“...El
sentiment més profund es revela sempre en el silenci...” (Marianne Moore)
Voldria…
mirar-te
als ulls, cara a cara
sense
buscar cap paraula;
no calen.
Que l’ànima
enamorada
no
necessita llenguatge.
Voldria…
sentir
l’esclat de la teva sang
dins del
cor,
sobre els
meus polsos.
Omplir el
teu ésser
amb la meva
basarda,
i pam a
pam, el teu cos
estimar-lo.
Voldria…
cremar-te
amb el meu foc
i
encendre’m amb la teva flama
i després…
morir.
Montse
Galionar (1983)
Voldria dir-te que hi ha un llenguatge secret, són les paraules que diem amb els ulls.
ResponEliminaTambé voldria dir-te que hi ha dones que cremen, quan passes pel seu costat ... t'encens.
Bona nit i una abraçada Montse.
Pere, també hi ha homes que són flama i que malgrat saber-ho t'atreuen irremeiablement... Igual que alguns poemes.
EliminaUna forta abraçada!
Esperem que la mort aquí sigui en el sentit de la petita mort dels francesos...
ResponEliminaXexu, la mort de què parla el poema es refereix a l'altra, a la que no hauria importat que hagués esdevingut, sempre que primer haguéssim viscut la petita mort que esmentes... Però fixa't, 32 anys ja han passat del dia que el vaig escriure. No ho veuria pas així ara, segur...
EliminaUna forta abraçada!
"Voldria…
ResponEliminacremar-te amb el meu foc
i encendre’m amb la teva flama
i després…
dormir.
I en despertar-me
tenir-te de nou als meus braços"
(Que bonica i tendra aquesta antiga cançó de Lluís LLach)
Coi, Xavier, m'agrada molt més la teva versió del poema! Potser no tan arrabatada com la meva (ai, quan es tenen 25 anys...!), però molt més tendra, optimista i possible.
EliminaCompartim el gust per aquesta cançó de Lluís Llach. Forma part de la banda sonora dels meus sentiments entre la dècada dels 70-80. Cal recordar-la de tant en tant per retrobar qui érem.
Una forta abraçada!
No sé perquè, a mi els versos que m'agraden més i on m hi trobo millor, són els últims.
ResponEliminaBona tarda, Montse!!!
Carme, ara m'has deixat amb el dubte de si et refereixes als que ha afegit el Xavier o als del meu poema! Amb tot, m'agrada que t'agradin!
ResponEliminaUna forta abraçada!
déu-meu, sembla que ha arribat la primavera!! ;)
ResponEliminaJajajaaa, m'has fet riure, Novesflors! Saps?, fa més de 30 anys, en tot cas, que va arribar la primavera aquesta del poema, per això he tingut interès a posar la data a la signatura, al costat del nom! No, la sang ja no bull com llavors, però al poema me l'estimo encara amb la mateixa intensitat que quan era jove.
EliminaUna forta abraçada!
T'hi fixes, sempre que hi ha amor, està envoltat de silencis...El poema molt bonic, jo també tinc un "Voldria"...
ResponEliminaJo hi posaria un altre final:
i després continuar vivint i estimar-te més cada dia i mirar-te els ulls per poder veure la teva ànima enamorada...
Quina cançó més preciosa aquesta d'en Serrat, feia temps que no la sentia, però de seguida he anat seguint la lletra, ben fluixet, això sí!
Petonets, Montse.
Com m'hauria agradat un final com el que proposes, M. Roser... Però no, aquest amor, com tants d'altres, va viure envoltat de silencis, i "ell" va morir al cap de pocs anys...
EliminaAquestes cançons tan fantàstiques són com bocins de la nostra joventut; escoltant-les ens retornen aquells anys ja tan llunyans com si encara fossin aquí mateix.
Una forta abraçada!
La primavera que sempre torna.
ResponEliminaSí, Jordi, i que torna en forma de nostàlgia des de la nostra tardor...
EliminaUna forta abraçada!
Quin poema tan apassionat, tan vital! Quina força tenen aquests sentiments que ens comparteixes.
ResponEliminaMolt bonic, Montse. M'agrada.
Gràcies, Glòria. El poema té la força dels 25 anys, la que només es pot tenir a aquesta edat... De tent en tant m'agrada recuperar el poema.
EliminaUna forta abraçada!