dimecres, 31 de juliol del 2013

Sota el cel de Boí -5 (Deu segles envolten la Vall)

En calma, la vall reposa
sota un cel fosc, blavejant;
reposa la vall. No gosa
dins el silenci, alenar.
Hores ha que s’encengueren
d’un sol roig quan ja no era alt,
tres campanars, tots en rengla
que s’enlairen, arrogants.
Marquen alguna drecera,
qui sap a on. Allí estan;
enmig de negres pissarres,
de rònecs poblets penjant;
Erill al fons, llarg, perfecte;
Sant Climent, rei de la vall.
I al mig Boí, trist, atàvic...
Oh terra, t’estimo tant!
Cada nit la calma hi regna,
tranquil·la s’adorm la vall...
I és llavors,
sota aquest cel de Boí,
que, a voltes, el vent em porta
el remoreig d’un plany;
a peu de muntanya sento
un crit llarg, molt, molt antic;
com si l’ànima dels segles,
sorgida de l’imprecís,
parlés per la veu glaçada
de totes les seves pedres;
escampant per les contrades
el seu cant, viu, incessant:
--Deu segles ja, terra aimada,
entre odissees i enganys;
forjant homes, fets i glòries,
trista, vella, pobra vall!
Que et cantin tots els poetes,
que al cor de tots neixi un clam
capaç d’ensorrar fronteres:
Catalunya, tens mil anys!
Galionar

dilluns, 29 de juliol del 2013

Sota el cel de Boí - 4 (Aigüestortes, tarda)


Et diuen Aigüestortes
pel teu serpenteig constant.
Quina pau més dolça portes
al meu pobre cor cansat! 
 
Mansa, clara, sense presses
vas naixent de dins la vall;
mentre mil avets t’escorten
perquè no et facis mal.
 
Qui gosaria trencar-te
aigües dolces, oh mirall!
que si t’explico les penes
potser t’enterboliràs.
 
I és molt bell el teu cantar
que dringa com una rialla…
 
Serè, el cel en tu s’aguaita
mentre va passant la tarda…
 
Galionar

dissabte, 27 de juliol del 2013

Sota el cel de Boí - 3 (Desperta la vall)


Caminet de la muntanya,
drecera que véns i vas:
¿no has vist passar Déu a l’alba,
no l’has vist, tu, passar pas?
M’han dit que tan punt es lleva
es passeja amunt i avall,
i al cel que n’era tan negre
l’inunda de colors blaus.
Bufa en els cims ben fort l’aire,
esclaten les aus xisclant;
tota la vall s’esborrona
al refrec del seu passar.
M’agradaria amagar-me,
fer-me pols al teu costat,
caminet, així el veuria
per si és com em van contar.
Jo crec que deu ser un poeta
enamorat de la vall
i de tan bé que s’hi troba
ja no n’ha volgut marxar.
També jo m’hi quedaria
per sempre, en el pic més alt,
i gaudir d’aquelles forces
que tan sols tinc aquí dalt.
Caminet, demà quan baixi,
li dius que m’hi vull quedar;
que enmig de gorgs i muntanyes
mon cor hi resta atrapat;
que també vull ser poeta,
que també estimo la vall.
Galionar 

dissabte, 20 de juliol del 2013

Sota el cel de Boí -1 (Introducció)


Si pogués, oh Déu, cantar-te
prop d’una vall, terra endins,
els meus cants, Senyor, anirien
cap a la Vall de Boí.  
 
S’enfilarien pels segles
dels campanars més antics:
Sant Climent, Santa Maria,
Barruera, Durro, Erill…
 
Units a la tramuntana
que, com cavall noble i bru,
cavalca en el cel fins perdre’s
vers l’Infinit, cap a Tu.
 
Pregonarien per l’aire
que, Senyor, hi estàs present;
les pedres escantellades
ho saben i en donen fe.  
 
Dalt les immenses muntanyes
on regna la gran pau,
l’ànima t’oferiria
despullada i sense engany.  
 
Perquè sé que allí m’escoltes
quan camino vall endins:
els teus ulls, a l’Estany Negre
els he vist jo reflectits.  
 
