Sota el cel de Boí -1 (Introducció)

Si pogués, oh Déu, cantar-te

prop d’una vall, terra endins,

els meus cants, Senyor, anirien

cap a la Vall de Boí.  

 

S’enfilarien pels segles

dels campanars més antics:

Sant Climent, Santa Maria,

Barruera, Durro, Erill…

 

Units a la tramuntana

que, com cavall noble i bru,

cavalca en el cel fins perdre’s

vers l’Infinit, cap a Tu.

 

Pregonarien per l’aire

que, Senyor, hi estàs present;

les pedres escantellades

ho saben i en donen fe.  

 

Dalt les immenses muntanyes

on regna la gran pau,

l’ànima t’oferiria

despullada i sense engany.  

 

Perquè sé que allí m’escoltes

quan camino vall endins:

els teus ulls, a l’Estany Negre

els he vist jo reflectits.  

 

Galionar