Racó de juny (2013)

“...Mai dubtis d’oferir la teva mà; mai titubegis d’acceptar la mà que un altre t’atansa...” 

(Joan XXII) 

 

     Vall de X, estiu de 19..

    Benvolgut amic,

T’adreço aquestes ratlles amb el desig de fer-te arribar un record molt profund des del cor d’aquesta vall on passo uns dies de vacances. És gairebé de matinada i t’escric en tornar d’una passejada sota un cel impressionant, amarat d’estels en una nit molt fosca, sense rastre visible de lluna. Tot i el propòsit de no importunar-te més que em faig cada vegada, era tanta la màgia que desprenien l’indret i el bell moment, que m’ha estat impossible no tenir present un record per a tu, el poeta que amb els seus versos ha posat paraules, tantes vegades, als meus sentiments. De fet, els mots que t’adreço han començat a prendre forma pels camins de la vall, a la vora del riu, entre els arbres altíssims que es belluguen dins la fosca tot donant al vent diminutes sonoritats de murmuri, i han volgut sorgir en unes hores de la nit en què saben que el mecanisme d’autocensura no els reclourà en el silenci.
 

Mes… de què podria parlar-te, si tantes vegades deus haver experimentat el mateix que jo voldria dir-te? Perdre’s en un paratge com aquest, meravellós i en absoluta solitud; sentir-se exultant i alhora minúscul i insignificant, en comunió amb tots aquells que alguna vegada han assolit un estadi de plenitud semblant, i un no saber si és que s’ha arribat a les portes del paradís o si és el mateix paradís que s’ha fet viu en nosaltres…
 

La pau és total. Tothom descansa ja, en aquesta vall tan plena de visitants durant el dia. No se sent ni un gos bordar, ni remors de crits ni de cotxes, ni cap senyal de civilització. La nit és serena, i després d’una sobtada pluja, aquest aire fresc, com t’ho diria?, és allò que tu has definit en un poema com “una flaire que conté tots els noms que la gent ha donat a ser feliç”, potser la nota més sensual i embriagadora de la nit.
 

 El lloc on em trobo és privilegiat: prats, boscos, riu i muntanya en un espai reduït, i em sento com l’únic habitant del món quan m’hi endinso lentament. Ningú no sap que hi sóc, llibertat total: poder fer el gest que vulgui, mirar enlaire, somriure, tancar els ulls o emocionar-me, sentir l’herba arran la pell… Saber que Déu hi és, que m’escolta i que m’esguarda, notar la seva presència i poder agrair-li el regal que per aquests mateixos indrets li havia demanat tantes vegades, tants estius: que em permetés conèixer, viu dintre meu, l’alè d’un esperit com el que aquesta nit m’ha acompanyat implícitament pels camins, proper, còmplice, amic. Potser, sense saber-ho, Ell em va complaure quan va posar-me a les mans, oportuníssim, aquell teu primer llibre de poemes. Sí, aquesta nit no hi anava sola, pels camins de la vall; l’esperit sorgit d’aquell llibre era amb mi, i prenia la forma del poeta, i anàvem junts, frec a frec, caminant, agafant-nos les mans. I la nit s’ha omplert de calidesa.
 

I saps?, hem anat plegats a passejar pel cel. Tot ell era una munió de llumenetes titil·lant en un immens ciclorama; semblava com si Déu volgués celebrar un altre solstici d’estiu i hagués fet encendre centenars de milers de fogueres per tot l’Univers. Sí, tot el cel ple de focs de festa, i tan sols tu i jo convidats a ser-ne partícips. (Com és possible, poeta, veure tants estels?, perquè després d’observar-los durant un temps indefinit, sembla que tot d’un plegat s’acostin, i el cel deixa de ser una extensió nítida i llisa i es torna tridimensional; llavors n’apareix un segon estol, de més xics, de més llunyans, que també s’apropen fins a deixar-ne entreveure darrere seu molts més, o potser érem nosaltres que volàvem i que cada vegada hi érem més a prop…)
 

I plegats, en la mesura que els esperits poden fer-ho, hem anat voltejant els focs: tres voltes a cada foguera, com a les nits de Sant Joan, i el cant dels grills i el murmuri del bosc i del riu hi posaven la música de festa, marcant el ritme i el batec màgic de la nit. Hem fet infinitat de voltes, exultants, i cada una era com un vers acabat de compondre al qual en seguia un altre, i un altre, fins a configurar bellíssims poemes que tu anaves recitant i que jo, profundament, vivia…
 

Quedaven llunyans els boscos, el riu, els prats, les llums del petit poble, l’església il·luminada com un espectre blanc en la foscor… I també, que distants tots els problemes, les angoixes, la rutina quotidiana, tants i tants afers…! Ja no es podia abastar més cel, ni ser més feliç, ni desitjar res més; no quedava res per descobrir… Era, com t’ho diria?, un instant que contenia tots els noms que la gent s’ha dit per estimar… Ah, però, al final, inexorablement la realitat s’imposa, els somnis més bells s’esmicolen i acaben soterrats en una cuirassa de persona assenyada, i cal tocar de peus a terra novament…
 

Sí, s’ha esvanit el somni. I com que d’aquí a unes hores, amb la claror de l’alba, tot restarà tan lluny, he volgut atrapar-ne un bocí en els mots que t’adreço, i fer-te així partícip d’aquesta íntima experiència que potser no es repetirà mai més. Per això t’escric, des d’aquesta petita habitació, quan tothom dorm i encara puc sentir els ressons d’una joia molt dolça dintre meu.
 

Una vegada més, t’he de donar les gràcies per haver-me ajudat, sense saber-ho, a recuperar molts dels espais interiors que creia perduts per sempre. Aquests dies, a la vall, ho he pogut constatar a bastament. El descobriment dels teus versos ho ha fet possible. I ara que m’esperona el desig de viure, em pregunto: és aquesta la màgia dels poetes, la força dels poetes, l’essència dels poetes, que pot il·luminar-nos amb la resplendor de les paraules fins i tot en la foscor més negra de la nit i transformar-nos en volcà, en agosarats i intrèpids, acompanyar-nos en la solitud, fer-nos aixecar els ulls al cel i donar gràcies al Creador per viure? Si és així, que Déu et beneeixi, poeta; que beneeixi els qui són com tu.
 

És possible que no t’arribi mai aquesta carta. No sé amb seguretat on adreçar-la; desconec on pots trobar-te, aquest estiu. Pot passar molt temps fins que no la rebis si és que ho fas, i lluny del seu context, semblar totalment inadequada. Que l’atzar hi faci més que jo. Amb tot, si arribes a llegir-la, sigues benèvol amb mi; aquesta nit no sóc més que un esperit vulnerable a qui la bellesa ha trasbalsat.
 

Les pintures restaurades de l’església m’han decebut. Conec bé les autèntiques de les sales del MNAC, i al seu costat, a les còpies els faltava l’ànima dels segles. Amb tot, la vertadera bellesa, el misteri i la màgia d’aquesta vall, rau precisament a fora de les esglésies. És sota la nit, entre les pedres dels camins i  aquest cel magnífic, en el cant de l’aigua a les fosques i la bogeria dels grills… Sospito que em pots entendre.
 

Bona nit, amic meu, rep una tendríssima abraçada des de la vall de X. 

Galionar