Galionar

dimecres, 17 de juliol del 2013

Racó de juliol (2013)



“...Les persones no som presoneres del nostre destí, sinó de la nostra ment...” 
(Franklin D. Roosevelt)  

DIVERTIMENT
Cançoneta esmunyedissa
que rodoles pels carrers
meitat so, meitat poema,
tan galana i tan plaent,
corre, enfila’t cap als llavis
d’aquell qui el cor em té pres
i li deixes, de part meva
el record d’un bes ardent.
 
Cançoneta que viatges
nit i dia a cops de vent,
fes-te pas entre el brancatge
del seu cos, gallard i bell;
remolineja amb tendresa
la blancor dels seus cabells
i digues-li com l’estimo
perquè a mi, ja em manca veu.  
Cançoneta fugissera
que ara en tornes i ara en vens,
si algun jorn hi veus tristesa
en l’esguard dels ulls tan bells,
guanya ràpid mar i terra,
corre més veloç que el temps,
vine a dir-me de ses penes
i plegats, les plorarem. 
Galionar  

dissabte, 13 de juliol del 2013

La lluna, la pruna...

 
El petit Maginet, amb un any i mig, és una personeta encantadora; sociable, simpàtic, rialler i força intel·ligent. Ningú de la família sap com s’ho ha fet, però coneix tots els números i li encanta repetir-los. Així doncs, quan va pel carrer s’entreté llegint les matrícules dels cotxes: “quata, doix, xinc, tés...”, sempre amb el seu gran somriure a la cara. No en falla ni un. Coi de nét repetitó!
També coneix algunes lletres, però de moment poquetes. La “M” i la “A” són les seves predilectes. Ahir, a casa, jugàvem amb un puzzle on números i lletres estaven barrejats; els identificava tots; fins i tot distingia el 6 i el 9, segons com estiguessin posats. I davant la incògnita d’una rodona, ho va tenir ben clar: “Ooo i zeroooo”.
La “C”, però, encara no la coneixia. Li vaig preguntar: Magí, quina lletra és aquesta? Va quedar uns instants pensant, i al final, tot convençut, em va respondre: “La lluna!”
Crec que arribarà molt lluny!
 

dilluns, 8 de juliol del 2013

No es tem per la seva vida (Quim Ponsa)

Una dona víctima de violència de gènere rep una brutal agressió per part de la seva parella i ha de ser ingressada a l’hospital. Els mitjans informatius es fan ressò de la notícia, que acaba amb unes paraules pretesament tranquil·litzadores: No es tem per la seva vida... A partir d’aquí, el poeta Quim Ponsa ha compost un poema colpidor, un gran poema, d’aquells que fan pensar, pensar i pensar...  

NO ES TEM PER LA SEVA VIDA   
No es tem per la seva vida....
Malgrat els cops rebuts,
les pallisses diàries,
els insults i els menyspreus...
El comunicat mèdic assegura que
no es tem per la seva vida.

Malgrat les cicatrius externes i internes,
malgrat els graons que ha baixat
en la seva dignitat de dona i de persona.
Tranquils, no es tem per la seva vida...

Quan se suposa que hem de patir per la seva vida?
Potser quan un ganivet se li enfonsi al tòrax?
Potser després d’una violació en l’anonimat del matrimoni?
Potser veient l’anul·lació diària d’una vida basada en amenaces?
Potser quan algú decideixi oblidar una estèril ordre d’allunyament?
Potser quan l’agressor decideixi matar, abans de suïcidar-se?

No es tem per la seva vida.

Vida?, quina vida?
La fabulosa vida de color morat?
La vida clandestina sota unes ulleres de sol
que faran de burka amagant la vergonya ?
Vergonya? de que? d’haver estat maltractada?
d’haver estat vexada, colpejada, aniquilada?

Per quina vida s’haurà de témer demà quan abandoni l’hospital?
De fet,...Què li quedarà de vida demà quan abandoni l’hospital?

Desenes, centenars, milers de dones mortes anualment
sota el jou d’un mascle prepotent, acomplexat i ridícul,
incapaç d’entendre el món, incapaç de la més tendre carícia...
Terrorista sense caputxa, ni bomba ni metralladora.
Rei del carajillo, del jo,jo, jo, del futbol i l’acudit masclista.

