Jo que a Déu passava comptes per ser sord als meus precs,
que cercava en
les muntanyes un avenc per recer,
i sentia
l’udol de mil llops afamats dins les nits insomnes,
vaig descobrir
un món inèdit, ignot, paral·lel, en el cor d’un estiu,
dins l’esclat
de la tarda, en un llibre de versos que em caigué a les mans...
Va ser com un
viatge iniciàtic a través de l’espai,
en un temps
inconcret, delimitat per factors imprevistos;
mai l’ànima
havia exultat amb tanta gaubança
ni tenia
saviesa tan plena dels mots ser feliç...
El cel suprem,
la música dels astres, la joia en la paraula,
i aquell vent
dins la vall, escabellant els arbres
i que tot s’ho
emportava: tristeses, dolors,
solituds,
malfiances, desficis d’amor...
Va ser un
espai en el temps que no va mesurar cap rellotge.
Cada jorn,
cada instant,
sentia la
força d’un esperit suprem
formant part
del meu jo, idèntic, igual, posseint-me.
Vaig veure
escoltats els meus precs més atàvics
demanant una
mà, pidolant una almoina d’afecte
als déus de
les valls... Només ells i l’atzar ho saben,
de qui estic
parlant... I potser també un arbre i la tarda,
la pluja
serena, un camí i un poble.
Potser
Friedrich o Nietzsche en coneixen el clam...
Sons de
vespre, roig de vespre, cant...
Blau de
l’aigua, precs de l’aigua, pau...
I estimar-se
en una profunda bonior de silenci
només envaïda
pel lleu xiuxiueig dels estels, cel enllà...
Després, ja no
vaig gosar a continuar el viatge.
Vaig haver de
tornar. Ja era l’hora de l’alba...
Des de
llavors, els meus ulls contenen un espurneig de lluna
que no ha
sabut retornar al cel,
i que ell va
regalar-me, a tall de benvinguda...
Montse
Galionar (dins 4 Estacions)
És un bon dia per mirar aquesta fotografia i trobar-te contemplant l'aigua tan calmada, escoltar el somni d'en Saderra, i llegir aquest poema. "Un espurneig de lluna" dins del cor. Com un tresor d'estiu.
ResponEliminaSí Xavier, és un bon dia; alguns perquè trigareu ben poc a poder-la contemplar en directe, i per a uns altres perquè encara ens queden tres setmanes per iniciar les vacances i fer realitat el somni... L'estany és el de Tristaina (Andorra), la primera vegada que vaig descobrir-lo, el 2009. No m'hi hauria mogut.
ResponEliminaRecords a la Vall Ferrera i una forta abraçada!
Quina meravella ser capaç d'escriure un poema així. Recorde quan el vaig llegir per primera vegada que em vaig traure el barret.
ResponEliminaGràcies, Novesflors. Quan estem sotmesos a estímuls que fan bategar el cor amb força és quan sorgeixen poemes com aquest. Ara probablement el meu electroencefalograma sortiria ben pla...
ResponEliminaUna forta abraçada!
Una meravella que reconforta. Rellegir-lo reconforta el doble. Gràcies, Montse, per la poesia, per la bellesa i per l'espurneig de lluna que dus als ulls. La teva mirada sobre les coses, (encara que per aquí no et puguem veure els ull en directe) els teus versos, són testimonis ferms, sempre, d' aquest esquitx de lluna.
ResponEliminaMoltíssimes gràcies, Carme, per veure'm amb tants bons ulls. Mira, m'has emocionat, no sé què dir... Així que callo i somric.
EliminaUna abraçada immensa!
La sardana Somni, fa companyia a les teves precioses paraules...Des de llavors, els meus ulls contenen un espurneig de lluna que no ha sabut retornar al cel,
ResponEliminai que ell va regalar-me, a tall de benvinguda...M'encanta aquest final!
Petonets, Montse.
Moltes gràcies, M. Roser! Són tantes les ganes de començar vacances de debò i poder marxar a les muntanyes, que per això he recuperat aquest poema, per anar-me ambientant...
EliminaUna forta abraçada!
Jo també recordo el llibre, el poema que em van introduir en la poesia. Ja no he tornat a ser la mateixa des d'aleshores, encara que hagi tornat a viure l'alba, el dia, la prosa.
ResponEliminaHelena, n'estic convençuda que ens podem arribar a enamorar dels poetes només a través de la informació que d'ell ens en dóna un sol poema. Al poeta el podem arribar a conèixer presencialment o no, però ningú pot dubtar de la intensitat dels sentiments que neixen a recer d'alguns versos...
EliminaUna forta abraçada!