Una dona víctima de violència de gènere rep
una brutal agressió per part de la seva parella i ha de ser ingressada a l’hospital.
Els mitjans informatius es fan ressò de la notícia, que acaba amb unes
paraules pretesament tranquil·litzadores: No es tem per la seva vida... A
partir d’aquí, el poeta Quim Ponsa ha compost un poema colpidor, un gran poema, d’aquells
que fan pensar, pensar i pensar...
NO ES TEM PER LA SEVA VIDA
No es tem per la seva vida....
Malgrat els cops rebuts,
les pallisses diàries,
els insults i els menyspreus...
El comunicat mèdic assegura que
no es tem per la seva vida.
Malgrat les cicatrius externes i internes,
malgrat els graons que ha baixat
en la seva dignitat de dona i de persona.
Tranquils, no es tem per la seva vida...
Quan se suposa que hem de patir per la seva vida?
Potser quan un ganivet se li enfonsi al tòrax?
Potser després d’una violació en l’anonimat del matrimoni?
Potser veient l’anul·lació diària d’una vida basada en amenaces?
Potser quan algú decideixi oblidar una estèril ordre d’allunyament?
Potser quan l’agressor decideixi matar, abans de suïcidar-se?
No es tem per la seva vida.
Vida?, quina vida?
La fabulosa vida de color morat?
La vida clandestina sota unes ulleres de sol
que faran de burka amagant la vergonya ?
Vergonya? de que? d’haver estat maltractada?
d’haver estat vexada, colpejada, aniquilada?
Per quina vida s’haurà de témer demà quan abandoni l’hospital?
De fet,...Què li quedarà de vida demà quan abandoni l’hospital?
Desenes, centenars, milers de dones mortes anualment
sota el jou d’un mascle prepotent, acomplexat i ridícul,
incapaç d’entendre el món, incapaç de la més tendre carícia...
Terrorista sense caputxa, ni bomba ni metralladora.
Rei del carajillo, del jo,jo, jo, del futbol i l’acudit masclista.
La veu monòtona de la presentadora de la televisió,
deia amb fingida esperança hipócrita:
No es tem per la seva vida...
Malgrat els cops rebuts,
les pallisses diàries,
els insults i els menyspreus...
El comunicat mèdic assegura que
no es tem per la seva vida.
Malgrat les cicatrius externes i internes,
malgrat els graons que ha baixat
en la seva dignitat de dona i de persona.
Tranquils, no es tem per la seva vida...
Quan se suposa que hem de patir per la seva vida?
Potser quan un ganivet se li enfonsi al tòrax?
Potser després d’una violació en l’anonimat del matrimoni?
Potser veient l’anul·lació diària d’una vida basada en amenaces?
Potser quan algú decideixi oblidar una estèril ordre d’allunyament?
Potser quan l’agressor decideixi matar, abans de suïcidar-se?
No es tem per la seva vida.
Vida?, quina vida?
La fabulosa vida de color morat?
La vida clandestina sota unes ulleres de sol
que faran de burka amagant la vergonya ?
Vergonya? de que? d’haver estat maltractada?
d’haver estat vexada, colpejada, aniquilada?
Per quina vida s’haurà de témer demà quan abandoni l’hospital?
De fet,...Què li quedarà de vida demà quan abandoni l’hospital?
Desenes, centenars, milers de dones mortes anualment
sota el jou d’un mascle prepotent, acomplexat i ridícul,
incapaç d’entendre el món, incapaç de la més tendre carícia...
Terrorista sense caputxa, ni bomba ni metralladora.
Rei del carajillo, del jo,jo, jo, del futbol i l’acudit masclista.
La veu monòtona de la presentadora de la televisió,
deia amb fingida esperança hipócrita:
No es tem per la seva vida...
Autor: Quim Ponsa
Al poeta Quim Ponsa vaig tenir el goig de sentir-lo recitar per primera vegada el passat dissabte a Vilafranca
durant el Poètic Jazz, un recital de poesia que va comptar, també, amb la
participació de Sandra D. Roig, Carles Figueres, Jordi Roig, Rosmari Torrents,
i amb el passos de dansa d’Olga Àlvarez acompanyant els versos. Cinc poetes
magnífics en la seva diversitat d’estils, cinc maneres completament diferents
de viure i d’interpretar la poesia.
D'esquerre a dreta: Rosmari Torrents, Carles Figueres, Olga Álvarez, Quim Ponsa, Sandra D. Roig i Jordi Roig.
En Quim, que viu a Navata, és un home vital i planer, divertit, irònic, profund
en el tracte i en els versos, i amb una llarga trajectòria com a poeta. En podreu saber més coses al seu blog Quimgilipoeta, on hi trobareu una extensa mostra de la seva obra. Amb el músic Albert Cuevas forma
part del duet Ditifet, que fusiona música i poesía. Podreu trobar-los al blog Duet Ditifet.
Espero que el contacte amb l'obra d'aquest poeta us sigui tan gratificant com ho ha estat per a mi. Gràcies per tot, Quim!
Moltíssimes gràcies Montse! fa moltíssima il.lusió
ResponEliminadescobrir que la sel.lecció de poetes ha agradat com perquè no es quedi en un instant en el temps.
Una abraçada
Sandra, les gràcies te les hem de donar a tu i a les persones com tu, que contribuïu amb el vostre treball desinteressat a què la poesía pugui arribar a més gent, i que ens doneu l'opció d'aprendre a estimar-la una mica més.
EliminaUna forta abraçada!
Hi ha situacions (i fins i tot menys greus que la que en Qui explica en el seu poema) que fan que s'hagi de témer per la vida, cada dia i cada hora... i que no puguem trobar solucions eficaces... sembla mentida.
ResponEliminaAixí és, Carme, sembla mentida. De vegades no funciona ni l'educació, ni la prevenció, ni el sentit comú, ni les mil campanyes de sensibilització que es puguin escampar pels mitjans de comunicació... De vegades crec que l'ésser humà és l'espècie més perillosa de la creació...
EliminaUna forta abraçada!
Em sembla tan terrible que no tinc paraules.
ResponEliminaHo és, Novesflors, de terrible. I cada vegada, per desgracia, l'actualitat ens posa en contacte amb nous i esgarrifosos casos. Al municipi on treballo, els casos que s'atenen al servei d'atenció a la dona per violencia de gènere és esfereïdor...
EliminaUna forta abraçada!
Gràcies per acostar-nos més poesia i més poetes, Montse. Ens en fa falta molta de poesia.
ResponEliminaMe'n ric jo d'aquells que ni s'hi acosten perquè pensen que és un món de dolcesa i beneiteria als qui acudeixen els mancats d'il·lusió per aplacar les seues tristeses; me'n ric dels qui opinen que l'únic esforç que fa qui escriu poesia és anar a la recerca de la mètrica, de la rima i d'un vocabulari selecte farcit de recursos estilístics.
Ja m'agradaria a mi que molts individus -potser tan masclistes com els que descriu Quim- s'arrimaren al món de la poesia amb altres ulls, amb la sensibilitat que els manca, amb el valor que sols creuen tindre en la pràctica de la desqualificació, i se n'adonaren que la poesia forma part d'un altre món, sí: del món dels qui sabeu pregar, denunciar, admirar, narrar, plorar, espantar-vos, arriscar-vos, qüestionar, exigir, ... en fi PENSAR i EXPRESSAR el món transmetent millor que ningú la bellesa i l'horror amb la força de la PARAULA utilitzada per al millor objectiu: no perdre mai la consciència del món i de qui devem ser en ell.
"No es tem per la vida" mentre un sembla estar viu, veritat? El que ocorre és que molta gent sap fer-se la viva per fora mentre va morint a poc a poc per dintre sense que hi haja cap "comunicat metge" que ho puga constatar només que la seua pròpia dignitat que va essent devorada a mossegades per qualsevol "mascle prepotent, acomplexat i ridícul,
incapaç d’entendre el món, incapaç de la més tendre carícia..."
Una molt forta abraçada,
amparo.
EliminaEstimada Amparo, després d’enriquir aquesta entrada amb les teves intel•ligentíssimes reflexions poca cosa es pot afegir, que no hagi quedat dit. Crec que la teva sensibilitat ha sabut entendre tots i cadascun dels matisos que el Quim va voler transmetre al seu poema, que has copsat a la perfecció tot allò que s’hi diu i fins i tot allò que no cal dir. Jo, que no el coneixia ni n’havia sentit a parlar mai, vaig quedar completament impressionada, trasbalsada després de sentir-lo, per tenir la valentia de posar el seu talent a disposició dels qui no poden deixar sentir la seva veu, per haver tingut el coratge d’emprar la poesia com a un mitjà per a la denúncia, com molt bé exposes en el teu comentari. No necessàriament tot ha de ser bellesa en la poesia; la poesia és un mitjà força més potent i amb infinites possibilitats de transmetre i d’arribar a la gent.
“No es tem per la vida mentre un sembla estar viu, veritat?”, dius. Potser per entendre l’abast de les teves paraules cal haver passat pel calvari de l’aniquilació personal, que no necessàriament es manifesta sempre en forma de pallisses... Amb tot, però, que no falti un vot de confiança per a l’ÉSSER HUMÀ, ni l’esperança que algun dia se sàpiga gestionar correctament el significat de la paraula AMOR.
Una molt forta abraçada!
gràcies a tots per les vostres paraules.
ResponEliminaNomés podria afegir que la violència masclista, ha causat més morts que el terrorisme d'ETA, i més xantatge, i més extorsió.
Deia l'altre dia un amic meu "aquestes coses, fa que m'avergonyeixi de ser home". ERROR, jo no m'avergonyeixo de ser home, m'avergonyeixo de comprartir aquesta condició amb tots aquests terroristes.
un petó a tots.
Quim, estic ben d'acord amb el teu punt de vista. No s'ha de generalitzar, ni fer pagar justos per pecadors. Lamentablement, en lloc de disminuir, aquest problema va a l'alça, en part per la complicada situació económica, que desestabilitza moltes persones i les aboca a patologies psíquiques que no fan més que empitjorar les relacions i la convivencia... I és que ja ho diuen: allà on no hi ha diners, hi crien els esparvers...
EliminaMés endavant penjaré un altre poema teu, totalment diferent, perquè la gent que em llegeix pugui gaudir del Quim-poeta més divertit.
Un petó!
Mare meva , quin poema tan colpidor, fa estremir...
ResponElimina"No es tem per la seva vida", quina vida, respirar, caminar pel carrer com un autòmata, sentir constantment l'angoixa i la por... i tot per culpa d' un brètol ! Viure és poder respirar amb llibertat, anar pel carrer gaudint de tot el que ens envolta, no tenir ni angoixes ni por...És estimar la vida, perquè ningú ens ha intentat malmetre la dignitat...
Petons a totes les dones que malgrat tot, la conserven , la seva dignitat.
I una abraçada Montse.
Gràcies, M. Roser. La vida és certament tot això que ens recordes, i quina llàstima que no tothom en pugui gaudir, per culpa d'uns fets que ni haurien d'existir...
EliminaUna forta abraçada!
"No es tem per la seva vida"...quina vida?
ResponEliminaUn poema que posa la carn de gallina. Una tragèdia, que tristament, és tan freqüent, tan quotidiana...
M'agrada aquest poeta.
Gràcies per compartir-lo, Galiomar.
Sí, Glòria, quina vida és aquesta que per a moltes dones és fins i tot pitjor que la mort...?
EliminaUna forta abraçada!
Esgarrifós poema que ens situa en una realitat que la nostra societat no és capaç de tallar de cap manera. Com m'ha agradat descobrir aquest poema i aquest poeta, gràcies per fer-lo possible.
ResponEliminaSí, Gabriel, és un poema molt dur precisament perquè parla d'una realitat terrible, punyent i ben certa; no podem fer veure com si no passés res, com si es tractés del guió d'una pel·lícula i prou... Celebro que t'agradi aquest poeta; jo l'acabo de descobrir i encara en sé molt poca cosa, d'ell, però el que li he llegit m'ha impressionat de valent.
EliminaUna forta abraçada!