diumenge, 21 de setembre de 2014

La invasió del ramat d'ovelles


Aquest estiu que ja se’ns acomiada he pogut gaudir d’una setmana llarga de vacances a Andorra. Unes vacances tranquil·les, com ha de ser, sense massa història, potser fins i tot una mica avorrides a causa de la persistència de la pluja, però gaudint de la bellesa d’uns indrets paradisíacs, aquest any exuberants de verd i de flors.
I vaig ser privilegiada espectadora d’un fet insòlit i divertidíssim que mai hauria imaginat: una invasió d’ovelles.
Érem a dalt el port de Cabús, cap a les pistes d’esquí de Pal però agafant la carretera de la dreta. Vam fer la parada de rigor a l’esplanada on hi ha l’escultura de la tassa, per fer-hi la foto de cada any. Hi havia 2 o 3 cotxes aturats i una caravana vella de grans dimensions. Uns quants turistes com nosaltres també feien fotografies i contemplaven les vistes impressionants de l’indret...  En un bosquet molt proper, dalt d’un turó, vam veure el que ens va semblar un petit ramat d’ovelles que hi treien el cap. I campant per allà on érem, dues ovelles més s’esperaven, tranquil·lotes, com si també admiressin el paisatge... 
I nosaltres, com la canalla, cap al bosc a retratar el ramat! Però ai redéu, només veure’ns la intenció, tres gossos-pastor apareguts de sobte ens van convertir en el centre d’un triangle equilàter, on cadascun d’ells n’era un vèrtex amenaçador, bordant de mala manera... Quiets allà al mig, acollonits, vam aconseguir adreçar-nos a un home gran i malcarat que entrava i sortia de la caravana: Que són de vostè, aquests gossos? En dir-nos que sí, els animalots ja van deixar d’amenaçar-nos. Amb molta precaució, vam preguntar-li si ens podíem acostar a les ovelles, i ens va respondre que no calia perquè estaven a punt de baixar i prou que les veuríem...  
El pastor va fer una sèrie de xiulets llargs i sincopats, i en cosa d’un instant, com una riuada imparable, una munió de bèsties atapeïdes i esbojarrades comencen a baixar pel turonet; les dues sentinelles les esperen i es fiquen al davant del ramat, tot fent de guies.
 I sense tallar-se ni un pèl, venen cap a nosaltres, ens passen pel davant, pels costats, pel darrere, topen amb els nostres cossos, ens envaeixen talment una plaga bíblica... 

Era divertit, sí, però també feia una certa por, perquè algunes tenien unes banyes considerables... La gent que ens ho miràvem no sabíem ben bé com reaccionar.
I vinga sortir ovelles i més ovelles... Algunes ens miraven de reüll amb ulls mandrosos i aixecant una mica el morro deixaven anar allò tan conegut de:
-Beeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!
Els gossos anaven fent la seva feina, amunt i avall, perfectament sincronitzats, sense que se’ls n’esgarriés ni una...  Van anar pujant cap a l’escultura de la tassa, en un recorregut que ja devien haver fet mil vegades, i poc a poc es van anar perdent muntanya endins, cap a un altre prat... De tant en tant, sentíem algun altre xiulet i la veu del pastor que les animava: “La puta mare que us va parir...!” 
Fins que altra volta vam quedar només envoltats d’humans, com si haguéssim despertat d’un somni, amb una ferum d’ovella enganxada a la pell i el terra tan farcit d’olives negres que no es podia fer ni un pas sense empastifar-se... 
Quan ho vam comentar a l’hostal, un xicot de la zona ens va explicar que es tractava d’un dels ramats del poble de Tor, al qual s’accedeix des d’allà per una pista força coneguda pels contrabandistes, i que impunement els porten a pasturar a la banda d’Andorra, sense que res ni ningú ho pugui aturar... Jo vaig recordar una antiga visita a aquest poble, i també la lectura del llibre de Carles Porta, “Tretze cases i tres morts”, i no sé perquè, se’m va posar la pell de gallina recordant el vell malcarat que menava les ovelles... 
Hores més tard, mentre contemplava l’espectacle de la nit des de la finestra, vaig concloure  que, aquest any, quan em preguntessin com m’havien anat les vacances, només em caldria emprar una sola paraula i respondre:

-Béééééééééééééééééééééééééééé!


26 comentaris:


  1. Som "urbanites" i el contacte directe amb la natura, amb els animals, de vegades ens fa un xic de por. Crec que el més salvatge era el pastor i més ... si venia de Tor.


    Bona tarda Galionar.








