dissabte, 25 d’octubre de 2014

Cementiris (de Pere Rovira)

 
“...El cementiri del meu poble és petit i blanc. De vegades, hi ha tórtores que juguen volant entre els xiprers, aturant-se un instant sobre el camí de grava, posant-se en les rames altes d’un pi per cantar la seva lletania sensual. Quan les primeres boires de la tardor esborren els matins, als rosers del cementiri s’obren encara grans roses blanques, grogues, vermelles; roses que semblen més lentes que les primaverals, com si ja tinguessin por d’unir la seva bellesa a la malenconia del jardí dels morts. Però la bellesa trista de les roses, entre les tombes de terra i les creus rovellades, conserva una mica de llum de somriure, una frescor de llavis en els pètals més roigs, una gota d’olor que no és de novembre.
Els diumenges al migdia, les dones van al cementiri. Les velles, petites, seques, vestides de dol, porten rams de flors de l’hort i tenen ràpides converses resignades i saben riure amb els ulls humits de pena. Després, cadascuna va a la tomba dels seus, la neteja, renta els gerros, hi posa les flors noves. Ho fan tot amb una familiaritat quasi domèstica, com si arreglessin la cuina de casa, i, només quan acaben, es queden una estona quietes, contemplant la tomba, amb la boca tancada i tremolosa. Alguna potser resa, però sembla que parlin amb la vida que tenen allí enterrada, l’única que sap comprendre com és la seva soledat.
Els cementiris són els llocs on més s’ha plorat, els que fan més por, els que ensenyen més sobre l’oblit. El lloc on un dia ens deixaran els que més ens estimin.
Un espai de tanta veritat per força ha d’engendrar mentides. Mirem els epitafis, les fotografies, els marbres sumptuosos, la senzillesa deliberada, i també aquí descobrim la necessitat humana de mentir, com si fos l’últim recurs de l’existència perduda. L’engany és inevitable, perquè no sabem com acceptar la veritat dels morts; abans d’abandonar-los, els disfressem de vius, i no trobem ofensa ni en el maquillatge de la cara ni en les sabates verticals. La quietud del cementiri no menteix, ni l’amor dels que hi van, com les velletes, per estar més a prop dels ossos de l’absència. Les persones que diuen que en la tomba no hi ha res de l’ésser estimat, ¿no temen perdre’s del tot en una tomba oblidada?
“Quan et deturis en el meu nom et crida, vulgues que dormi somniant mars en calma”, llegim en el darrer poema de Cementiri de Sinera. Dormir, somiar, la mar... El poeta no ignora que aquestes belles paraules no són les més necessàries. Les fa servir perquè molts segles de poesia de la mort ens han acostumat a esperar-les, però les escriu després d’unes altres paraules més humilment humanes: “Quan et deturis...” És el que ens demana el nom estimat inscrit en la pedra: “Vine, atura’t, recorda el que vam ser, tingues pietat de nosaltres, perquè amb els meus pobres ossos vas enterrar un tros de vida teva”. Les velles del meu poble saben que el seu home no dorm i que morir no és entrar a la mar per sempre; és quedar-se en un lloc molt petit que s’ha hagut de pagar, sota una làpida neta i les flors del diumenge, a prop de casa, sol, fins que ells tornin...”  

Pere Rovira, (Diari sense dies, 1998-2003) 


16 comentaris:

  1. sempre m'ha agradat els petits cementiris. són,tal com dius, la poesia de la mort..., la desaparició visual...
    el cementiri real, és porta dins del cor sempre, sens plors ni crits. en la solitud de l'estimació que va ser, i ja no és compartida...
    un escrit preciós montse!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Baba, a mi també, sobretot els d'alguns poblets d'alta muntanya, amb les tombes a terra, envoltats de flors. El poeta Pere Rovira té una sensibilitat especial per connectar amb els seus lectors i per transmetre sentiments; és un dels meus autors de referència.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  2. Potser els cementeris prolonguen la presència dins l'absència i, alhora, ajuden a l'acceptació.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Possiblement sigui així, Novesflors; jo en conec, de velletes com les que descriu el text, i tot i la impressió que cada diumenge furguen en el seu dolor amb una inutilitat prescindible, si acudeixen setmanalment al cementiri deu ser perquè realment prolonguen la presència dels seus, ni que sigui dins l'absència...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  3. Si em toca anar a un cementiri com el que descrius, i una venerable velleta em porta flors, no em fa por la mort.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Xavier, i a més, flors boscanes collides del seu hort... Crec que la por no existeix, en aquesta mena de cementiris; tan sols hi regna la pau... La por cal buscar-la entre els vius, Xavier; alguns d'ells sí que en fan...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  4. Aquest escrit és preciós i apropa a aquestes velletes tendres. Cadascú, elabora el seu dol i les seves absències com pot i com vol... Jo que no tinc massa costum d'anar al cementiri a portar flors ni res de tot això... Respecto molt els que ho fan. És molt tendre. Jo sento que res no m'hi lliga a una làpida... Recordo a la meva mare per les seves maneres de fer i de dir, els seus refranys sempre a punt. Jo prolongo la seva presència així, amb dites i caons, receptes de cuina... Al cementiri nomhi he posat més els peus, ella ho entèn, tampoc hi snava mai. No li calia. Els duia sempre amb ella.

