diumenge, 5 d’octubre de 2014

Placidesa



(Aquest text el vaig escriure el passat mes d’agost, tot i que no l’hagi publicat fins ara)

Em queden uns dies de vacances abans de reincorporar-me a la feina. S’ha acabat l’estada a les muntanyes i ara cal passar aquest temps el millor possible enmig de l’asfalt de Vilafranca. És divendres, i segons han anunciat, tenim a les portes una onada de calor per al cap de setmana. Però de moment aquest matí l’aire és encara fresc i la temperatura confortable. Decideixo començar la jornada amb una bona caminada cap als afores de la vila, vorejant la zona esportiva i passejant pel costat de les vinyes. M’agrada caminar; és un dels pocs esports que practico. A les 8 del matí el sol encara no és fort i projecta zones generoses d’ombra pels carrers. Més tard no m’hi veuria en cor; la calor em deixa inservible.
Abans de marxar li pregunto a la mare, que ja feineja pel menjador amb els draps de la pols i l’escombra, si vol que fem plegades la neteja aprofitant que sóc a casa, si vol que l’ajudi. La seva resposta irritada ja me l’esperava: ferida en el seu amor propi em respon que el dia que no pugui fer dissabte tota sola s’estimarà més morir-se. Té 84 anys, i com es pot percebre, una fortalesa i un geni endimoniats. Com faig habitualment, obvio la resposta recordant-li els 30 anys que m’he ocupat personalment de casa meva, abans que ella enviudés i vingués a viure  amb nosaltres. Una discussió debades que no ens duu enlloc i que no val la pena iniciar novament. Penso en la part positiva: al marge de la feina que m’estalvio, la seva salut mental estarà gairebé assegurada mentre tingui unes obligacions autoimposades que compleix escrupolosament. Cal dir que casa nostra està neta, netíssima, exageradament asèptica, i que la meva exclusió imposada en els temes domèstics em fa sentir força malament. Però això ja seria una altra història...
Així doncs, sense cap obligació durant el matí, em penjo la petita motxilla a l’esquena amb una ampolleta d’aigua i surto a caminar.

Que ben rebut, aquest aire fresc que m’acaricia el rostre i em desvetlla. Quin plaer sentir-lo entre els cabells, tirant-me’ls enrere i despentinant-me. I quin luxe, sentir el cos lleuger, les cames que es mouen i caminen sense cap esforç! Vaig trencant carrers fins arribar a l’àmplia avinguda dels arbres, allà on el verd ja guanya terreny al totxo, amb els camps al costat. Hi ha poca gent per allà en aquestes hores. Dones com jo que han sortit a caminar, algun home gran amb bastó i un brot de menta als llavis, joves que corren amb pantalons curts, un cronòmetre al canell i auriculars a les orelles, algú que passeja el gos... No ens molestem els uns als altres. Compartim aquell espai de terreny i de lleure com en un pacte tàcit,  harmoniós i pacífic.
Les ombres ocupen el passeig de la zona esportiva; de tant en tant una mica de sol es filtra a través del fullam dels arbres i projecta dibuixos irregulars davant els peus. El vent mou les fulles, les ombres són canviants en el terra. A prop de les piscines augmenta el flux de gent que hi va a nedar a primera hora, i hi sovintegen els cotxes. Em sorprenc de la quantitat de persones que saben gaudir d’aquestes hores agraïdes del matí.
Quan el camí s’acaba, giro cap a la dreta, en direcció a la muntanya de Sant Pau, tot passant pel davant d’unes grans vidrieres que em permeten veure l’interior d’un gimnàs atapeït d’artilugis de tota mena. Aparells estàtics per córrer, peses, bicicletes, màquines per estirar, per muscular, munions d’aparells que desconec completament i que mai no utilitzaria. Trobo força divertit observar de passada el rostre desencaixat dels qui estan suant la cansalada en alguna d’aquelles màquines, en la cara de desgraciats que fan. No he entès mai aquesta disciplina de voler modelar el cos a voluntat, fins a l’extenuació, apartant-lo dels models en què la naturalesa l’ha dotat. No crec que això sigui la manera més òptima de tenir cura de la salut. Respiro a fons, conscient del benefici de l’aire pur en el meu interior, del benestar del passeig, dels 6 km. que hauré fet en total sense cansar-me, en la desintoxicació mental que això em suposarà ja per a tot el dia. No em canviaria per res, per res del món amb aquestes persones d’allà dins, condemnades voluntàriament a treballs forçats. Del meu cos, que ja passa dels 50, en tinc cura d’una altra manera força més natural. Tot ell té la textura, les característiques, les particularitats de l’edat que li pertoca, amb harmonia, sense res que desafini. Ben mirat, espero que no s’hagin adonat, que tot fitant-los esbossava un somriure enfoteta mal dissimulat...

