Els teus ulls mirant el mar...

Fotografia: Jaume Sendra

 

Els teus ulls mirant el mar

mentre dansen els teus somnis

com fulles que gronxa el vent.

Paisatges color d’aram,

fumeres com fils de boira

alçant-se damunt dels camps...

Els teus ulls mirant el mar

mentre uns altres ulls et pensen,

i t’enyoren i es deleixen,

tan propers i tan distants...

Miratges, temps de tardor,

quan les mans, enfredorides,

cerquen la teva escalfor... 

Els teus ulls mirant el mar

mentre vas forjant somriures    

entre el cel, el fum i els arbres,

i uns altres llavis inventen

nous camins per les contrades

del teu cos apassionat... 

Els teus ulls mirant el mar,

silencis que el cor bressola...

i el vent esfulla la rosa

del màgic temps d’estimar...

 

Montse Galionar

 

Home de ferro

Escultura al Roc del Quer (Canillo, Andorra)

 Una nova tardor ha acomiadat els déus, però un va voler quedar-s'hi...

Home de ferro

sobre la vall,

el món albires

d’un pedestal.

Home de ferro,

déu pensador,

tan dur per fora,

tan tendre el cor...

Home de ferro,

m’has pres el lloc.

Tot i el vertigen

fes-me un racó.

Home de ferro,

déu forjador

dels mil poemes

de la tardor.

                                   Montse Galionar (dins 4 estacions)

Pedres

Ei, vosaltres, què mireu? Que potser no heu vist mai una pedra grenyuda banyant-se al riu i rentant-se la pelambrera? Envejota que em teniu, els calbs i els que us heu rapat!

I sabeu què?, les altres pedres que s'hi posin fulles..., de tardor! 

Vinga, molt bon cap de setmana a tothom!

Esbós de tardor

...A la pell l’escalfor de l’astre càlid per sobreviure

i endins, molt endins, la remor d’aquella pluja calma,

degoteig incessant de petites fulles

en forma de cor, que al vent voleiaven, com besos en flor,

que rebíem pletòrics al rostre, al pit, a les mans,

i que ens amaraven, i que apaivagaven els solcs del camí...

Qui no gosaria avançar per la senda dels somnis

daurada dels fràgils records, ara que no hi ets,

malgrat el farcell intangible de les emocions...

Perquè sí, ara ho sabem, tardor vol dir tard;

perquè sí, ara hem après a saber qui som...

A la pell, l’escalf del sol per sobreviure, i en el cor,

la cançó tardorenca de l’enyor...

Montse Galionar   (dins 4 Estacions) 

Amors

“...I els teus versos eren, dins la nit,

com el bes d’un vell amant cremant els llavis

i la música dels mots, com carícies que sorgeixen dels estels

sota el cel, a prop d’un Déu

que per força ha d’estremir-se de mirar-nos.

Ell, que en sap tant i tant, d’amor

i que el posa de miratge entre nosaltres…”

Quan un home i una dona fan un llibre junts és que s’estimen. Si el seu és un amor  clandestí, el projecte compartit serà l’amagatall secret on gaudir de les seves trobades, un paradís intimíssim fet a la mesura dels seus sentiments, de la seva passió. Allí viuran una vida paral·lela a la seva altra vida que els enlairarà per sobre de la resta dels humans, en un univers on habiten tots els colors de l’arc de Sant Martí, on no hi pot tenir cabuda ningú més i on només ells dos en seran els protagonistes, en un èxtasis que tan sols els cossos i el llenguatge de l’art serien capaços d’explicar...

De vegades el projecte transcendeix la seva relació, culmina amb èxit, veu la llum i es presenta  en societat. L’home i la dona potser acudiran a la festa amb les seves respectives parelles, amb una estudiada naturalitat, cordialment amics dels seus amics, talment com a casuals col·laboradors per circumstàncies de l’atzar. Tot i que si us hi fixeu bé, veureu que cada pàgina del llibre, cada frase, cada imatge i cada mot regalimen una sensualitat exultant i seductora, impossible d’amagar, com un perfum de nards que impregna l’aire, i suggereixen unes dobles lectures que difícilment se li escapen al lector... El llibre que presenten és el fruit del seu amor, no poden amagar-ho, és el seu fill, i com a tal l'estimaran amb bogeria. 

