Cementiris (de Pere Rovira)

 

“...El cementiri del meu poble és petit i blanc. De vegades, hi ha tórtores que juguen volant entre els xiprers, aturant-se un instant sobre el camí de grava, posant-se en les rames altes d’un pi per cantar la seva lletania sensual. Quan les primeres boires de la tardor esborren els matins, als rosers del cementiri s’obren encara grans roses blanques, grogues, vermelles; roses que semblen més lentes que les primaverals, com si ja tinguessin por d’unir la seva bellesa a la malenconia del jardí dels morts. Però la bellesa trista de les roses, entre les tombes de terra i les creus rovellades, conserva una mica de llum de somriure, una frescor de llavis en els pètals més roigs, una gota d’olor que no és de novembre.

Els diumenges al migdia, les dones van al cementiri. Les velles, petites, seques, vestides de dol, porten rams de flors de l’hort i tenen ràpides converses resignades i saben riure amb els ulls humits de pena. Després, cadascuna va a la tomba dels seus, la neteja, renta els gerros, hi posa les flors noves. Ho fan tot amb una familiaritat quasi domèstica, com si arreglessin la cuina de casa, i, només quan acaben, es queden una estona quietes, contemplant la tomba, amb la boca tancada i tremolosa. Alguna potser resa, però sembla que parlin amb la vida que tenen allí enterrada, l’única que sap comprendre com és la seva soledat.

Els cementiris són els llocs on més s’ha plorat, els que fan més por, els que ensenyen més sobre l’oblit. El lloc on un dia ens deixaran els que més ens estimin.

Un espai de tanta veritat per força ha d’engendrar mentides. Mirem els epitafis, les fotografies, els marbres sumptuosos, la senzillesa deliberada, i també aquí descobrim la necessitat humana de mentir, com si fos l’últim recurs de l’existència perduda. L’engany és inevitable, perquè no sabem com acceptar la veritat dels morts; abans d’abandonar-los, els disfressem de vius, i no trobem ofensa ni en el maquillatge de la cara ni en les sabates verticals. La quietud del cementiri no menteix, ni l’amor dels que hi van, com les velletes, per estar més a prop dels ossos de l’absència. Les persones que diuen que en la tomba no hi ha res de l’ésser estimat, ¿no temen perdre’s del tot en una tomba oblidada?

“Quan et deturis en el meu nom et crida, vulgues que dormi somniant mars en calma”, llegim en el darrer poema de Cementiri de Sinera. Dormir, somiar, la mar... El poeta no ignora que aquestes belles paraules no són les més necessàries. Les fa servir perquè molts segles de poesia de la mort ens han acostumat a esperar-les, però les escriu després d’unes altres paraules més humilment humanes: “Quan et deturis...” És el que ens demana el nom estimat inscrit en la pedra: “Vine, atura’t, recorda el que vam ser, tingues pietat de nosaltres, perquè amb els meus pobres ossos vas enterrar un tros de vida teva”. Les velles del meu poble saben que el seu home no dorm i que morir no és entrar a la mar per sempre; és quedar-se en un lloc molt petit que s’ha hagut de pagar, sota una làpida neta i les flors del diumenge, a prop de casa, sol, fins que ells tornin...”  

Pere Rovira, (Diari sense dies, 1998-2003)