Reflexions estiuenques

Imatge de Maria Rosa Ferré

BENVOLGUT SETEMBRE

De vegades m’agradaria poder afirmar, com Buster Keaton, que no sóc de naturalesa sentimental, que no tinc temps de viure en el passat. Però no seria veritat. I precisament perquè no és veritat, aquest estiu m’ha deixat una mena de pòsit agredolç, com si la inestabilitat meteorològica i política d’aquests mesos estranys s’hagués expandit també cap endins, provocant que l’equilibri emocional no en quedés indemne... Jo he estat sempre una persona enyoradissa; inconscientment em deixo endur per records de dates concretes, aniversaris d’esdeveniments que han estat importants a la meva vida, hi dono voltes obsessivament com si m’entestés a reviure’ls, en un patiment gratuït i inútil...  Ho sé i reconec l’absurditat d’aquesta feblesa, lluito constantment per superar la situació, acostumo a sortir-me’n a còpia de temps i determinació, però cada guerra deixa una nova cicatriu en algun lloc molt fondo...

Aquest any no n’ha estat l’excepció. I una situació de desgast que ja arrossegava m’ha deixat exhausta, tant físicament com anímica. Els versos se m’han congelat als llavis, i un dels desigs més fervents era poder dir-li adéu a l’agost i als seus records, fer taula rasa i rebre amb els braços oberts el terapèutic i benefactor setembre, ara sí, amb l’equilibri altra vegada al seu lloc i disposada a reescriure amb bona lletra la vida que em queda al davant.

Us deixo a tall d’il·lustració uns petits esquitxos personals d’aquest estiu. I en el proper post, un tast d’imatges dels dies de vacances a Andorra.

VÍCTOR O VICTÒRIA?

Moments d’una conya impressionant a la feina; en una empresa de 400 treballadors repartits en diversos edificis, és una pràctica habitual comunicar-nos per email amb companys d’altres departaments a qui potser no hem vist mai. Un matí de finals de juliol rebo un correu signat per Estel F.H. El tràmit sol·licitat no s’ajustava al procés establert, ha calgut parlar amb Intervenció, s’han detectat errors importants, s’ha muntat una mica de “bollo”. Una companya exasperada es queixa que “aquesta noia ens ha ficat en un bon merder”. Finalment, l’Estel en persona acaba desplaçant-se a la nostra oficina per solucionar el problema. Ai, però quan obre la porta, ens trobem davant un tros d’home ben plantat, els cabells rapats i una barbeta ben perfilada, amb una mirada fosca i seductora. Senyors i senyores, vet-ho aquí l’Estel, un mascle de cap a peus! Davant la sorpresa, com una colla d’adolescents mal educades, la meva companya i jo patim un atac de riure impossible de dissimular. Sort que aquell Adonis (una excel·lent persona, tot s’ha de dir) no era la primera vegada que es trobava en un cas semblant i ja anava preparat per a l’ocasió. Ens ha explicat la seva particular teoria: Estel és a Estela el mateix que Joan a Joana, o que Víctor a Victòria però sense ambigüitats sexuals, i per tant no hi ha d’haver cap dubte sobre el gènere masculí del seu nom ni de la seva persona. Una vegada solucionat el problema comptable i després de xerrar distesament una estona, ens hem acomiadat amicalment, això sí, sense poder evitar el somriure durant la resta de la jornada cada vegada que ho recordàvem... Però jo m’he quedat pensant i no veig gens clar que Estel i Estela vinguin a ser el mateix... Estela és un nom castellà que s’acostuma a aplicar malament i que hauria de traduir-se per “deixant”, i que es refereix a un rastre de llum, de fum, de pols deixat per alguna cosa en moviment. Estel és cadascun dels fars que des de dalt del cel em piquen l’ullet quan els explico les penes... D'un estel me n'arriba conhort i llum, mentre que una estela em va deixar orfe de la llum que va il·luminar el meu món no fa pas tant... No, no és el mateix. Benvingut sigui el company Estel, i benvinguda la bona estona que ens ha propiciat!

UN NOU MEDICAMENT

A finals de juliol m’assabento d’una notícia esperançadora sobre un nou medicament per a l’hepatitis C, que sembla tenir uns índex força elevats d’efectivitat. I rebo la notícia amb expectació i alegria. Perquè jo sóc una persona a qui fa anys van contagiar l’hepatitis B en un hospital; en vaig entrar per a una intervenció quirúrgica que m’havia de salvar la vida i en vaig sortir amb aquest temible virus que probablement me la prendrà; una història personal massa dura,  trista i desgraciada de la qual prefereixo no parlar. Bé, doncs, en assabentar-me de la notícia d’aquest nou fàrmac vaig donar per suposat que encara que es parlés específicament de l’hepatitis C, també serviria per a la B, ja que les dues malalties comparteixen molts punts en comú... Però no van trigar a desmuntar-me l’esperança: no és vàlid per a la meva, només és aplicable per a la C. I a part d’això, el tema es complica fins a límits insospitats amb les polítiques per afrontar-ne l’alt cost, en la distribució, en els laboratoris... Tot plegat, una quimera. I novament, el terra que s’enfonsa sota els peus...

UNA NIT D’ESTIU...

 Ho llegeixo en una entrevista d’un conegut cantant publicada a un diari: l’èxit no consisteix en què et contractin una vegada; l’èxit és que ho vulguin tornar a fer per segon cop. Tinc aquestes paraules gravades a sang i foc a l’ànima, en una nit de divendres tan trista, tan difícil de digerir. El meu ànim enfebrosit va oscil·lant entre el “jo em donaria a qui em volgués” de Josep Palau i Fabre, i el “digues que m’estimes encara que sigui mentida”, de la Montserrat Roig, passant per altres poemes nonats que podria escriure, si en tingués esma, sobre com m’agradaria emborratxar-me aquesta nit, ni que fos la primera i única vegada de la meva vida. Esperances sense aval esmicolades una vegada més, castells a l’aire bastits sense fonament, certeses que només existien dintre meu...  Ni forces per a res, ni forces per a res més... Sí, sóc una persona gelosa, una persona decebuda, possiblement una persona ressentida. I què? En tinc prou motius, encara que només siguin els meus motius i no els comparteixi ningú mes. Massa malentesos, massa sentiments barrejats, massa promeses a què aferrar-me, massa, massa de tot. La nit es fa eterna, es torna un calvari, i allà, molt lluny, els poetes canten... Tot plegat, però, ja l’endemà, la llum de l’alba em dóna la mida justa de la meva autèntica realitat, em recrimina haver fet volar coloms, em posa al lloc que em pertoca, és a dir, enlloc, o almenys, lluny d’on em pensava. I la vida continua...

CANVI DE LOOK A LA FORÇA

M’he quedat sense la meva cabellera per culpa de la incompetència d’una perruquera enemistada amb el món o que simplement no tenia un bon dia. N’estava satisfeta, de com em quedaven els cabells darrerament, amb ondulacions naturals i reflexos clars, fins i tot capaços de suavitzar un rostre quadrat de faccions severes i mitigar així els efectes d’una timidesa crònica que es confon sovint amb antipatia... Vaig anar a la perruqueria només per a un petit retoc a les puntes... D’acord, la vaig deixar fer, aquella noia, convençuda que m’havia entès, que sabia el que volia. I tal com em va pentinar, vaig sortir convençuda que m’ho havia fet bé, sense protestar. La tragèdia es va posar de manifest quan em vaig rentar el cap a casa i vaig intentar pentinar-me; allò no es podia salvar per enlloc. Desolació total davant l’evidència que només una altra bona tallada podia solucionar aquell esguerro. Aquesta vegada m’atén la mestressa, tota ella desfeta en excuses i lamentacions, demanant perdó, i deixant a parir la seva empleada. Me l’arregla, me’l deixa ben tallat però força més curt, exactament de la manera que no el volia dur. I quan m’observo al mirall em sento molt, molt desgraciada davant aquesta nova pèrdua d’una cosa que era important per a mi... No em cobren res per la nova esquilada, continua el rosari de disculpes... Sí, és clar, no n’hi ha per tant, els cabells tornaran a créixer... Però almenys hauran de passar 6 mesos fins que això de sobre el cap torni a semblar una melena curta amb reflexos daurats que m’afavoreixi una mica... Amb aquests cabells em veig més vella, les ulleres destaquen enmig del rostre com una pròtesi matussera, els pantalons juvenils amples i virolats semblen posats en la persona equivocada... En sento desgraciada, sí; quan aprendré a aplicar-me, d’una vegada per totes, que l’aspecte extern no és el més important? O potser sí que ho és...? 

I mentrestant, l’estiu va completant inexorablement el seu cicle...  (Continuarà)