Sol haver-hi diferents variables en els projectes a compartir, totes amb la mateixa intencionalitat, totes igual de vàlides: llibres o vetllades musicals, estudis o muntatges teatrals,  exposicions o recitals poètics... Amb un punt en comú: sempre l’art com a sublimació de l’amor immens, com a canalització per a les més elevades passions, com a únic camí per aïllar-se del món, per estimar-se.

De vegades quan s’esberla l’amor entre un home i una dona, es poden donar situacions diverses: que el llibre l’acabi publicant només un dels membres de la parella si compta amb prou material propi, o que ho faci amb la complicitat d’alguna altra persona per tal de mostrar així el seu despit envers la persona estimada, o també pot ser que algun dels dos li furti a l’altre l’autoria d’una part de l’obra i la publiqui com a pròpia, en una usurpació de la propietat intel·lectual en tota regla que l’afectat mai denunciarà per mor que acabi fent-se pública la seva infidelitat... També pot ser que la relació toqui fons abans d’haver donat els seus fruits i que el projecte-amagatall acabi consumint-se entre les brases de la llar de foc de l’ànima...

Hi ha també parelles consolidades i estables que han fet llibres a quatre mans. En aquest cas, l’escriptura no ha estat mai clandestina, no han necessitat amagatalls ni excuses per trobar-se. Seria, en tot cas, tota una altra història...

De vegades, quan un home i una dona fan un llibre junts, ho amaguen fins i tot als bons amics. I aquests amics, que potser havien compartit comentaris d’admiració amb algun d’ells  sobre un bocí de poema, una partitura o alguna imatge, se senten d’alguna manera decebuts quan descobreixen que les paraules de l’amic o de l’amiga estaven molt lluny de la intenció que inicialment se’ls atorgava... De vegades causa sorpreses increïbles descobrir que una parella ha treballat a quatre mans i que ha publicat un llibre, perquè no ho hauries dit mai, perquè saps perfectament que quan un home i una dona fan un llibre junts és que s’estimen... I que serà, possiblement, una pura meravella.

Vell amic, vell amor...

Vora el caliu de la llar de foc, tu i jo, vell amic,

ara que sentim les passes de l’hivern que ens repta,

que arriba udolant, i ens fa por, i anem curts de llenya,

i cerquem aixopluc en la nostra tardor

o un miratge que ens salvi de tanta fredor,

per  atiar les brases cremarem aquells mots

que mai no vam dir-nos o vam dir molt poc;

els que esperen, ressecs, corsecats, com fusta d’alzina,

a les golfes del cor, als replecs del record,

en les mans que s’aferren per no perdre’ns del tot.

Faran bona flama. Reviurem de nou.

Amb el fum blanquinós que s’enfila damunt la teulada

escriurem, amb bell traç, la paraula “t’estimo”

abans no es confongui amb la boira dels boscos d’aram.

Vora el caliu de la llar de foc, tu i jo, vell amor,

ara que sentim les passes de l’hivern que ens repta,

salvarem els mots, vencerem la nit, reescriurem la vida,

serem foc i flama en la nostra tardor.

Montse Galionar  (dins 4 veus)

Crepuscle

Es va morint la tarda;

una ratlla en el cel

cap a ponent, vermella.

Hora màgica,

cap remor no la destorba.

Volen baixos els ocells,

només ells xisclen.

És el crepuscle.

El blau, ple d’ombres,

les passions denses,

l’aire, molt suau…

Flaires que duen notes

d’indrets llunyans.

Potser, algun grill…

Obro els ulls,

i els enlairo.

Ni un respir més fort que l’altre.

Resto immòbil.

Sento l’ànima exultant.

Cel rogenc

que es difumina.

Que bonica, aquesta nit!

Ben prest m’envolta.

Els estels lluen,

les aus ja dormen… 

I dins el cor, nostàlgia.
Què fas, amor, on ets?
El tapís d’aquest crepuscle

t’embolcalla i no et traeix?

També aguaites els estels?

Potser es trobin, nostres ulls

dins la nit, potser s’enllacin,

i escriuran plegats els versos

que al sol no gosen…

Amor desitjat,

tan lluny de mi,

mon cor et clama.

Enyoro la teva imatge

i els ulls ardents;

les teves mans, la tendresa,

els somnis vells…

I vanament, suplico,

li prego a l’aire del vespre

que se l’endugui per sempre,

el teu record.

Montse Galionar

Amb la tardor vindré...

Amb la tardor vindré per la vora del riu,

pels camps ben plens de boira

i amb galls que matinegen,

quan tot és tan llunyà, del llit estant, que a penes

ens allibera del no-res un horitzó de pluja. 

Amb la tardor i amb els carrers deserts

i el silenci a la nit i la certesa

de saber-me a recer, com una barca vella

en qualsevol port oblidat. 

L’estiu s’allargà molt

i tant de sol m’ha colrat en excés.

Tinc les mans matusseres i endurides

de la pols dels camins

i els ulls cansats de combatre la llum. 

Amb la tardor vindré i ens partirem de nou

el pa de quietud a la mateixa taula. 

Jo hauré envellit i ploraré sovint

i essent de nit passejaré en silenci

pels carrers, pels jardins,

per les cases antigues.

Miquel Martí i Pol

Doncs sí, per fi has arribat, estimada tardor, ja et tenim entre nosaltres. Has entrat discreta i silenciosa, en hores novelles del matí, embolcallada amb un mantell de calitja d’estiu. Encara que costi una mica, espero sentir el teu alè de frescor sobre la pell, de promesa de canvi en els colors que m’envolten. No sé si la llum del teu paisatge serà capaç de trencar la barrera quasi infranquejable dels ulls i escolar-se ben endins, al més profund de l'ésser o si es quedarà a la superfície, inamovible, de tan dura que s’ha fet la cuirassa protectora per arribar-me al cor... Vens farcida d’incerteses, personals, polítiques, socials, de previsibles males notícies pel que fa al nostre país, amb decisions judicials que no deixen preveure res de bo i que cercaran la confrontació i el conflicte. Potser seràs recordada durant molt de temps, estimada tardor, perquè no seràs com les altres... Però jo t’esperava perquè et sóc fidel amant i amiga, i voldria fondre’m novament amb tu enmig de la vall, entre un paisatge d’aram a recer de les muntanyes... Estimada tardor, malgrat que no porto el vestit més adequat per venir-te a rebre, sigues benvinguda! 

L'estiu ja s'acaba.

Així de trista li ha quedat la cara a l'església d'Araós veient que s'acaba l'estiu...

La claror del matí, més brillant que un estel

ha il·luminat els dies de l'estiu que ens deixa.

A poc a poc mandregen les llums a trenc d’alba

i lentament s'avancen els vels de la nit.

I el sol de setembre repinta el cel blau

amb subtils transparències de color de coure;

l’aire destil·la aromes de raïm madur.

Placidesa en el camp. La terra reposa.

L’estiu ja fineix; la tardor, a la porta.

Montse Galionar (dins 4 veus)

Somieig d'estiu

Jo que a Déu passava comptes per ser sord als meus precs,

que cercava en les muntanyes un avenc per recer,

i sentia l’udol de mil llops afamats dins les nits insomnes,

vaig descobrir un món inèdit, ignot, paral·lel, en el cor d’un estiu,

dins l’esclat de la tarda, en un llibre de versos que em caigué a les mans...

Va ser com un viatge iniciàtic a través de l’espai,

en un temps inconcret, delimitat per factors imprevistos;

mai l’ànima havia exultat amb tanta gaubança

ni tenia saviesa tan plena dels mots ser feliç...

El cel suprem, la música dels astres, la joia en la paraula,

i aquell vent dins la vall, escabellant els arbres

i que tot s’ho emportava: tristeses, dolors,

solituds, malfiances, desficis d’amor...

Va ser un espai en el temps que no va mesurar cap rellotge.

Cada jorn, cada instant,

sentia la força d’un esperit suprem

formant part del meu jo, idèntic, igual, posseint-me.

Vaig veure escoltats els meus precs més atàvics

demanant una mà, pidolant una almoina d’afecte

als déus de les valls... Només ells i l’atzar ho saben,

de qui estic parlant... I potser també un arbre i la tarda,

la pluja serena, un camí i un poble.

Potser Friedrich o Nietzsche en coneixen el clam...

Sons de vespre, roig de vespre, cant...

Blau de l’aigua, precs de l’aigua, pau...

I estimar-se en una profunda bonior de silenci

només envaïda pel lleu xiuxiueig dels estels, cel enllà...

Després, ja no vaig gosar a continuar el viatge.

Vaig haver de tornar. Ja era l’hora de l’alba...

Des de llavors, els meus ulls contenen un espurneig de lluna

que no ha sabut retornar al cel,

i que ell va regalar-me, a tall de benvinguda...

Montse Galionar (dins 4 Estacions)