Feta ja la volta per tot el complex esportiu, enfilo el tram de tornada pel camí que voreja les vinyes. Encara no ha començat la verema en aquesta zona. És llavors quan per costum m’assec una estona en un banc, a sota un arbre, i bec lentament l’aigua que duc a la motxilla. Un altre petit plaer. S’hi està bé aquí asseguda; el cos agraeix la parada. M’agrada contemplar l’entorn, sentir la remor de les fulles dels arbres a sobre el meu cap, observar el moviment de les persones que van i venen. Hauria hagut de pensar a dur un llibre; l’indret i la temperatura són molt agradables i hauria pogut allargar una mica més l’estada en aquest banc. Aprofito per enviar un SMS a una bona amiga que ha estat mare recentment desitjant-li bon dia, i la seva resposta em fa somriure: “Ja fa 9 mesos que no dormo i no m’he mort; és increïble!” Penso que només l’aprenentatge, el fet de  passar per tot això, li servirà per comprendre què significa la maternitat i tot el que se’n deriva, i que la vida està formada per un munt d’experiències nuades les unes amb les altres, i que és absurd pensar a assolir una etapa de felicitat sense problemes, ja que mentre esperes que arribi et deixes perdre totes les altres coses bones que et passen pel davant i que possiblement no veuràs mai si mires cap a una altra direcció...
El meu cap dóna voltes a una frase que vaig llegir a La Vanguardia recentment, en una columna de l’Antoni Puigverd. Parla d’Helena de Troia, de Paris, de la poma, i la frase m’ha quedat marcada al cervell: “La pau és l’absència del desig”. Ni més ni menys. Pot interpretar-se des de tants punts de vista, té tants matisos, pot agafar tantes connotacions, que no puc deixar de pensar-hi. No sé si l’entenc, no sé si m’agrada, no sé com interpretar-la ni si hi estic d’acord. Molt superficialment, i aplicant-me el contingut de les paraules, i sense esprémer-me massa el magí, arribo a la conclusió que conec l’absència de desig, però que l’estat que comporta mai l’hauria catalogat de pau, sinó de conceptes força més anguniosos com avorriment i fracàs,  tedi, vacuitat, frustració, desesperació... ¿Podria donar-li la volta al meu plantejament i concloure que aquesta absència de desig podria aportar-me pau? L’absència de desig, està clar, en uns termes força amplis, dels quals la vessant sexual només en seria una petita part, tot i que per algunes persones sembla ser l’única manera possible d’entendre’l. És ben cert que alliberant-te del desig de les possessions materials supèrflues, prescindibles, pots sentir-te en pau, per exemple. I d’altra mena de desigs també. És quan obres la teva ment a d’altres estímuls força més enriquidors, que et dones l’opció de gaudir més dels moments de la vida com aquest, que sense preocupació de cap mena, sense límit de temps i sense cap desig per complir, em disposo a penjar-me novament la motxilla a l’esquena i a fer el mateix recorregut de fa una hora en direcció inversa.