La veu monòtona de la presentadora de la televisió,
deia amb fingida esperança hipócrita:

No es tem per la seva vida... 

Autor: Quim Ponsa
 
Al poeta Quim Ponsa vaig tenir el goig de sentir-lo recitar per primera vegada el passat dissabte a Vilafranca durant el Poètic Jazz, un recital de poesia que va comptar, també, amb la participació de Sandra D. Roig, Carles Figueres, Jordi Roig, Rosmari Torrents, i amb el passos de dansa d’Olga Àlvarez acompanyant els versos. Cinc poetes magnífics en la seva diversitat d’estils, cinc maneres completament diferents de viure i d’interpretar la poesia.  
D'esquerre a dreta: Rosmari Torrents, Carles Figueres, Olga Álvarez, Quim Ponsa, Sandra D. Roig i  Jordi Roig.
 
En Quim, que viu a Navata, és un home vital i planer, divertit, irònic, profund en el tracte i en els versos, i amb una llarga trajectòria com a poeta. En podreu saber més coses al seu blog Quimgilipoeta, on hi trobareu una extensa mostra de la seva obra. Amb el músic Albert Cuevas forma part del duet Ditifet, que fusiona música i poesía. Podreu trobar-los al blog Duet Ditifet.  
Espero que el contacte amb l'obra d'aquest poeta us sigui tan gratificant com ho ha estat per a mi. Gràcies per tot, Quim!
 

divendres, 5 de juliol del 2013

Aferradetes

Joc literari proposat al blog de sa Lluneta:  Aferradetes-2
 NO HAS CANVIAT GENS!
 
-Joanaaa, quina sorpresa! Quina alegria trobar-te després de tant temps! Vine als meus braços, preciosa! No saps com havia somiat aquest moment! Aaahh, veus?, ja et desitjo; la teva olor em posa a cent, igual com sempre, te’n recordes, oi, que bé ens ho passàvem?, les nostres follades havien estat d’antologia! Estàs súper esplèndida, no has canviat gens! Per cert, què hi fas, a l’aeroport de Mallorca? Viatges sola?
-Ehem..., perdoni, em sembla que va una mica confós... No sóc la Joana, sinó que em dic Caterina, i sempre vaig acompanyada de Nostre Senyor. Pertanyo a la congregació religiosa de les Dominiques des de fa vint anys, però quan fa calor ens deixen prescindir de l’hàbit... Però ja que li he notat la butxaca tan plena, podria aprofitar l’avinentesa per fer un donatiu a la Comunitat en forma d’espècies... Què li sembla si entrem als lavabos, dissimuladament, i... Eeeehh, vostè, torni, que es deixa la maletaaaa...! Homes!  No, si ja vaig fer bé de no casar-me, ja...

divendres, 21 de juny del 2013

Racó de juny (2013)


“...Mai dubtis d’oferir la teva mà; mai titubegis d’acceptar la mà que un altre t’atansa...” 
(Joan XXII) 
 

     Vall de X, estiu de 19..
    Benvolgut amic,
T’adreço aquestes ratlles amb el desig de fer-te arribar un record molt profund des del cor d’aquesta vall on passo uns dies de vacances. És gairebé de matinada i t’escric en tornar d’una passejada sota un cel impressionant, amarat d’estels en una nit molt fosca, sense rastre visible de lluna. Tot i el propòsit de no importunar-te més que em faig cada vegada, era tanta la màgia que desprenien l’indret i el bell moment, que m’ha estat impossible no tenir present un record per a tu, el poeta que amb els seus versos ha posat paraules, tantes vegades, als meus sentiments. De fet, els mots que t’adreço han començat a prendre forma pels camins de la vall, a la vora del riu, entre els arbres altíssims que es belluguen dins la fosca tot donant al vent diminutes sonoritats de murmuri, i han volgut sorgir en unes hores de la nit en què saben que el mecanisme d’autocensura no els reclourà en el silenci.
 
Mes… de què podria parlar-te, si tantes vegades deus haver experimentat el mateix que jo voldria dir-te? Perdre’s en un paratge com aquest, meravellós i en absoluta solitud; sentir-se exultant i alhora minúscul i insignificant, en comunió amb tots aquells que alguna vegada han assolit un estadi de plenitud semblant, i un no saber si és que s’ha arribat a les portes del paradís o si és el mateix paradís que s’ha fet viu en nosaltres…
 
La pau és total. Tothom descansa ja, en aquesta vall tan plena de visitants durant el dia. No se sent ni un gos bordar, ni remors de crits ni de cotxes, ni cap senyal de civilització. La nit és serena, i després d’una sobtada pluja, aquest aire fresc, com t’ho diria?, és allò que tu has definit en un poema com “una flaire que conté tots els noms que la gent ha donat a ser feliç”, potser la nota més sensual i embriagadora de la nit.
 
 El lloc on em trobo és privilegiat: prats, boscos, riu i muntanya en un espai reduït, i em sento com l’únic habitant del món quan m’hi endinso lentament. Ningú no sap que hi sóc, llibertat total: poder fer el gest que vulgui, mirar enlaire, somriure, tancar els ulls o emocionar-me, sentir l’herba arran la pell… Saber que Déu hi és, que m’escolta i que m’esguarda, notar la seva presència i poder agrair-li el regal que per aquests mateixos indrets li havia demanat tantes vegades, tants estius: que em permetés conèixer, viu dintre meu, l’alè d’un esperit com el que aquesta nit m’ha acompanyat implícitament pels camins, proper, còmplice, amic. Potser, sense saber-ho, Ell em va complaure quan va posar-me a les mans, oportuníssim, aquell teu primer llibre de poemes. Sí, aquesta nit no hi anava sola, pels camins de la vall; l’esperit sorgit d’aquell llibre era amb mi, i prenia la forma del poeta, i anàvem junts, frec a frec, caminant, agafant-nos les mans. I la nit s’ha omplert de calidesa.
 
I saps?, hem anat plegats a passejar pel cel. Tot ell era una munió de llumenetes titil·lant en un immens ciclorama; semblava com si Déu volgués celebrar un altre solstici d’estiu i hagués fet encendre centenars de milers de fogueres per tot l’Univers. Sí, tot el cel ple de focs de festa, i tan sols tu i jo convidats a ser-ne partícips. (Com és possible, poeta, veure tants estels?, perquè després d’observar-los durant un temps indefinit, sembla que tot d’un plegat s’acostin, i el cel deixa de ser una extensió nítida i llisa i es torna tridimensional; llavors n’apareix un segon estol, de més xics, de més llunyans, que també s’apropen fins a deixar-ne entreveure darrere seu molts més, o potser érem nosaltres que volàvem i que cada vegada hi érem més a prop…)
 
I plegats, en la mesura que els esperits poden fer-ho, hem anat voltejant els focs: tres voltes a cada foguera, com a les nits de Sant Joan, i el cant dels grills i el murmuri del bosc i del riu hi posaven la música de festa, marcant el ritme i el batec màgic de la nit. Hem fet infinitat de voltes, exultants, i cada una era com un vers acabat de compondre al qual en seguia un altre, i un altre, fins a configurar bellíssims poemes que tu anaves recitant i que jo, profundament, vivia…
 
Quedaven llunyans els boscos, el riu, els prats, les llums del petit poble, l’església il·luminada com un espectre blanc en la foscor… I també, que distants tots els problemes, les angoixes, la rutina quotidiana, tants i tants afers…! Ja no es podia abastar més cel, ni ser més feliç, ni desitjar res més; no quedava res per descobrir… Era, com t’ho diria?, un instant que contenia tots els noms que la gent s’ha dit per estimar… Ah, però, al final, inexorablement la realitat s’imposa, els somnis més bells s’esmicolen i acaben soterrats en una cuirassa de persona assenyada, i cal tocar de peus a terra novament…
 
Sí, s’ha esvanit el somni. I com que d’aquí a unes hores, amb la claror de l’alba, tot restarà tan lluny, he volgut atrapar-ne un bocí en els mots que t’adreço, i fer-te així partícip d’aquesta íntima experiència que potser no es repetirà mai més. Per això t’escric, des d’aquesta petita habitació, quan tothom dorm i encara puc sentir els ressons d’una joia molt dolça dintre meu.
 
Una vegada més, t’he de donar les gràcies per haver-me ajudat, sense saber-ho, a recuperar molts dels espais interiors que creia perduts per sempre. Aquests dies, a la vall, ho he pogut constatar a bastament. El descobriment dels teus versos ho ha fet possible. I ara que m’esperona el desig de viure, em pregunto: és aquesta la màgia dels poetes, la força dels poetes, l’essència dels poetes, que pot il·luminar-nos amb la resplendor de les paraules fins i tot en la foscor més negra de la nit i transformar-nos en volcà, en agosarats i intrèpids, acompanyar-nos en la solitud, fer-nos aixecar els ulls al cel i donar gràcies al Creador per viure? Si és així, que Déu et beneeixi, poeta; que beneeixi els qui són com tu.
 
És possible que no t’arribi mai aquesta carta. No sé amb seguretat on adreçar-la; desconec on pots trobar-te, aquest estiu. Pot passar molt temps fins que no la rebis si és que ho fas, i lluny del seu context, semblar totalment inadequada. Que l’atzar hi faci més que jo. Amb tot, si arribes a llegir-la, sigues benèvol amb mi; aquesta nit no sóc més que un esperit vulnerable a qui la bellesa ha trasbalsat.
 
Les pintures restaurades de l’església m’han decebut. Conec bé les autèntiques de les sales del MNAC, i al seu costat, a les còpies els faltava l’ànima dels segles. Amb tot, la vertadera bellesa, el misteri i la màgia d’aquesta vall, rau precisament a fora de les esglésies. És sota la nit, entre les pedres dels camins i  aquest cel magnífic, en el cant de l’aigua a les fosques i la bogeria dels grills… Sospito que em pots entendre.
 
Bona nit, amic meu, rep una tendríssima abraçada des de la vall de X. 
Galionar
 

divendres, 31 de maig del 2013

Temps de pausa i narració

M’agafo un temps de vacances blocaires, possiblement amb limitades possibilitats de connectar-me a  la xarxa. Us deixo, mentrestant, amb aquesta narració, que ben pocs de vosaltres coneixeu, i que està inclosa al llibre “Qualsevol diumenge, esports d’aventura i altres narracions” (2004), Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Feu bondat i a reveure!
 
 

PÀTXULI PER A LA DIFUNTA 

“...S’està començant a despertar d’un son profund a poc a poc, amb una gran placidesa. Pensa que es troba al seu llit, com cada matí, i que s’acosta l’hora de llevar-se, però el son és tan pesat que se l’emporta un altre cop als braços de Morfeu. Intenta deixondir-se novament, i així una vegada i una altra, però és víctima d’una feixuguesa inusual que li impedeix incorporar-se. I la seva ment, atordida, es nega a donar les ordres adequades. Els ulls li pesen com una llosa. Quan aconsegueix entrellucar-los una mica per tornar-los a tancar de seguida, el que veu li referma una sospita que ha començat a témer fa just un moment, en sentir les veus estranyes dels éssers que l’envolten. Es troba en un lloc desconegut i porta un llençol a sobre. Llums fluorescents brillen damunt seu, i una olor penetrant d’essència de pàtxuli li col·lapsa els narius quan intenta agafar aire, per la qual cosa conclou que un bon nombre d’espelmes aromàtiques cremen disperses als seus peus. La deducció és contundent: “Ai que estic assistint al meu propi velatori!”

 Se sent tan desorientada, tan confusa, tan aterrida, que no encerta a comprendre res del que li està succeint ni perquè es troba en aquest lloc. “Si una cosa clama al cel és que encara no sóc una difunta, de cap de les maneres!, perquè si no, em tindrien en un taüt sota una campana de vidre, mig congelada per tal de conservar-me, que és el que s’acostuma a fer amb qui traspassa al segle XXI.” Però aquí on jau ara té tota la pinta de ser un llit, i de fred no és que en tingui gaire. Torna a entreobrir els ulls i, efectivament, distingeix la silueta de figures humanes que xiuxiuegen a prop seu. “M’he de quedar immòbil, quieta com un mort de debò, perquè si tota aquesta gent m’està vetllant i s’adonen que bellugo, seran ells qui es moriran, de l’ensurt que els donaré...”  (Continua)