En calma, la vall reposa
sota un cel fosc, blavejant;
reposa la vall. No gosa
dins el silenci, alenar.
Hores ha que s’encengueren
d’un sol roig quan ja no era alt,
tres campanars, tots en rengla
que s’enlairen, arrogants.
Marquen alguna drecera,
qui sap a on. Allí estan;
enmig de negres pissarres,
de rònecs poblets penjant;
Erill al fons, llarg, perfecte;
Sant Climent, rei de la vall.
I al mig Boí, trist, atàvic...
Oh terra, t’estimo tant!
Cada nit la calma hi regna,
tranquil·la s’adorm la vall...
I és llavors,
sota aquest cel de Boí,
que, a voltes, el vent em porta
el remoreig d’un plany;
a peu de muntanya sento
un crit llarg, molt, molt antic;
com si l’ànima dels segles,
sorgida de l’imprecís,
parlés per la veu glaçada
de totes les seves pedres;
escampant per les contrades
el seu cant, viu, incessant:
--Deu segles ja, terra aimada,
entre odissees i enganys;
forjant homes, fets i glòries,
trista, vella, pobra vall!
Que et cantin tots els poetes,
que al cor de tots neixi un clam
capaç d’ensorrar fronteres:
Catalunya, tens mil anys!
Galionar
Aquest poema, seria genial per la nostra cadena blocaire de l'11 de setembre... :DDDD
ResponEliminaEl llegeixo com un bellíssim poema d'amor a la terra, a la nostra pàtria...
Bona nit, bonica. Una abraçada
Carme, doncs la teva suggerència pot ser molt interessant, en cas que la inspiració em faci figa per a l'11 de setembre...:)
EliminaHi ha tantes menes d'amor, tantes coses per a estimar, que certament, el meu amor per la terra n'és una d'elles, tan legítima com qualsevol altre. És tan difícil, de vegades, fer-ho entendre...
Una abraçada gran!
Estic d'acord amb la Carme, no hi ha millor manera d'expressar el nostre amor a aquest petit, gran país, que aquestes paraules teves tan plenes d'emoció...Aquest mil anys ens han de donar força per seguir endavant.
ResponEliminaM'agrada aquesta imatge dels campanars que s' il·luminen alhora, sota aquest cel que ben segur estarà ple de fanalets lluminosos...
Petonets muntanyencs.
M. Roser, aquesta imatge dels campanars és autèntica; des de dalt l'ermita de Sant Quirc, a dalt a Taüll, hi ha un punt on això s'esdevé. Ara hi ha un complex hoteler deplorable, de cara a les pistes d'esquí, però quan tot era natura verge era per morir-se de plaer... Del plaer de contemplar-ho.
EliminaFinalment s'han acabat els poemes de la Vall de Boí. Gràcies per seguir-los tan atentament!
Una forta abraçada!
És un poema preciós. Un poema d'amor a un lloc, a una terra.
ResponEliminaRecordo el poema de Verdaguer "Dos Campanars", que sempre m'emociona!
Gràcies, Glòria. És que efectivament, vaig estimar-la molt, aquesta vall, fa molts anys quan vaig fer els poemes. I aquest any, quan torni als mateixos llocs, será com una vella retrobada d'amants que fa 25 anys que no s'han vist.
EliminaUna forta abraçada!