Amb aquesta definició a la mà, que és bona com ho podria ser qualsevol altra, queda palesa la importància de l'amistat i la fragilitat de la mateixa, perquè les persones són canviants i volàtils, i amb tant poder a la mà no sabem en quin moment es poden girar les tornes i aquella arma serà feta servir. És un risc que prenem conscientment, però la confiança el supera. Ja sabem que aquest risc s'acaba complint de vegades...
Bona reflexió la teva, Xexu, amb un contingut perfectametn vàlid. Com tantes coses a la vida, de vegades el fet d'apostar per una altra persona (en forma d'amistat i també d'amor) pot sortir bé, o pot córrer riscos importants... Crec que la definició d'amistat és bona en quant ens creiem el que fem quan ho fem, al marge de si posteriorment les coses no surten bé... Hi ha qui continua creient en l'amistat tot i haver-ne conegut alguna cara amarga, i també hi ha qui per aquest motiu cada vegada es tanca més la seva closca... Algú va dir que la vida era fàcil...? Però sigui com sigui, no deixarem mai de caminar-hi... Una forta abraçada!
M'agrada la frase i m'agraden rls vostres comentaris afegits. Em sembla una bona definició. Només el fet de donar l'arma amb què et poden ferir és senyal d'una amistat sincera... Si finalment l'altre l'acaba utilitzant, vol dir que no era tan recíproca l'amistat. En qualsevol cas serveix per aclarir les coses.
Però cada persona és independent inresponsable dels seus actes. El que faci una persona no hauria mai d'afectar la nostra relació amb les altres... No seria just. Tot inque és comprensible quan algú ha pres mal.
Carme, a mi m'ha agradat molt que una frase tan senzilla però profunda pogués donar peu a reflexions interessantíssimes com les vostres, a punts de vista diversos però que tenen un denominador comú: la importància de l'amistat per sobre de tot i el risc conscient que correm quan prenem decisions..., i que malgrat tot, per un viure esperançador, ple, saludable, no hem de deixar d'arriscar-nos. Gràcies i una forta abraçada!
Marta, generalment com més anys més experiències viscudes, no totes elles agradables, i també més saviesa per tot plegat... Però l'amistat no coneix edats, i mai no podem deixar de creure-hi... De fet, sort en tenim, d'ella, perquè sovint ens salva... Una forta abraçada!
No Helena, la frase no és meva; no crec que es pugui considerar anònima, però tampoc hi constava cap autoria, i així l'ha deixada jo també. A mi no se m'hauria ocorregut mai, però el que diu em defineix bastant bé i me l'he fet meva. Jo també crec que és molt bona. Una forta abraçada!
Això seria la definició ideal de l'amistat verdadera, però no sempre és fàcil trobar-la...De vegades confiem molt en una persona i ai las, quan més la necessitem, veiem que ens havíem equivocat i a l'inrevés, una relació que sembla d'amistat superficial, a l'hora de la veritat resulta que és la que més ajuda ens ofereix... Una amistat autèntica és la cosa més valuosa que podem tenir, si en trobem alguna, podem estar ben agraïts a la vida! Preciós aquest nocturn. Bon vespre, Montse.
Completament d'acord, M. Roser, amb el teu punt de vista. Dependrà molt de les expectatives que haguem posat en aquella amistat, si després ens en sentim decebuts o si potser som nosaltres qui decebem els altres... Celebro que t'agradés el nocturn! Schubert és com l'amistat autèntica: no decepciona mai. Una forta abraçada!
Ben certes les teves paraules, Jordi! L'adversitat és com el sedàs de les persones amigues; les que es queden, ni tot l'or del món pot comparar-s'hi. Una forta abraçada!
L'amistat és tan o més difícil de trobar que l'amor. Parlo d'Amistat amb majúscules, dels amics que estan al costat nostre quan els necessitem i que ens accepten i ens estimen tal com som, sense judicar-nos ni voler fer-nos canviar. Molt bona la frase, brillant.
La frase és magnífica! Hi ha gent molt desconfiada (imagino que pels pals que han rebut), però jo sóc d'aquelles que veient-les venir encara dono la mà. És allò de la "presumpció d'innocència" fins que t'emportes el pal. Malgrat les ferides dels anys, segueixo creient en l'amistat a ulls clucs.
La música és i serà una bona amiga sempre. :) Aferradetes dolcetes.
Lluneta, crec que m'assemblo bastant a tu en aquest aspecte... Com em deia sempre un amic que paradoxalment ja no ho és, jo sóc de les que es llença sense paracaigudes, i les trompades són inevitables... La música, que mai no ens falti...! Una forta abraçada!
La frase m'encanta però... té una paraula... "mai". Em sap greu el que diré ara però... "MAI" és molt de temps. Segurament parle des del desencant però també sense recança.
Doncs tens raó, Novesflors, que aquest "Mai" és massa temps, possiblement... Però potser la durada del temps en què hom creu a cegues en la perdurabilitat d'aquesta mena d'amistat on el "Mai" és possible, sigui força més curta que aquest adverbi... Una forta abraçada!
Per això Galionar bonica, quan aquesta arma que confiavem tan segura ens la trobem a la gola... fa més mal la decepció que la ferida... M'encanta la foto!!! Les arrels dels arbres són fascinants...
Amb aquesta definició a la mà, que és bona com ho podria ser qualsevol altra, queda palesa la importància de l'amistat i la fragilitat de la mateixa, perquè les persones són canviants i volàtils, i amb tant poder a la mà no sabem en quin moment es poden girar les tornes i aquella arma serà feta servir. És un risc que prenem conscientment, però la confiança el supera. Ja sabem que aquest risc s'acaba complint de vegades...
ResponEliminaBona reflexió la teva, Xexu, amb un contingut perfectametn vàlid. Com tantes coses a la vida, de vegades el fet d'apostar per una altra persona (en forma d'amistat i també d'amor) pot sortir bé, o pot córrer riscos importants... Crec que la definició d'amistat és bona en quant ens creiem el que fem quan ho fem, al marge de si posteriorment les coses no surten bé... Hi ha qui continua creient en l'amistat tot i haver-ne conegut alguna cara amarga, i també hi ha qui per aquest motiu cada vegada es tanca més la seva closca... Algú va dir que la vida era fàcil...? Però sigui com sigui, no deixarem mai de caminar-hi...
EliminaUna forta abraçada!
M'agrada la frase i m'agraden rls vostres comentaris afegits. Em sembla una bona definició. Només el fet de donar l'arma amb què et poden ferir és senyal d'una amistat sincera... Si finalment l'altre l'acaba utilitzant, vol dir que no era tan recíproca l'amistat. En qualsevol cas serveix per aclarir les coses.
EliminaPerò cada persona és independent inresponsable dels seus actes. El que faci una persona no hauria mai d'afectar la nostra relació amb les altres... No seria just. Tot inque és comprensible quan algú ha pres mal.
Una abraçada
Carme, a mi m'ha agradat molt que una frase tan senzilla però profunda pogués donar peu a reflexions interessantíssimes com les vostres, a punts de vista diversos però que tenen un denominador comú: la importància de l'amistat per sobre de tot i el risc conscient que correm quan prenem decisions..., i que malgrat tot, per un viure esperançador, ple, saludable, no hem de deixar d'arriscar-nos.
EliminaGràcies i una forta abraçada!
I es tan difícil trobar-ho a segons quines alçades de la vida quan has deixat tantes i tantes coses i tanta gent estimada pel camí ...
ResponEliminaPetons Montse
Marta, generalment com més anys més experiències viscudes, no totes elles agradables, i també més saviesa per tot plegat... Però l'amistat no coneix edats, i mai no podem deixar de creure-hi... De fet, sort en tenim, d'ella, perquè sovint ens salva...
EliminaUna forta abraçada!
Ho has escrit tu? És molt bo.
ResponEliminaNo Helena, la frase no és meva; no crec que es pugui considerar anònima, però tampoc hi constava cap autoria, i així l'ha deixada jo també. A mi no se m'hauria ocorregut mai, però el que diu em defineix bastant bé i me l'he fet meva. Jo també crec que és molt bona.
EliminaUna forta abraçada!
Una frase molt encertada...
ResponEliminaEm permets un sarcasme involuntari?
L'amistat la carrega el diable!!
Molt bona observació, Xavier! :) No estaria malament, de vegades, que anéssim més en compte amb aquesta arma...
EliminaUna forta abraçada!
:) molt bona, Xavier!!
EliminaAixò seria la definició ideal de l'amistat verdadera, però no sempre és fàcil trobar-la...De vegades confiem molt en una persona i ai las, quan més la necessitem, veiem que ens havíem equivocat i a l'inrevés, una relació que sembla d'amistat superficial, a l'hora de la veritat resulta que és la que més ajuda ens ofereix...
ResponEliminaUna amistat autèntica és la cosa més valuosa que podem tenir, si en trobem alguna, podem estar ben agraïts a la vida! Preciós aquest nocturn.
Bon vespre, Montse.
Completament d'acord, M. Roser, amb el teu punt de vista. Dependrà molt de les expectatives que haguem posat en aquella amistat, si després ens en sentim decebuts o si potser som nosaltres qui decebem els altres...
EliminaCelebro que t'agradés el nocturn! Schubert és com l'amistat autèntica: no decepciona mai.
Una forta abraçada!
Forja el metall l'amistat més duradora. Si mai la trobes, cal tenir-ho clar: ni tot l'or del món val l'amic amb qui compartir, també, l'adversitat.
ResponEliminaAbraçades, des de El Far.
Ben certes les teves paraules, Jordi! L'adversitat és com el sedàs de les persones amigues; les que es queden, ni tot l'or del món pot comparar-s'hi.
EliminaUna forta abraçada!
L'amistat és tan o més difícil de trobar que l'amor. Parlo d'Amistat amb majúscules, dels amics que estan al costat nostre quan els necessitem i que ens accepten i ens estimen tal com som, sense judicar-nos ni voler fer-nos canviar.
ResponEliminaMolt bona la frase, brillant.
Totalment d'acord, Glòria. Afortunadament, persones així formen part de la nostra vida.
EliminaUna forta abraçada!
La frase és magnífica!
ResponEliminaHi ha gent molt desconfiada (imagino que pels pals que han rebut), però jo sóc d'aquelles que veient-les venir encara dono la mà. És allò de la "presumpció d'innocència" fins que t'emportes el pal. Malgrat les ferides dels anys, segueixo creient en l'amistat a ulls clucs.
La música és i serà una bona amiga sempre. :)
Aferradetes dolcetes.
Lluneta, crec que m'assemblo bastant a tu en aquest aspecte... Com em deia sempre un amic que paradoxalment ja no ho és, jo sóc de les que es llença sense paracaigudes, i les trompades són inevitables...
EliminaLa música, que mai no ens falti...!
Una forta abraçada!
La frase m'encanta però... té una paraula... "mai". Em sap greu el que diré ara però... "MAI" és molt de temps. Segurament parle des del desencant però també sense recança.
ResponEliminaDoncs tens raó, Novesflors, que aquest "Mai" és massa temps, possiblement... Però potser la durada del temps en què hom creu a cegues en la perdurabilitat d'aquesta mena d'amistat on el "Mai" és possible, sigui força més curta que aquest adverbi...
EliminaUna forta abraçada!
Per això Galionar bonica, quan aquesta arma que confiavem tan segura ens la trobem a la gola... fa més mal la decepció que la ferida...
ResponEliminaM'encanta la foto!!! Les arrels dels arbres són fascinants...
A mi m'encanta aquesta reflexió teva, Judit! És així mateix com dius.
EliminaUna forta abraçada!