Temps de pausa i narració

M’agafo un temps de vacances blocaires, possiblement amb limitades possibilitats de connectar-me a  la xarxa. Us deixo, mentrestant, amb aquesta narració, que ben pocs de vosaltres coneixeu, i que està inclosa al llibre “Qualsevol diumenge, esports d’aventura i altres narracions” (2004), Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Feu bondat i a reveure!

 

 

PÀTXULI PER A LA DIFUNTA 

“...S’està començant a despertar d’un son profund a poc a poc, amb una gran placidesa. Pensa que es troba al seu llit, com cada matí, i que s’acosta l’hora de llevar-se, però el son és tan pesat que se l’emporta un altre cop als braços de Morfeu. Intenta deixondir-se novament, i així una vegada i una altra, però és víctima d’una feixuguesa inusual que li impedeix incorporar-se. I la seva ment, atordida, es nega a donar les ordres adequades. Els ulls li pesen com una llosa. Quan aconsegueix entrellucar-los una mica per tornar-los a tancar de seguida, el que veu li referma una sospita que ha començat a témer fa just un moment, en sentir les veus estranyes dels éssers que l’envolten. Es troba en un lloc desconegut i porta un llençol a sobre. Llums fluorescents brillen damunt seu, i una olor penetrant d’essència de pàtxuli li col·lapsa els narius quan intenta agafar aire, per la qual cosa conclou que un bon nombre d’espelmes aromàtiques cremen disperses als seus peus. La deducció és contundent: “Ai que estic assistint al meu propi velatori!”

 Se sent tan desorientada, tan confusa, tan aterrida, que no encerta a comprendre res del que li està succeint ni perquè es troba en aquest lloc. “Si una cosa clama al cel és que encara no sóc una difunta, de cap de les maneres!, perquè si no, em tindrien en un taüt sota una campana de vidre, mig congelada per tal de conservar-me, que és el que s’acostuma a fer amb qui traspassa al segle XXI.” Però aquí on jau ara té tota la pinta de ser un llit, i de fred no és que en tingui gaire. Torna a entreobrir els ulls i, efectivament, distingeix la silueta de figures humanes que xiuxiuegen a prop seu. “M’he de quedar immòbil, quieta com un mort de debò, perquè si tota aquesta gent m’està vetllant i s’adonen que bellugo, seran ells qui es moriran, de l’ensurt que els donaré...”  (Continua)