Sota el cel de Boí (fragment)

En calma, la vall reposa

sota un cel fosc, blavejant;

reposa la vall. No gosa

dins el silenci, alenar.

Hores ha que s’encengueren

d’un sol roig quan ja no era alt,

tres campanars, tots en rengla

que s’enlairen, arrogants.

Marquen alguna drecera,

qui sap a on. Allí estan;

enmig de negres pissarres,

de rònecs poblets penjant;

Erill al fons, llarg, perfecte;

Sant Climent, rei de la vall.

I al mig Boí, trist, atàvic...

Oh terra, t’estimo tant!

Cada nit la calma hi regna,

tranquil·la s’adorm la vall...

I és llavors,

sota aquest cel de Boí,

que, a voltes, el vent em porta

el remoreig d’un plany;

a peu de muntanya sento

un crit llarg, molt, molt antic;

com si l’ànima dels segles,

sorgida de l’imprecís,

parlés per la veu glaçada

de totes les seves pedres;

escampant per les contrades

el seu cant, viu, incessant:

--Deu segles ja, terra aimada,

entre odissees i enganys;

forjant homes, fets i glòries,

trista, vella, pobra vall!

Que et cantin tots els poetes,

que al cor de tots neixi un clam

capaç d’ensorrar fronteres:

Catalunya, tens mil anys!

Montse Galionar

A reveure, amics; ens veiem a la tornada!