A l’avinguda on ja proliferen els bars em trobo amb una bona colla d’homes fent el cafè o la cervesa. És curiós que totes les terrasses estiguin només ocupades per homes, en època de vacances i a les 9 del matí. Reconec que la meva innata timidesa encara em fa sentir una mica incòmoda quan passo per davant d’ells i noto tants parells d’ulls al damunt. No hi ha res a fer; he nascut tímida i moriré tímida, però almenys crec que he sabut gestionar-la d’una manera bastant acceptable...
Quan deixo els espais oberts per endinsar-me ja a la vila, el contrast me la fa veure lletja i bruta. El paviment dels carrers i voreres, relativament nous, mostren unes taques de tota mena de líquids vessats, impossibles de netejar. És una constant dels carrers de Vilafranca. I l’olor dels arbres, dels camps, de l’herba, és reemplaçat per l’olor de pixum. Sí, Vilafranca, i més en èpoques de calor, fa pudor de pixum, com moltes vegades ha expressat l’escriptor penedesenc Jordi Llavina. Potser és el cansament que acumulo després dels 6 km, que em fa veure les coses pitjor. Compro el diari en un dels pocs quioscs que no fan vacances, miro aparadors d’algunes botigues que ja han obert. D’altres encara no ho han fet, i les joves dependentes, primes i molt modernes, s’esperen a fora desmenjades, amb cara de son i de fàstic, tot manipulant frenèticament els mòbils. Comença a haver-hi gent pel carrer, i la calor es fa notar també una mica més. 
Arribo a casa a les 10 tocades. Un cafè amb la llet freda i una magdalena per recuperar forces. A la terrassa, ombrívola fins a la tarda, m’apoltrono a la butaca de vímet per llegir el setmanari El 3 de vuit. L’aire una mica fresc eixuga la suor del meu cos i el refresca, i sento una agradable sensació de benestar, de comoditat i de consciència de vacances, i m’agrada tenir la capacitat de poder gaudir d’aquests instants. Quan acabo de llegir el diari, i després de dutxar-me, engego l’ordinador i escric aquestes lletres. Simplement, per placidesa. 

15 comentaris:

  1. Potser jo afegiria que la pau és l'absència de desig no desitjat, l'absència de desig assumida... haurem de reflexionar-hi.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. M'agrada molt la teva puntualització, Noves Flors. Jo també m'havia quedat reflexionant sobre això... I tens raò haurem de seguir pensant.

      L'absència de desig, (en el sentit ampli que tu dius) absoluta, jo la veig, Montse, com tu, més aviat avorriment i manca d'estímul.

      Desitjar coses, posotives, creatives, estimulants, a mi em dóna no sé si méspau, però en qualsevol cas més equilibri i més benestar.

      Suprimeix
    2. Novesflors, Carme, crec com vosaltres que la frase pot tenir mil matisos i significats difrents. Evidentment, per gaudir d'aquesta pau de l'absència de desig, hem de tenir molt clar el perquè d'aquest desig de pau... No sé si m'embolico més, però per exemple: imagineu un enamorament devastador, una relació de les que fan patir molt, molt, que acaba en un trencament traumàtic, que us deixa immerses en una profunda depressió durant un temps més o menys llarg... Doncs bé, una vegada ja en el camí de la superació d'aquesta crisi, quan torneu a ser capaces de pensar novament amb una certa coherència i us adoneu que s'ha acabat la relació i també el sofriment que comportava, potser respirareu profundament i sentireu que sou lliures, que l'absència d'allò que us esclavitzava us fa sentir una pau molt gran, conscientment reconeguda i acceptada, i per uns instants us sentireu bé... Seria en aquests moments quan jo aplicaria aquesta ja famosa frase: la pau és l'absència del desig.
      Naturalment, l'absència d'aquella altra mena de desig que com diu la Carme ens proporciona més equilibri i benestar, seria força preocupant, ja que podria convertir-nos en morts vivents...
      Llàstima que la Maira ja ens hagi deixat; seria un bon tema a debatre en un espai com aquell.
      Gràcies Carme, Novesflors, per ser-hi sempre i per ajudar-me a reflexionar. Una gran abraçada!

      Suprimeix
  2. Se m'oblidava dir-te que m'agrada molt la primera foto.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Novesflors. Hi falten els lliris, entre els cards, però. :)

      Suprimeix
  3. Per això m'agrada sortir a caminar, em tranquil·litza i em dóna aquesta pau que de vegades no sé trobar en mi. M'apunto la frase, em sembla que és molt encertada pel que té el desig d'irracional. M'ha agradat compartir aquesta passejada de reflexió amb tu. Una abraçada!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sílvia, i a mi m'ha agradat sentir-me acompanyada per tu en el meu passeig. Una bona caminada per un indret allunyat del ciment de la ciutat és una gran manera de conciliar-nos amb nosaltres mateixes; els pensaments, les reflexions, sorgeixen amb molta més facilitat i ens fan bé.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  4. Deliciós assaig sobre la quotidianitat. No t'has plantejat mai elaborar, tot revisant texts, un dietari? M'agrada el to i, així mateix, el vessant filosòfic, sobretot quan planteges la qüestió relativa al desig.
    És matèria per a tota una conferència. com en la que vam coincidir! Sembla mentida que estiguem
    al mes d'octubre...

