diumenge, 4 de novembre de 2018

Esbós de tardor


...A la pell l’escalfor de l’astre càlid per sobreviure
i endins, molt endins, la remor d’aquella pluja calma,
degoteig incessant de petites fulles
en forma de cor, que al vent voleiaven, com besos en flor,
que rebíem pletòrics al rostre, al pit, a les mans,
i que ens amaraven, i que apaivagaven els solcs del camí...
Qui no gosaria avançar per la senda dels somnis
daurada dels fràgils records, ara que no hi ets,
malgrat el farcell intangible de les emocions...
Perquè sí, ara ho sabem, tardor vol dir tard;
perquè sí, ara hem après a saber qui som...
A la pell, l’escalf del sol per sobreviure, i en el cor,
la cançó tardorenca de l’enyor...

Montse Galionar   (dins 4 Estacions) 


12 comentaris:

  1. Ui, Montse, quina tardor tan bella que has pintat, ( pell de gallina). Realment segons el meu punt de vista, la tardor és així com tu l'expliques i veig que les dues ens hi trobem a gust, segurament per aquesta "cançó tardorenca de l'enyor"...
    Per cert les fotos les has fet tu? a mi m'agrada especialment la dels banc que s'adiu molt amb el poema...
    Petonets, Montse i que la bellesa de la tardor ens doni moments feliços.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Me n'alegro, M. Roser que coincidim en el gust per la tardor i tot allò que d'ella se'n deriva, especialment la bellesa del paisatge i la melangia. És sens dubte la meva estació predilecta des de sempre, des de molt abans que jo també fos tardor...
      La foto dels bancs la vaig fer fa dues setmanes a Andorra, on vaig passar un llarg cap de setmana, a un indret anoment el Roc del Quer. L'altra, la del camí, també és d'Andorra, però té dos o tres anys. Normalment totes les fotos que penjo són meves.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  2. Alts i baixos de la tardor. Colors i ombres. La cançó de la tardor ens vol reconfortar. L'enyor d'algunes situacions viscudes pot fer la música més cadenciosa.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. M'agrada molt el teu comentari, Xavier. A la tardor li ha tocat fer de pont entre l'estiu i l'hivern, per això aquesta cadència entre un punt i l'altre. Els qui també vivim ja en temps de tardor fem com l'estació: colors i ombres, alts i baixos, enyors, esperances i nostàlgies...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  3. Colors vius i colors apagats, tots fan tardor... i nosaltres com ells... ens sentim tardorenques...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ens en sentim i ho som, Carme, de tardorenques. Cosa que de cap manera ha de representar un pas a pitjor. Aquí la nostra capacitat d'adaptació a prova, i segur que acabarem sentint-nos orgulloses de nosaltres mateixes!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  4. Tardor vol dir tard, i vol dir tarda. La millor època de la meva vida sense punt de comparació.

    ResponSuprimeix
  5. Coincidim una vegada més, Helena; va ser a partir dels 40 anys quan va arribar la millor època de la meva vida. Cal gaudir-ne al màxim quan podem atrapar-la...
    Una forta abraçada!

    ResponSuprimeix
  6. Quan el vaig llegir per primera vegada, aquest poema, ja em va colpir un vers que ara, en tornar-lo a llegir, m'ha tornat colpir: tardor vol dir tard, i ara ho sabem. D'altra banda, hi ha versos entranyables en aquest poema, per exemple el vers que el clou.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Novesflors. Cada tardor, quan torno a l'indret que em va inspirar aquest poema i d'altres de tardor, i que és on acostumo a fer les fotos que els acompanyen, em retorna també aquest estat anímic tan particular que van donar peu a aquests versos. Però una vegada ja s'ha escrit allò que es volia dir, és molt difícil tornar-ho a fer a través d'un altre poema... Dic això perquè cada vegada més tinc la impressió que ja no em resten més coses a dir perquè ja tinc la feina feta...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  7. Crec que tots els poetes peguen voltes sempre o gairebé sempre sobre les mateixes qüestions, que són les que vertebren la seua poesia. De fet se sol comentar que tot està ja dit, i sí, els grans temes que al llarg del temps han impregnat la poesia, també la teua, l'amor, la pèrdua, etc., han estat tractats a bastaments per molts poetes, però no hi ha repetició perquè el secret està en el com, no solament en el què sinó en el com, per tant la forma en què expressem una mateixa idea sempre és diferent, les paraules, els versos, les referències, les imatgfes, què sé jo..., per molt que la tractem , la mateixa idea, no s'esgota mai, al contrari, dona lloc a poemes bellíssims i tots diferents que van girant al voltant del mateix cercle. Així, doncs, no dones per conclosa la teua creativitat poètica, encara tens molt dir, molt a escriure...
    Abraçades.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Novesflors, comparteixo del tot el teu plantejament sobre la qüestió d'escriure; cadascú explica la història tal com ella l'ha viscut, tal com l'ha colpit, i per això els temes universals poden tenir tantes veus com poetes que els canten...
      No obstant això, ara mateix em sento com si ja no tingués res més a dir, tot i no tancar-me a res. Possiblement es tracta d'un estat anímic baix, cíclic segurament. Esperarem la remuntada, i com deia aquell, si la inspiració t'arriba treballant doncs molt millor.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix