Primavera a la Vall de Boí (1)

Tenir el privilegi de gaudir d'unes vacances de dues setmanes a la Vall de Boí en temps de primavera ha estat una experiència colossal, un regal per als sentits tan esplèndid que difícilment imatges o paraules podrien explicar... 

Un parèntesi en la quotidianitat només emboirat pels problemes  que m’esperaven just en tornar a la feina, causats per una baixa sense substitució en plena campanya de la Setmana de la Gent Gran, i que va esgotar en pocs dies tota l’energia que havia emmagatzemat. Però bé, això ja seria una altra història...

La primavera a la vall. El cel, si existeix, deu assemblar-s'hi. Amb autoritat i diferència s’erigeix per a mi com la més bella, amb permís de les altres bellíssimes valls i muntanyes que també estimo i que en cap cas menystinc... 

Però és que aquesta, com us ho diria?, conté molts bocins de la meva història en cadascun dels seus racons, en els camins i dreceres, en els llacs i rierols, en les esglésies i ermites, en les pedres mil·lenàries, en les nits sota els estels, en el cementiri on reposen els records... 

Aquesta vall me l’estimo perquè l’amor me la va fer estimar...

Diversitat en el paisatge, condensat en un mateix espai. Hivern en els cims més alts, neu acumulada a les muntanyes. Els arbres despullats, tot just començant a borronar, en contrast amb l’exuberant primavera del fons de la vall. 

Aquí, els prats s'estenen fins on arriba la vista, amb una immensa catifa de flors grogues que es convertiran en angelets en el transcurs dels dies.

 Els passeigs de cada tarda al costat del riu, ara fins a la presa de Llesp, adés fins al Salencar, sense rastre de vida humana i amb l’harmoniosa música del riu, del vent que escabella els arbres, dels ocells menuts que refilen amb sons deliciosos, i amb els raucs de les granotes, el cant d’algun grill i el crit dels ànecs amagats a les llacunes....

De sobte, el ressò de les campanes d’algun poblet de la vall, retorna al viatger la noció del temps...

  

Placidesa immensa. Plenitud. No desitjar res més per ser feliç.

Dos tempos diferents: el relatiu a l’estada al balneari, amb les seves peculiaritats i anècdotes de les quals ja parlaré (no tenia cap mena d’experiència en els programes de termalisme) i el temps de llibertat per gaudir de la vall. Dues línies convergents que conformen el nostre dia a dia. 

Així, condicionada pels horaris establerts, no vaig poder fer els honors a la nova càmera com hauria desitjat, ja que només podia utilitzar-la en les hores en què el sol era molt alt, enlluernant com un focus, i no pas de bon matí ni en el caient de la tarda. 

I quan volia fotografiar contrallums, que són la meva debilitat, la molt cabrona disparava un munt d’instantànies, les processava, i en teoria guardava la millor. El resultat era que del contrallum no en quedava ni rastre... Així doncs, en posició automàtica, ben poc profit n’he tret. Hauré d’esperar el proper viatge per a les provatures o hauré de contractar un bon professor... 

Exemple de contrallum claríssim, una vegada "tractat". 

 També el temps climatològic va mostrar el seu catàleg més complet: dies ennuvolats, dies freds amb molt de vent, una nevada espectacular el primer dia de maig, per passar directament a un temps primaveral i càlid que es va mantenir fins al dia del retorn... I com ja havia succeït un matí d’estiu de 35 anys enrere, en acomiadar-me de la vall, el cel va deixar caure una pluja fina com si plorés...

En resum, la valoració d’aquest parèntesi de vida no pot haver estat més enriquidora i positiva. Continuaré donant-vos la tabarra en posteriors entrades, si així m'ho permeteu; són tantes les coses que encara voldria explicar-vos...