    Abraçades, des de El Far.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Jordi. M'atrau força el tema de l'elaboració d'un dietari publicable, i sobretot perquè fa molts anys que el practico en privat; per a mi és una gran teràpia per ordenar idees, per deixar sortir lliurament tot allò que ni sabíem que dúiem a dins però que ens oprimia, i a més m'agrada qüestionar-me pensaments, arribar a deduccions força particulars, a part que els meus textos personals, igual que les meves cartes, poden ser llarguíssims... Però la veritat, no crec que interessessin a ningú les meves opinions sobre qualsevol tema...
      Certament, el tema del desig crec que pot donar per a una conversa o un canvi d'impressions molt llargs... I sí, noi, el temps passa de pressa...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  5. Quin passeig més fecund! Has fet un passeig llarg i ens fas pensar profundament.
    Coincidim en que ens agrada més passejar plàcidament entre vinyes, per posar un exemple de naturalesa domesticada, que (amb tots els respectes pels qui ho practiquen) castigar-se amb màquines al gimnàs. Veritablement la frase que relaciona pau amb l'absència de desig, és discutible. Com en tot, no es pot generalitzar.
    Repeteixo que coincidim en moltes coses, Galionar. Excepte en una que clarament em superes... els Castellers de Vilafranca han donat una lliçó a la resta de món casteller. I mira que els Borinots de Sants són bons, però els verds són insuperables. Fins i tot les gralles sonen millor. Per molts anys als vilafranquins.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Xavier, celebro que en meu escrit hagis trobat més d'una coincidència amb tu. Sé que ets un gran muntanyenc, i per això no m'estranya que els teus gustos siguin més de caminar que no pas de tancar-se en un gimnàs...
      Moltes gràcies per les teves paraules cap als castellers de Vilafranca! Aquest any va ser molt emocionant la pugna amb la colla vella de Valls, i es van veure actuacions espectaculars. Crec que va ser un gran concurs. Amb tot, els verds no van tenir el seu millor dia, ja que no van poder descarregar algunes construccions per a les quals estaven preparats... Els de Sants també van fer un molt bon paper; és increïble el paper que estan fent tantes colles en la superació dels seus sostres. Ara, a esperar la propera actuació d'aquí a 2 anys!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  6. Quina passejada Montse i en solitari, que són les que m'agraden a mi i m'encanta molt com expliques les sensacions que et fa viure, sobretot la placidesa. Jo no tinc vinyes per passejar-hi, però tinc pinedes...
    Ah i penso que tens molta sort que algú et faci la feina de casa...
    Petonets,

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. M. Roser, a mi m'encanten les pinedes, tant o més que les vinyes! El que em falta és disposar de matins per poder sortir a caminar, ja que a les 6,30 ja m'he de posar en marxa per la feina i la meva jornada és esgotadora...
      Sí, en teoria seria una sort que algú em fes la feina..., però la problemàtica és força més complexa: fe entendre a una persona tancada en banda que ha de començar a acceptar limitacions... No és agradable ni fàcil, però només el temps dirà com evoluciona el tema...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  7. El teu excel·lent escrit m'ha retornat moments de l'estiu que, per sort, queda enrere (ho dic per la calor). Encara que els paisatges i les hores de sortida siguin diferents, les vivències són alhora lleugeres i profundes i, escrites, en disposarem quan en tinguem necessitat: les relectures i l'assaborir els records.
    Els caràcters... amb la gent gran poca cosa podem fer més que tenir molta paciència, la mateixa que necessitarem nosaltres més endavant.
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Olga, pel teu reconeixement. Lleugeres i profundes, sí senyora, els adjectius exactes per definir les vivències d'una passejada volgudament tranquil·la...
      Santa paciència!, és la frase que més sovint em repeteixo i que he d'aplicar... Però dubto que els nostres fills la tinguin amb nosaltres quan arribi el moment...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix