’èxit no consisteix en què et contractin una vegada; l’èxit és que ho vulguin tornar a fer per segon cop. Tinc aquestes paraules gravades a sang i foc a l’ànima, en una nit de divendres tan trista, tan difícil de digerir. El meu ànim enfebrosit va oscil·lant entre el “jo em donaria a qui em volgués” de Josep Palau i Fabre, i el “digues que m’estimes encara que sigui mentida”, de la Montserrat Roig, passant per altres poemes nonats que podria escriure, si en tingués esma, sobre com m’agradaria emborratxar-me aquesta nit, ni que fos la primera i única vegada de la meva vida. Esperances sense aval esmicolades una vegada més, castells a l’aire bastits sense fonament, certeses que només existien dintre meu...  Ni forces per a res, ni forces per a res més... Sí, sóc una persona gelosa, una persona decebuda, possiblement una persona ressentida. I què? En tinc prou motius, encara que només siguin els meus motius i no els comparteixi ningú mes. Massa malentesos, massa sentiments barrejats, massa promeses a què aferrar-me, massa, massa de tot. La nit es fa eterna, es torna un calvari, i allà, molt lluny, els poetes canten... Tot plegat, però, ja l’endemà, la llum de l’alba em dóna la mida justa de la meva autèntica realitat, em recrimina haver fet volar coloms, em posa al lloc que em pertoca, és a dir, enlloc, o almenys, lluny d’on em pensava. I la vida continua...

CANVI DE LOOK A LA FORÇA
M’he quedat sense la meva cabellera per culpa de la incompetència d’una perruquera enemistada amb el món o que simplement no tenia un bon dia. N’estava satisfeta, de com em quedaven els cabells darrerament, amb ondulacions naturals i reflexos clars, fins i tot capaços de suavitzar un rostre quadrat de faccions severes i mitigar així els efectes d’una timidesa crònica que es confon sovint amb antipatia... Vaig anar a la perruqueria només per a un petit retoc a les puntes... D’acord, la vaig deixar fer, aquella noia, convençuda que m’havia entès, que sabia el que volia. I tal com em va pentinar, vaig sortir convençuda que m’ho havia fet bé, sense protestar. La tragèdia es va posar de manifest quan em vaig rentar el cap a casa i vaig intentar pentinar-me; allò no es podia salvar per enlloc. Desolació total davant l’evidència que només una altra bona tallada podia solucionar aquell esguerro. Aquesta vegada m’atén la mestressa, tota ella desfeta en excuses i lamentacions, demanant perdó, i deixant a parir la seva empleada. Me l’arregla, me’l deixa ben tallat però força més curt, exactament de la manera que no el volia dur. I quan m’observo al mirall em sento molt, molt desgraciada davant aquesta nova pèrdua d’una cosa que era important per a mi... No em cobren res per la nova esquilada, continua el rosari de disculpes... Sí, és clar, no n’hi ha per tant, els cabells tornaran a créixer... Però almenys hauran de passar 6 mesos fins que això de sobre el cap torni a semblar una melena curta amb reflexos daurats que m’afavoreixi una mica... Amb aquests cabells em veig més vella, les ulleres destaquen enmig del rostre com una pròtesi matussera, els pantalons juvenils amples i virolats semblen posats en la persona equivocada... En sento desgraciada, sí; quan aprendré a aplicar-me, d’una vegada per totes, que l’aspecte extern no és el més important? O potser sí que ho és...? 

I mentrestant, l’estiu va completant inexorablement el seu cicle...  (Continuarà)