Estrenant el verb “ACATXONDAR”

(Aquests versots van veure la llum l’any passat, tot jugant a inventar noves paraules amb uns amics poetes. El protagonista seria en Met, que en un dia molt calorós es disposa a fer una truita de patates, però s’adona que no té cebes i surt a demanar-ne a la veïna sense pensar a posar-se els pantalons.)

ESTRENANT EL VERB “ACATXONDAR” (O DEMANANT CEBES A CA LA VEÏNA) 

--Salut, oh bona veïna!

--Hola Met, jo què et puc dar?

--Voldria dues cebetes

per anar fent el sopar.

--Però fillet, que no ho saps?,

de Figueres o Alcanar

totes les cebes boniques

en pelar-les fan plorar!

--No patiu, bona veïna,

les llàgrimes em sé eixugar.

--Però amb què, tan poc vestit,

si el que dus a sobre et tapa

ben justet un pam de carn?

--No us agrada el tanga, iaia?

si és modern i refrescant!,

i porta les quatre barres

dels Països Catalans!

--Ai, ves, Met, que m’acatxondes

amb aquest paquet tan gran!,

i jo ja sóc massa vella

per patir de la moral!

Mira, té les dues cebes

i tres patates també;

d’ous no cal que te’n doni,

que ja en vas servit i bé!

--Gràcies, oh bona veïna,

no sap qui honor em fa!,

saber que jo l’acatxondo

em fa sentir un Don Joan.

--Estigues bonet, Met, i torna,

que aquí t’estaré esperant!

--Estigui boneta, veïna,

i ja em pot anar esperant...

(Redéu, la mosqueta morta,

com em mirava el timbal!

si hi torno algun altre dia

em posaré un davantal...)

 Montse Galionar