    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jajajaaa, Pere, tens raó; no sé si el pastor era el mateix protagonista del llibre, "el Palanca", o qualsevol dels seus acòlits, però t'asseguro que no era gens acollidor... I d'ovelles n'hi havia més de 200, tot i que en les fotos no se'n veuen tantes; era com per no tenir-les totes davant tanta cabronada... :) Però tens raó, els urbanites no estem acostumats a aquestes coses... :)
      Una forta abraçada1

      Suprimeix
  2. Ha,ha,ha. Hi ha coses que només et passen a tu, ets única!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, Novesflors, no m'havia trobat mai amb res semblant, ni crec que hi torni! La filmació que vam fer és espectacular, però també impresentable; ens feien tremolar tant que fa marejar... :)
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  3. Entre gossos i ovelles i ramat i xiulet i pastor... un bon relat per a ciutadans de ciutat que surten a escampar la boira i e troben amb la boira del beeeeeeeeeee....M'he divertit mirant i llegint... veig que no hi va haver cap ferit i l'àrnica no va ser necessària... Una experiència més al sarró... i bon concert de guacs, xiulets i bessssss. Anton.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jajajaaa, Anton, afortunadament no hi na haver cap ferit. Això sí, encara riem moltíssim tot pensant-hi, i em vaig passar més d'una hora per netejar la sola de les bambes de tants residus bovins... :)
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  4. He, he, he... Preciosos paisatges i espectacular la invasió de xais i ovelles... Fa impressió fins i tot en foto...

    Ja veig que han estat vacances amb emocions fortes. Aquest any no hem coincidit en els dies. Nosaltres vam anar, l'únic dia que hi vam ser a l'Estany de Cabana Sorda. Sortint des de la Vall d'Incles.

    Una abraçada molt forta.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí Carme, feia molta impressió; les fotos no fan justícia al moment... No hi cabien totes! :) A part d'això, les vacances van ser bastant avorrides perquè va fer molt de fred i va ploure molt, i això impedia la major part de les excursions programades... La Vall d'Incles ens va quedar pendent per aquest motiu, tot i que no hauríem caminat pas tant com vosaltres... Amb tot, van ser uns bons dies, de desconnexió, de reflexió i sobretot d'oxigenació mental.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  5. Galionar, hem estat ben a prop geogràficament, però no hem coincidit en els dies. Nosaltres vam pujar a Tor el 15 d'agost. Millor les ovelles que determinats humans...
    Amb les fotografies tan bones amb que que acompanyes les explicacions, ja m'has fet entrar ganes de tornar als Pirineus.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ostres, Xavier, i tant que vam estar a prop! Nosaltres vam viure aquesta aventura el dia 14, feia molt de fred allà a dalt, no ens vam arribar a Tor perquè el nostre cotxe no és un 4x4 i ens va fer por la pista, però hi vam estar a punt... Els Pirineus són sempre una porta al Paradís, en qualsevol del seu recorregut; jo normalment em moc entre Andorra i la Vall de Boí. Però ja no puc fer les excursions que tu fas, tot i que adapto les sortides a les meves necessitats...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  6. Sempre que m'envolten les ovelles penso que sort que no són polítics ni grups armats amb ganes d'armar bronca. Beeeee...nèvoles fins a cert punt, malgrat les armes al cap. :-D

    Molt bona fotografia. Surtiu ben humanitzats.

    petonets... que us veurem a la pastoral...ai!....Tardoral? :-))

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jajajaaa, Cantireta, no et pensis, de polítics no n'eren, però no vegis com corrien, les males putes! :) Si haguessin anat caminant tranquil·lament hauria estat diferent, erò res les aturava...
      No noia, no vindrem a la tardoral, que ja tenim el dia ocupat... Però que us vagi molt, molt bé i ja ens retrobarem un altre dia!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  7. Ara ja saps com les gasten a Tor! Jo també vaig llegir el llibre i es veu que la cosa continua igual i sense aclarir. El pastor protagonista encara viu, pel que en sé, i per tant podria ser el que tu vas trobar. Però a banda d'això, quina impressió que de sobte quedis envoltat d'ovelles per totes bandes!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Xexu, jo recordo que vaig anar a Tor fa uns 10 anys, i la pròpia carretera estreta i vella que hi duia ja era tota ella sinistra; en un paisatge obscur de boira, molta vegetació salvatge, un precipici a la dreta i uns revolts endimoniats, semblava que anéssim a la mansió del comte Dràcula més que no pas a un poblet... Certament, aquell pastor podria ser el personatge que esmentem, però no puc pas assegurar-ho... Sobre les ovelles, imagina't: unes 200 alhora, que passen corrents i més boges que una cabra... Una experiència irrepetible, segur!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  8. Coi, nena, primer m'has fet riure, però després ja no m'ha fet tanta gràcia. Entenc l'ensurt de veure's entremig d'un ramat tan nombrós i esvalotat i sense saber que fer. I l'esglai de saber qui era (o podia ser) el pastor de les ovelles.
    Tan idíl·lic que va començar el dia!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, Glòria, a part d'algun moment en què no les teníem totes davant l'allau de llanuts i llanudes, tot plegat va ser una experiència divertidíssima, gairebé la millor de totes les vacances! No hi ha dia que no en parlem, a casa. I és que les bèsties van passar a trot, per no dir a galop! :)
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  9. Ara et renyaré, amb "carinyo", mira que dir que t'avorries en un lloc on cada dia podies admirar i triscar per aquests paisatges...Això que ho digui jo , que no m'ha mogut de casa!
    He,he, mira que tenir por de les ovelles...Si són d'allò més espantadises, no he sentit a dir mai que una ovella hagués atacat algú! Però a veure noia si estàveu al mig del pas, per on havien de passar les pobres bestioles...Els pastors que es passen molt de temps a la montanya, de vegades són una mica ferrenys. Un dia li vaig demanar a un per fer fotos a les ovelles i em va dir que no, perquè si sortissin per la tele, els seus amos les reconeixerien, ja em diràs...
    Ostres el poble de Tor , és aquell on hi van passar aquells fets que ens van esgarrifar; jo he llegit la història en un llibre del Pep Coll, que es diu Dos taüts negres i dos de blancs i també un, sobre un reportatge televisiu:Tor, tretze cases i tres morts...
    Totes les fotos són molt guapes, però l'última, és fantàstica, amb el teu permís, te la rampinyo...
    Petonets, Montse.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No em renyi, senyoreta, que no ho faré més! :) No, si l'avorriment va ser culpa de la persistència de la pluja, la boira, el fred i les tempestes, que ens obligaven a quedar-nos a l'hotel! I és clar, amb tanta mullena, els camins de muntanya estaven impracticables per fer excursions...
      Les ovelles normaletes rai; però és que en van passar 200 al galop, entre les quals alguns bocs, i tot va ser tan ràpid que no sábíem quina cara fer-hi...
      Sí noia, el poble de Tor és el del darrer llibre que esmentes, el del reportatge televisiu; el dels taüts és posterior i es refereix a uns fets d'una altra població; també el tinc però encara no l'he llegit.
      Disposa de les fotos que vulguis sense problema, M. Roser! Aquesta última la vaig tirar de nit des de la finestra de la meva habitació. Una forta abraçada!

      Suprimeix
    2. No sé perquè amb fas fer de "senyoreta"...Si eren ovelles, entremig devia haver-hi marrans (que és el seu mascle). Els bocs són els mascles de les cabres :)
      Més petonets.

      Suprimeix
    3. M. Roser, veus com sí que necessito la "senyoreta" ben a prop? :) Tens raó, noia, els bocs són els mascles de les cabres; no és per quedar bé però ja ho sabia, eh? Suposo que en escriure-ho m'he deixat dur pel costum de sentir-ho a casa de petita: als ramats d'ovelles sempre en deien cabres o cabretes, i als mascles bocs.
      Gràcies per fer-me'n adonar, i una forta abraçada!

      Suprimeix
  10. Caram, quin ramat!!! crec que tb m'hauria espantat.
    Me n'alegro de les vacances!! el descans i la pau, encara que portin fins i tot un punt d'avorriment, son genials. Carreguen piles.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies Rits! Sí noia, de vegades s'agraeixen uns dies com els que he passat a Andorra; malgrat l'excés de pluja i els ramats desbocats, m'han anat molt bé per fer dissabte de la ment, netejar els vidres de la finestra de les percepcions i tenir les coses una mica més clares...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  11. millor ovelles que lleons, per exemple...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jajajaaaa, Pons, això sempre! :) Però n'estàs segur que se'n troben, de ramats de lleons amb més de 200 exemplars? :) Jo, si fos un gos pastor, m'acollonaria de menar-los!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  12. ¡Per fi puc comentar! Ara ja a casa, després d'un estiu sense connexions.
    Divertit, això dels bens. I molt ben retratat.
    Recordo que una vegada érem a Dover a punt d'embarcar-nos per passar el Canal. Hi havia estacionats uns quants camions de transport de bestiar amb ovelles que callaven. El meu fill i jo vam començar a fer aquell : ¡beeee...!, i es va esvalotar el ramat, amb unes veus que no podíem parar. Vam xalar força. ¿Què devien entendre aquelles bèsties?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Olga, ben retornada, poeta! És molt divertida la teva anècdota amb les ovelles; m'has recordat a mi mateixa amb els meus fills fa uns quants anys; també xalàvem molt fent trapelleries com aquesta! Havíem aconseguit que ens vinguessin al darrere tot un ramat de cavalls a Aigüestortes, i la feina era desempallegar-nos-en...
      Saps?, la teva Música de cambra m'ha acompanyat aquest estiu, amb una presència molt grata. Podria dir que un bocinet de tu ha viatjat amb mi pels camins d'Andorra. El llibre és una delícia.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix