Primavera a la Vall de Boí (1)

Tenir el privilegi de gaudir d'unes vacances de dues setmanes a la Vall de Boí en temps de primavera ha estat una experiència colossal, un regal per als sentits tan esplèndid que difícilment imatges o paraules podrien explicar... 

Un parèntesi en la quotidianitat només emboirat pels problemes  que m’esperaven just en tornar a la feina, causats per una baixa sense substitució en plena campanya de la Setmana de la Gent Gran, i que va esgotar en pocs dies tota l’energia que havia emmagatzemat. Però bé, això ja seria una altra història...

La primavera a la vall. El cel, si existeix, deu assemblar-s'hi. Amb autoritat i diferència s’erigeix per a mi com la més bella, amb permís de les altres bellíssimes valls i muntanyes que també estimo i que en cap cas menystinc... 

Però és que aquesta, com us ho diria?, conté molts bocins de la meva història en cadascun dels seus racons, en els camins i dreceres, en els llacs i rierols, en les esglésies i ermites, en les pedres mil·lenàries, en les nits sota els estels, en el cementiri on reposen els records... 

Aquesta vall me l’estimo perquè l’amor me la va fer estimar...

Diversitat en el paisatge, condensat en un mateix espai. Hivern en els cims més alts, neu acumulada a les muntanyes. Els arbres despullats, tot just començant a borronar, en contrast amb l’exuberant primavera del fons de la vall. 

Aquí, els prats s'estenen fins on arriba la vista, amb una immensa catifa de flors grogues que es convertiran en angelets en el transcurs dels dies.

 Els passeigs de cada tarda al costat del riu, ara fins a la presa de Llesp, adés fins al Salencar, sense rastre de vida humana i amb l’harmoniosa música del riu, del vent que escabella els arbres, dels ocells menuts que refilen amb sons deliciosos, i amb els raucs de les granotes, el cant d’algun grill i el crit dels ànecs amagats a les llacunes....

De sobte, el ressò de les campanes d’algun poblet de la vall, retorna al viatger la noció del temps...

  

Placidesa immensa. Plenitud. No desitjar res més per ser feliç.

Dos tempos diferents: el relatiu a l’estada al balneari, amb les seves peculiaritats i anècdotes de les quals ja parlaré (no tenia cap mena d’experiència en els programes de termalisme) i el temps de llibertat per gaudir de la vall. Dues línies convergents que conformen el nostre dia a dia. 

Així, condicionada pels horaris establerts, no vaig poder fer els honors a la nova càmera com hauria desitjat, ja que només podia utilitzar-la en les hores en què el sol era molt alt, enlluernant com un focus, i no pas de bon matí ni en el caient de la tarda. 

I quan volia fotografiar contrallums, que són la meva debilitat, la molt cabrona disparava un munt d’instantànies, les processava, i en teoria guardava la millor. El resultat era que del contrallum no en quedava ni rastre... Així doncs, en posició automàtica, ben poc profit n’he tret. Hauré d’esperar el proper viatge per a les provatures o hauré de contractar un bon professor... 

Exemple de contrallum claríssim, una vegada "tractat". 

 També el temps climatològic va mostrar el seu catàleg més complet: dies ennuvolats, dies freds amb molt de vent, una nevada espectacular el primer dia de maig, per passar directament a un temps primaveral i càlid que es va mantenir fins al dia del retorn... I com ja havia succeït un matí d’estiu de 35 anys enrere, en acomiadar-me de la vall, el cel va deixar caure una pluja fina com si plorés...

En resum, la valoració d’aquest parèntesi de vida no pot haver estat més enriquidora i positiva. Continuaré donant-vos la tabarra en posteriors entrades, si així m'ho permeteu; són tantes les coses que encara voldria explicar-vos...  

Racó de maig (2016)

"...No ploris perquè es va acabar; somriu perquè va succeir..."  (Gabriel García Márquez) 

POTSER NOMÉS UN SOMNI

Hem saludat, amic, el mar de matinada.

Tu i jo, entre besllums dins la foscor absoluta.

(Fins la lluna, s’amagà per fer lloc a d’altres somnis.)

Les ones, lentament, s’esvanien a prop nostre

en sensual transmutació d’escuma blanca;

cantaven dins la nit, ens cantaven a nosaltres,

mentre tu i jo romaníem allà quiets,

celebrant aquell instant de goig de viure.

Tot el cel era un mantell d’estels bellíssims,

claríssim borrissol de llum dels astres,

estesos damunt nostre, reflectint-se a dins de l’aigua,

llunyans i tan propers a la vegada...

Tu els anaves senyalant, dient-me’n noms:

“Aquí tenim Orion, aquella pot ser Sírius,

Venus ja no es veu, mira les Pléiades...

Aquesta matinada és nostre, el món...”

No feia gens de fred. La brisa acariciava,

I el bres de les onades atiava els nostres cors...

Ens hem abraçat molt tendrament, sense dir res,

així, sense pensar, amb l’impuls d’haver de fer-ho;

el desig, oscil·lant, talment un pèndol,

entre el seny de les persones amb judici

i la tendra gosadia dels núbils indefensos...

He recolzat el cap damunt la teva espatlla,

els rostres frec a frec, cabells que dansen...

Podia passar tot, no passar res,

assaborir aquell instant sense paraules

o gaudir-ne amb els llenguatges més íntims i secrets...

I el món sencer érem tu i jo, i aquell cel, i el mar i aquell silenci.

Oh nit, que ens agomboles amb miratges de passions!

En cap moment els nostres llavis van pronunciar l’amor,

però allà, entre els estels, el que brillava més que els altres,

ens va regalar un poema on s’hi intuïa el nom.

Montse Galionar

Per molts i molts anys, Olga!

Fa un parell de dècades, l’Olga, en un bellíssim poema, convidava als seus lectors, o potser a la paraula feta versos, a fer-li companyia el que restava de tarda. Tant ella, la paraula, com nosaltres, vam acceptar la seva invitació.

Sí, vam acceptar-la, estimada poeta; i avui que en fas vuitanta, aquí som encara recollint el nèctar dolcíssim dels teus mots, gaudint de la companyia que tu ens fas a nosaltres. I que per molts anys pugui ser així, malgrat les maltempsades. El mar t’ha estat un bon exemple: sempre saps retornar a la calma, després de la tempesta.

Moltes felicitats, Olga, poeta, lluitadora, dona forta, mestra i amiga!

EL CEL ENTRE VOSALTRES.  Poema d’aniversari

Em sento afortunada i us ho dic, avui

que sec entre vosaltres per comptar les hores

com qui fa un inventari a mitja tarda,

ara que un sol velat encara em besa els ulls

i el segueixo amb pausada complaença.

Quan he invocat el fons, d’allà on arribo,

veig que ha estat lluminós, potser és la casa

que s’obre a sol ixent. ¿A quina herència

dec el que em fa feliç? Si amb la presència sola

d’unes frèsies bellíssimes i humils retornen amb llestesa

la frescor d’aquells patis i jardins,

els somriures, les mans i algunes llàgrimes

que l’aire ha evaporat i ha condensat alhora

per acostar-me els dies més gentils.

Seixanta tombs de l’any per veure estrelles

que volia tocar de puntetes. I enyorades tardors.

Seixanta hiverns benignes, amb el mar prestant

milers d’imatges noves per a un sol poema

que és la vida sencera:

ara sec amb vosaltres i us estimo, és tot el que puc dir.

Cada llibre és un món de l’univers perdut

en pols d’estrelles mortes; un no-res

en la vasta grandesa ignorada i estranya.

No voldria allunyar-me d’aquí, després,

ara que he entès el cel entre vosaltres; per això us demano

que encara vulgueu fer-me companyia

el que resta de tarda. 

Olga Xirinacs  (Grills de mandarina, 2004) 

Sota el cel de Boí (fragment)

En calma, la vall reposa

sota un cel fosc, blavejant;

reposa la vall. No gosa

dins el silenci, alenar.

Hores ha que s’encengueren

d’un sol roig quan ja no era alt,

tres campanars, tots en rengla

que s’enlairen, arrogants.

Marquen alguna drecera,

qui sap a on. Allí estan;

enmig de negres pissarres,

de rònecs poblets penjant;

Erill al fons, llarg, perfecte;

Sant Climent, rei de la vall.

I al mig Boí, trist, atàvic...

Oh terra, t’estimo tant!

Cada nit la calma hi regna,

tranquil·la s’adorm la vall...