    Una abraçafa ben forta

    ResponSuprimeix
  5. Carme, coincidim en aquesta mena de reticència a visitar els éssers estimats al cementiri; jo en tinc pocs allà, perquè sempre he preferit incinerar, però per recordar els meus avis no necessito desplaçar-me a cap làpida; en tinc prou de fer-ho de la mateixa manera que tu... I m'ha agradat moltíssim el text de Pere Rovira, per la forma d'apropar-nos al tema i fer-nos pensar...
    Una forta abraçada!

    ResponSuprimeix
  6. Preciosa aquesta reflexió sobre els cementiris, sobretot hi ha un paràgraf ple de poesia:

    "Quan les primeres boires de la tardor esborren els matins, als rosers del cementiri s’obren encara grans roses blanques, grogues, vermelles; roses que semblen més lentes que les primaverals, com si ja tinguessin por d’unir la seva bellesa a la malenconia del jardí dels morts."

    Jo tampoc sóc d'anar als cementiris en tot cas, mai aquests dies de Tots Sants; I n'hi ha de tant bonics, que semblen petits jardins, encara que els protagonistes no siguin les flors, sinó els éssers que descansen a la terra, vivint les seves particulars eternitats.
    Bon vespre, Montse.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. M. Roser, has destacat un paràgraf bellíssim. La prosa poètica de Pere Rovira és una carícia per a l'ànima, i aquest llibre, un conjunts d'articles que va anar publicant al diari Avui, és un dels que més m'estimo. Possiblement ja no es deu trobar enlloc, i és una llàstima...
      A mi em pesa bastant això d'anar als cementiris; l'altre dia a Esplugues hi vam haver d'anar per acompanyar la mare, i va ser una excepció. En canvi, els petits cementiris dels poblets de muntanya són bonics de visitar. I els antiquíssims cementiris d'Irlanda (la foto la vaig fer allà el 2007), ja són una cosa ben a part...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  7. Rara vegada vaig als cementiris, i no m'agradaria reposar-hi, encara que fos tan poètic i bonic com descriu Pere Rovira, autor que no conec. Ara, després del teu post m'han vingut ganes de llegir-lo, escriu molt bonic.
    Una abraçada!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Glòria, jo tampoc hi penso reposar, en cap cementiri, i els meus difunts més propers ja han estat tots incinerats. Però el text de Pere Rovira me'ls fa mirar des d'un altre angle, i crec que els embolcalla amb una delicadesa deliciosa. Certament, et recomano aquest autor.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  8. "...sembla que parlin amb la vida que tenen allí enterrada, l’única que sap comprendre com és la seva soledat."
    Frase "lapidària" (mai millor dit) que em sembla perfecta per descriure aquestes situacions.

    Bona nit Galionar.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Tens raó, Pere, aquesta frase és "lapidària". Quant de significat sap donar a les paraules...! A aquest autor cal llegir-lo poc a poquet, passejant pels seus mots, i només així hi trobarem tresors com els que només saben forjar els poetes...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  9. Cementiris de cada memòria: marins amb gavines com ànimes; de muntanya a l'ombra del romànic; de l'ànima, amb obres que vénen i van.

    ResponSuprimeix
  10. Olga, precioses parauales. M'agraden especialment els teus "marins amb gavines com ànimes"; en vaig veure així a Irlanda, molt a prop del mar, i era exactametn això.
    Una forta abraçada!

    ResponSuprimeix