Racó de maig (2016)

"...No ploris perquè es va acabar; somriu perquè va succeir..."  (Gabriel García Márquez) 

POTSER NOMÉS UN SOMNI

Hem saludat, amic, el mar de matinada.

Tu i jo, entre besllums dins la foscor absoluta.

(Fins la lluna, s’amagà per fer lloc a d’altres somnis.)

Les ones, lentament, s’esvanien a prop nostre

en sensual transmutació d’escuma blanca;

cantaven dins la nit, ens cantaven a nosaltres,

mentre tu i jo romaníem allà quiets,

celebrant aquell instant de goig de viure.

Tot el cel era un mantell d’estels bellíssims,

claríssim borrissol de llum dels astres,

estesos damunt nostre, reflectint-se a dins de l’aigua,

llunyans i tan propers a la vegada...

Tu els anaves senyalant, dient-me’n noms:

“Aquí tenim Orion, aquella pot ser Sírius,

Venus ja no es veu, mira les Pléiades...

Aquesta matinada és nostre, el món...”

No feia gens de fred. La brisa acariciava,

I el bres de les onades atiava els nostres cors...

Ens hem abraçat molt tendrament, sense dir res,

així, sense pensar, amb l’impuls d’haver de fer-ho;

el desig, oscil·lant, talment un pèndol,

entre el seny de les persones amb judici

i la tendra gosadia dels núbils indefensos...

He recolzat el cap damunt la teva espatlla,

els rostres frec a frec, cabells que dansen...

Podia passar tot, no passar res,

assaborir aquell instant sense paraules

o gaudir-ne amb els llenguatges més íntims i secrets...

I el món sencer érem tu i jo, i aquell cel, i el mar i aquell silenci.

Oh nit, que ens agomboles amb miratges de passions!

En cap moment els nostres llavis van pronunciar l’amor,

però allà, entre els estels, el que brillava més que els altres,

ens va regalar un poema on s’hi intuïa el nom.

Montse Galionar