La invasió del ramat d'ovelles

Aquest estiu que ja se’ns acomiada he pogut gaudir d’una setmana llarga de vacances a Andorra. Unes vacances tranquil·les, com ha de ser, sense massa història, potser fins i tot una mica avorrides a causa de la persistència de la pluja, però gaudint de la bellesa d’uns indrets paradisíacs, aquest any exuberants de verd i de flors.

I vaig ser privilegiada espectadora d’un fet insòlit i divertidíssim que mai hauria imaginat: una invasió d’ovelles.

Érem a dalt el port de Cabús, cap a les pistes d’esquí de Pal però agafant la carretera de la dreta. Vam fer la parada de rigor a l’esplanada on hi ha l’escultura de la tassa, per fer-hi la foto de cada any. Hi havia 2 o 3 cotxes aturats i una caravana vella de grans dimensions. Uns quants turistes com nosaltres també feien fotografies i contemplaven les vistes impressionants de l’indret...  En un bosquet molt proper, dalt d’un turó, vam veure el que ens va semblar un petit ramat d’ovelles que hi treien el cap. I campant per allà on érem, dues ovelles més s’esperaven, tranquil·lotes, com si també admiressin el paisatge... 

I nosaltres, com la canalla, cap al bosc a retratar el ramat! Però ai redéu, només veure’ns la intenció, tres gossos-pastor apareguts de sobte ens van convertir en el centre d’un triangle equilàter, on cadascun d’ells n’era un vèrtex amenaçador, bordant de mala manera... Quiets allà al mig, acollonits, vam aconseguir adreçar-nos a un home gran i malcarat que entrava i sortia de la caravana: Que són de vostè, aquests gossos? En dir-nos que sí, els animalots ja van deixar d’amenaçar-nos. Amb molta precaució, vam preguntar-li si ens podíem acostar a les ovelles, i ens va respondre que no calia perquè estaven a punt de baixar i prou que les veuríem...  

El pastor va fer una sèrie de xiulets llargs i sincopats, i en cosa d’un instant, com una riuada imparable, una munió de bèsties atapeïdes i esbojarrades comencen a baixar pel turonet; les dues sentinelles les esperen i es fiquen al davant del ramat, tot fent de guies.

 I sense tallar-se ni un pèl, venen cap a nosaltres, ens passen pel davant, pels costats, pel darrere, topen amb els nostres cossos, ens envaeixen talment una plaga bíblica... 

Era divertit, sí, però també feia una certa por, perquè algunes tenien unes banyes considerables... La gent que ens ho miràvem no sabíem ben bé com reaccionar.

I vinga sortir ovelles i més ovelles... Algunes ens miraven de reüll amb ulls mandrosos i aixecant una mica el morro deixaven anar allò tan conegut de:

-Beeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!

Els gossos anaven fent la seva feina, amunt i avall, perfectament sincronitzats, sense que se’ls n’esgarriés ni una...  Van anar pujant cap a l’escultura de la tassa, en un recorregut que ja devien haver fet mil vegades, i poc a poc es van anar perdent muntanya endins, cap a un altre prat... De tant en tant, sentíem algun altre xiulet i la veu del pastor que les animava: “La puta mare que us va parir...!” 

Fins que altra volta vam quedar només envoltats d’humans, com si haguéssim despertat d’un somni, amb una ferum d’ovella enganxada a la pell i el terra tan farcit d’olives negres que no es podia fer ni un pas sense empastifar-se... 

Quan ho vam comentar a l’hostal, un xicot de la zona ens va explicar que es tractava d’un dels ramats del poble de Tor, al qual s’accedeix des d’allà per una pista força coneguda pels contrabandistes, i que impunement els porten a pasturar a la banda d’Andorra, sense que res ni ningú ho pugui aturar... Jo vaig recordar una antiga visita a aquest poble, i també la lectura del llibre de Carles Porta, “Tretze cases i tres morts”, i no sé perquè, se’m va posar la pell de gallina recordant el vell malcarat que menava les ovelles... 

Hores més tard, mentre contemplava l’espectacle de la nit des de la finestra, vaig concloure  que, aquest any, quan em preguntessin com m’havien anat les vacances, només em caldria emprar una sola paraula i respondre:

-Béééééééééééééééééééééééééééé!