dissabte, 20 de juliol de 2013

Sota el cel de Boí -1 (Introducció)


Si pogués, oh Déu, cantar-te
prop d’una vall, terra endins,
els meus cants, Senyor, anirien
cap a la Vall de Boí.  
 
S’enfilarien pels segles
dels campanars més antics:
Sant Climent, Santa Maria,
Barruera, Durro, Erill…
 
Units a la tramuntana
que, com cavall noble i bru,
cavalca en el cel fins perdre’s
vers l’Infinit, cap a Tu.
 
Pregonarien per l’aire
que, Senyor, hi estàs present;
les pedres escantellades
ho saben i en donen fe.  
 
Dalt les immenses muntanyes
on regna la gran pau,
l’ànima t’oferiria
despullada i sense engany.  
 
Perquè sé que allí m’escoltes
quan camino vall endins:
els teus ulls, a l’Estany Negre
els he vist jo reflectits.  
 
Galionar

24 comentaris:

  1. Introducció vol dir que continuarà?

    De moment comença molt bé! Estaré atenta!!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Carme, el poema forma part d'un conjunt de cinc, intitulat "Sota el cel de Boí", escrit ja fa molts anys. Aquest era el primer, i per això vaig posar "introducció"... Amb no gaire encert, perquè així com aquest no l'havia publicat mai al blog, sí que ho havia fet amb dos o tres més que el segueixen. Amb tot, ja que m'he embolicat i he creat una certa expectació, i encara que em repeteixi, aniré publicant els altres quatre en l'ordre que els pertoca.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  2. Que bonic el paisatge de la Vall de Boí, amb les seves esglésies escampades arreu, sembla que estiguis més a prop del cel... Amb raó aquest lloc t'ha inspirat aquests versos, barreja d'amor a la natura i espiritualitat...Cantar-li a Déu per mitjà d'un paisatge, segur que li arriben els teus cants!
    Petonets de capvespre, Montse.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. M. Roser, la Vall de Boí que vaig conèixer fa 30 anys tenia molt poc a veure amb l'actual; encara no hi havia les pistes d'esquí, ni tants apartaments nous, ni els carrerons esfaltats, i fins i tot els seus habitants eren una mica ferèstecs i salvatges (un dia ens van empaitar amb una escopeta perquè es pensàvem que recollíem carreretes, uns bolets molt apreciats!) Però l'indret tenia força més ànima que no pas ara. Amb tot, procuro allunyar-me del brogit i de la gent, i cercar allò que queda de la natura en estat pur quan em perdo entre muntanyes. Si no, Ell no es deixa veure...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  3. Déu és pertot i allà dalt... més a prop.

    Bona nit Montse.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, Pere, o almenys allà dalt es nota una presència que molt bé podría ser Ell... O potser és que hi ha alguns indrets on la vida pren una altra dimensió... O som nosaltres, que allà som diferents...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  4. Molt bonic!
    Estaré al aguait, a veure com segueix.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Glòria. Continuaré, encara que amb possibles repeticions, perquè alguns poemes d'aquest treball ja els havia publicat al blog.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  5. Jo també em sento trasbalsada. Pel paisatge, pel vers.

    Bona nit, guapa.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Cantireta. Fa mooolts anys, quan els vaig escriure, jo també me'n sentía molt, de trasbalsada. Tot i que contaminar amb mots alguns paisatges és gairebé un sacrilegi, és també força difícil no caure en la temptació de fer-ho...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  6. Un bon començament ... seguiré atenta.

    Bon dia, nina!
    Aferradetes.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Lluneta, per la companyia. Com li deia a la Glòria, continuarem, doncs.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  7. Uns versos gairebé místics. Supose que els continuaràs.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Novesflors, és cert, en el seu moment me'ls van catalogar com a poesia religiosa..., però jo no n'era conscient, quan vaig compondre'ls. Crec que tenim la necessitat d'anomenar Déu quan ens trobem davant certes forces inexplicables de les quals no en sabem el nom...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  8. Dóna gust girar la vista enlaire!!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola, Judit, i tant que sí! Sobretot per a les persones que vivim a la plana i que no podem fer-ho tant com voldríem!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  9. No he pogut resistir la temptació, a mesura que llegia els teus versos, de retornar uns vint anys enrere, quan vam estar una setmana a la Vall de Boí, en plena natura i envoltats d'art per tot arreu. El meu fill tenia uns quatre anys i recorde perfectíssimament com vam gaudir de tot el que ens envoltava. El títol és perfecte, en el doble sentit de "cel". Gràcies Galionar per fer-me arribar a la memòria moments tan intensos i feliços de la meva vida, d'una forma tan clara i bella.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Gabriel, per tan belles paraules. M'alegro d'haver-te fet reviure moments agradables. Jo, a la Vall de Boí, hi vaig anar de vacances gairebé cada estiu, des que els nens eren petitons fins fa 8 anys. Llavors el meu fill va marxar a Irlanda i no vam repetir més. També hi hem passat moments molt feliços. Aquest any, finalment repetiré, però en unes altres circumstàncies.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  10. I els comentaris de l'últim post????? No hi són????

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És que, Carme, després d'haver-lo publicat m'ha semblat una parida tan horrible que he preferit que ningú hi deixés comentaris. I com que ja l'havia deixat a ca la Lluneta, no m'ha semblat correcte suprimir-lo...

      Suprimeix
    2. I jo que anava a dir.. sí que va fer bé de no casar-se sí!!!

      :DDDD

      Suprimeix
    3. :DDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDD

      Suprimeix
  11. Doncs a mi m 'ha fet gràcia aquesta monja tan trempada. I l'altre amb la butxaca tan plena... ;D
    Ha, ha, ha!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Glòria, més val així... Però és que resulta tan hortera...:)
      Una forta abraçada!

      Suprimeix