Sota el cel de Boí - 3 (Desperta la vall)

Caminet de la muntanya,

drecera que véns i vas:

¿no has vist passar Déu a l’alba,

no l’has vist, tu, passar pas?

M’han dit que tan punt es lleva

es passeja amunt i avall,

i al cel que n’era tan negre

l’inunda de colors blaus.

Bufa en els cims ben fort l’aire,

esclaten les aus xisclant;

tota la vall s’esborrona

al refrec del seu passar.

M’agradaria amagar-me,

fer-me pols al teu costat,

caminet, així el veuria

per si és com em van contar.

Jo crec que deu ser un poeta

enamorat de la vall

i de tan bé que s’hi troba

ja no n’ha volgut marxar.

També jo m’hi quedaria

per sempre, en el pic més alt,

i gaudir d’aquelles forces

que tan sols tinc aquí dalt.

Caminet, demà quan baixi,

li dius que m’hi vull quedar;

que enmig de gorgs i muntanyes

mon cor hi resta atrapat;

que també vull ser poeta,

que també estimo la vall.

Galionar