I és llavors,

sota aquest cel de Boí,

que, a voltes, el vent em porta

el remoreig d’un plany;

a peu de muntanya sento

un crit llarg, molt, molt antic;

com si l’ànima dels segles,

sorgida de l’imprecís,

parlés per la veu glaçada

de totes les seves pedres;

escampant per les contrades

el seu cant, viu, incessant:

--Deu segles ja, terra aimada,

entre odissees i enganys;

forjant homes, fets i glòries,

trista, vella, pobra vall!

Que et cantin tots els poetes,

que al cor de tots neixi un clam

capaç d’ensorrar fronteres:

Catalunya, tens mil anys!

Montse Galionar

A reveure, amics; ens veiem a la tornada! 

Racó de Sant Jordi (Abril 2016)

“...Quan el poder de l’amor superi l’amor al poder, el món coneixerà la pau...”  (Jim Hendrix)

SANT JORDI

De vegades l’aire s’omple de dragons fins a fer-se irrespirable,

fan els nius en el paper i en les antenes, són petits, no treuen foc,

però xisclen, esgarrapen, empudeguen l’atmosfera a poc a poc

i sembren en els cors una sobtada hostilitat inexplicable.

Cada any, i sempre audaç, el drac presenta una batalla diferent:

avui, paraules tèrboles que es filtren, sinuoses com el vent,

per totes les escletxes de la por, la malfiança i la sospita

-ara llengua contra llengua, ara raça contra raça, ara mite contra mite,

ara déu contra déu, i sempre orgull contra retrobament.

Com ho farem, Sant Jordi,

perquè tot aquest brogit d’hostilitat i malvolença no ens eixordi?

Esbaldiu aquesta boira on cada estrany que se’ns atansa sembla hostil,

escanyeu aquesta veu que ens vol fer veure mil perills en lloc d’un rostre,

amansiu aquest desdeny que ens vol fer sords a tota parla menys la nostra,

i doneu-nos, oh Sant Jordi, un aire net com la bonança d’abril.

David Jou 

Un parell de regals inesperats

Sí, ja sé que només sembla una pinya, però és molt més. És la primera fotografia que he fet amb la meva nova càmera, un regal avançat al sant. Però és molt més encara. És el preludi de les dues enllepolidores setmanes que a partir del dia 25 d’abril i fins el 7 de maig  podré gaudir al balneari de Caldes de Boí, al cor de la meva estimada vall. Un parell de grans sorpreses inesperades: l’estada al balneari i una càmera amb un zoom increïble. 

La vall, en plena primavera, és com un jardí immens de somnis de colors i de flaires sumptuoses, amb el cel blavíssim i amb força neu als cims de les muntanyes. És fred d’hivern a trenc d’alba i carícia del sol amb promeses d’estiu al migdia. És calfred d’emocions a l’hora del crepuscle, és sensualitat  calenta de saber-se un tot amb l’Univers quan de nit els estels són l’únic sostre... I és sempre un lloc de pau, d’assossec i de relax, un indret on retrobar-se, i on escriure és una necessitat vital d’allò més gratificant. Un racó per desintoxicar el cervell, per conciliar-se amb els dimonis interns, per retornar als orígens, per entendre el significat de ser feliç, que de vegades se’ns escola per un forat de la memòria...

Fa 40 anys que hi vaig viatjar per primera vegada i me’n vaig enamorar per sempre. No he deixat mai de tornar-hi. I no vull deixar mai de fer-ho mentre les forces ho permetin.

No sé si m’agradarà el termalisme, no ho he provat mai. Ens ocuparà unes hores, però la resta del dia seran de llibertat. I hi ha tants racons, tants caminets, tants indrets coneguts on serà de bon grat tornar a passejar...

Ha estat, com deia, una inesperada sorpresa. Vam fer la sol·licitud del programa de termalisme a l’Imserso, gràcies a què la meva parella és ja una persona jubilada, però amb molt poques esperances que ens toqués. A més, havíem demanat els mesos de juny o juliol. Fa molts pocs dies, una carta certificada ens va comunicar que hi havia aquestes dates a la nostra disposició. Desconcert al principi per passar a l’eufòria de seguida, i a la feina no em van posar cap impediment per concedir-me un parell de setmanes de vacances amb tan poc marge de temps.

A la vall em coneixen de molts anys i saben que escric, i han tingut la deferència de reservar-nos una habitació familiar composta per dos dormitoris independents que es comuniquen per una porta, perquè cadascú pugui viure la nit al seu aire sense molestar l’altre... Tot un detallàs d’aquests que s’agraeixen de debò.

La càmera que ha retratat la pinya havia de ser el regal del meu sant, però s’ha avançat per raons òbvies. M’hauré d’espavilar a aprendre els secrets d’aquesta nova màquina, bastant més complicada de la que he estat utilitzant fins ara, perquè treballarà de valent durant aquesta nova estada al Paradís. Qui sap, potser ara sí que a part de retratar pinyes també podré retratar decentment la lluna, a manca de poder-la pescar amb un cove...

Així que, amics meus, ens veurem a la tornada!  

El cavaller de la rosa formosa (Joc de lletres de Sant Jordi)

Veig atansar-se un adonis mentre prenc el sol a la piscina. Anava conill. Li dic:

-Bell cavaller, em regaleu aquesta rosa formosa que a tall d’espasa mostreu?

Tot vermell, em respon:

-No senyora, que avui no és Sant Jordi; estava llegint “Els Quaderns d’en Marc” i m’ha explotat el banyador...

Montse Galionar  (Concurs microrelats Joc de Lletres de Sant Jordi) 

En mar i en terra (Gràcies infinites, Olga!)

Imatges: gentilesa d'una altra poeta i amiga, Amparo Alonso

Montserrat Galionar,

un galió en alta mar

et porta lletres com roses

i unes sedes primoroses

per si te les vols posar,

com feia la cançoneta:

"una donzella brodava

vora voreta del mar

i un príncep n'hi va portar;

seda vermella, volia,

com la del foc de la llar”.

Darrere les flors rosades

veig un arbre i una casa,

un bon lloc per descansar,

Montserrat Galionar,

ben a la vora del foc,

amb un llibre, un pom de roses

i els que et volen estimar.

Olga Xirinacs  (28-3-2016)

21 de març: Dia mundial de la Poesia

PRENEU LES ROSES

Mireu, és tan sols un moment. Contempleu

com entra la primavera de sang verda.

Preparo el meu quadern per escriure una estona

sobre aquest fenomen que arriba en silenci.

Potser un vent lleu, potser un mestral

mourà les fulles de les mèlies,

de les moreres i dels avellaners,

portarà el perfum dels jacints a les places,

sobre tombes recents, sobre les oblidades,

i recordarà a vius i morts que en aquest mes de març

hi ha un dia que en diuen dels poetes. De la poesia.

Tolstoi va escriure Resurrecció, la contundent entrada

a la força del viure i a l’ambició dels homes,

tot en una sola pàgina, la primera.

Oh, sí, llegiu-la. Perquè si alguna cosa cal que digui el poeta

és que la vida torna i es fa lloc, i que els homes

lluiten contra tota natura. Contempleu, també,

La primavera, d’Odilon Redon al Museu Puixkin:

la dona rosa i nua sota l’arbre immens,

i no cal dir res més en aquest dia vint-i-u de març.

L’he escrit ja fa molts anys, aquesta primavera,

mentre els llorers creixien i oferien

corones victorioses. Preneu les roses

abans no s’esfullin. Fulles i fulls de llibre

s’abandonen a la fràgil esperança del poeta.

Olga Xirinacs (21 de març de 2016) 

 

Prendrem les roses, Olga, i els versos que ens regales;

fa tants anys que has escrit aquesta primavera,

que ha esclatat, ufanosa, enmig dels nostres cors,

amb paraules de perfums indescriptibles,

com un jardí de mots, sensual i esponerós.

Petits i grans, plegats, arreu del món cantem-la,

amb un mateix llenguatge, el de la Poesia.

Prendrem les roses, Olga, per celebrar la Vida.

Montse Galionar

Racó de març (2016)

“...El sentiment més profund es revela sempre en el silenci...”  (Marianne Moore)

Voldria…

mirar-te als ulls, cara a cara

sense buscar cap paraula;

no calen.

Que l’ànima enamorada

no necessita llenguatge.

Voldria…

sentir l’esclat de la teva sang

dins del cor,

sobre els meus polsos.

Omplir el teu ésser

amb la meva basarda,

i pam a pam, el teu cos

estimar-lo.

Voldria…

cremar-te amb el meu foc

i encendre’m amb la teva flama

i després…

morir.

Montse Galionar (1983)