divendres, 21 de juny del 2013

Racó de juny (2013)


“...Mai dubtis d’oferir la teva mà; mai titubegis d’acceptar la mà que un altre t’atansa...” 
(Joan XXII) 
 

     Vall de X, estiu de 19..
    Benvolgut amic,
T’adreço aquestes ratlles amb el desig de fer-te arribar un record molt profund des del cor d’aquesta vall on passo uns dies de vacances. És gairebé de matinada i t’escric en tornar d’una passejada sota un cel impressionant, amarat d’estels en una nit molt fosca, sense rastre visible de lluna. Tot i el propòsit de no importunar-te més que em faig cada vegada, era tanta la màgia que desprenien l’indret i el bell moment, que m’ha estat impossible no tenir present un record per a tu, el poeta que amb els seus versos ha posat paraules, tantes vegades, als meus sentiments. De fet, els mots que t’adreço han començat a prendre forma pels camins de la vall, a la vora del riu, entre els arbres altíssims que es belluguen dins la fosca tot donant al vent diminutes sonoritats de murmuri, i han volgut sorgir en unes hores de la nit en què saben que el mecanisme d’autocensura no els reclourà en el silenci.
 
Mes… de què podria parlar-te, si tantes vegades deus haver experimentat el mateix que jo voldria dir-te? Perdre’s en un paratge com aquest, meravellós i en absoluta solitud; sentir-se exultant i alhora minúscul i insignificant, en comunió amb tots aquells que alguna vegada han assolit un estadi de plenitud semblant, i un no saber si és que s’ha arribat a les portes del paradís o si és el mateix paradís que s’ha fet viu en nosaltres…
 
La pau és total. Tothom descansa ja, en aquesta vall tan plena de visitants durant el dia. No se sent ni un gos bordar, ni remors de crits ni de cotxes, ni cap senyal de civilització. La nit és serena, i després d’una sobtada pluja, aquest aire fresc, com t’ho diria?, és allò que tu has definit en un poema com “una flaire que conté tots els noms que la gent ha donat a ser feliç”, potser la nota més sensual i embriagadora de la nit.
 
 El lloc on em trobo és privilegiat: prats, boscos, riu i muntanya en un espai reduït, i em sento com l’únic habitant del món quan m’hi endinso lentament. Ningú no sap que hi sóc, llibertat total: poder fer el gest que vulgui, mirar enlaire, somriure, tancar els ulls o emocionar-me, sentir l’herba arran la pell… Saber que Déu hi és, que m’escolta i que m’esguarda, notar la seva presència i poder agrair-li el regal que per aquests mateixos indrets li havia demanat tantes vegades, tants estius: que em permetés conèixer, viu dintre meu, l’alè d’un esperit com el que aquesta nit m’ha acompanyat implícitament pels camins, proper, còmplice, amic. Potser, sense saber-ho, Ell em va complaure quan va posar-me a les mans, oportuníssim, aquell teu primer llibre de poemes. Sí, aquesta nit no hi anava sola, pels camins de la vall; l’esperit sorgit d’aquell llibre era amb mi, i prenia la forma del poeta, i anàvem junts, frec a frec, caminant, agafant-nos les mans. I la nit s’ha omplert de calidesa.
 
I saps?, hem anat plegats a passejar pel cel. Tot ell era una munió de llumenetes titil·lant en un immens ciclorama; semblava com si Déu volgués celebrar un altre solstici d’estiu i hagués fet encendre centenars de milers de fogueres per tot l’Univers. Sí, tot el cel ple de focs de festa, i tan sols tu i jo convidats a ser-ne partícips. (Com és possible, poeta, veure tants estels?, perquè després d’observar-los durant un temps indefinit, sembla que tot d’un plegat s’acostin, i el cel deixa de ser una extensió nítida i llisa i es torna tridimensional; llavors n’apareix un segon estol, de més xics, de més llunyans, que també s’apropen fins a deixar-ne entreveure darrere seu molts més, o potser érem nosaltres que volàvem i que cada vegada hi érem més a prop…)
 
I plegats, en la mesura que els esperits poden fer-ho, hem anat voltejant els focs: tres voltes a cada foguera, com a les nits de Sant Joan, i el cant dels grills i el murmuri del bosc i del riu hi posaven la música de festa, marcant el ritme i el batec màgic de la nit. Hem fet infinitat de voltes, exultants, i cada una era com un vers acabat de compondre al qual en seguia un altre, i un altre, fins a configurar bellíssims poemes que tu anaves recitant i que jo, profundament, vivia…
 
Quedaven llunyans els boscos, el riu, els prats, les llums del petit poble, l’església il·luminada com un espectre blanc en la foscor… I també, que distants tots els problemes, les angoixes, la rutina quotidiana, tants i tants afers…! Ja no es podia abastar més cel, ni ser més feliç, ni desitjar res més; no quedava res per descobrir… Era, com t’ho diria?, un instant que contenia tots els noms que la gent s’ha dit per estimar… Ah, però, al final, inexorablement la realitat s’imposa, els somnis més bells s’esmicolen i acaben soterrats en una cuirassa de persona assenyada, i cal tocar de peus a terra novament…
 
Sí, s’ha esvanit el somni. I com que d’aquí a unes hores, amb la claror de l’alba, tot restarà tan lluny, he volgut atrapar-ne un bocí en els mots que t’adreço, i fer-te així partícip d’aquesta íntima experiència que potser no es repetirà mai més. Per això t’escric, des d’aquesta petita habitació, quan tothom dorm i encara puc sentir els ressons d’una joia molt dolça dintre meu.
 
Una vegada més, t’he de donar les gràcies per haver-me ajudat, sense saber-ho, a recuperar molts dels espais interiors que creia perduts per sempre. Aquests dies, a la vall, ho he pogut constatar a bastament. El descobriment dels teus versos ho ha fet possible. I ara que m’esperona el desig de viure, em pregunto: és aquesta la màgia dels poetes, la força dels poetes, l’essència dels poetes, que pot il·luminar-nos amb la resplendor de les paraules fins i tot en la foscor més negra de la nit i transformar-nos en volcà, en agosarats i intrèpids, acompanyar-nos en la solitud, fer-nos aixecar els ulls al cel i donar gràcies al Creador per viure? Si és així, que Déu et beneeixi, poeta; que beneeixi els qui són com tu.
 
És possible que no t’arribi mai aquesta carta. No sé amb seguretat on adreçar-la; desconec on pots trobar-te, aquest estiu. Pot passar molt temps fins que no la rebis si és que ho fas, i lluny del seu context, semblar totalment inadequada. Que l’atzar hi faci més que jo. Amb tot, si arribes a llegir-la, sigues benèvol amb mi; aquesta nit no sóc més que un esperit vulnerable a qui la bellesa ha trasbalsat.
 
Les pintures restaurades de l’església m’han decebut. Conec bé les autèntiques de les sales del MNAC, i al seu costat, a les còpies els faltava l’ànima dels segles. Amb tot, la vertadera bellesa, el misteri i la màgia d’aquesta vall, rau precisament a fora de les esglésies. És sota la nit, entre les pedres dels camins i  aquest cel magnífic, en el cant de l’aigua a les fosques i la bogeria dels grills… Sospito que em pots entendre.
 
Bona nit, amic meu, rep una tendríssima abraçada des de la vall de X. 
Galionar
 

18 comentaris:

  1. No sé si el teu poeta va rebre aquesta carta, però estic segur que algun manobre del vers l'haurà llegit amb emoció.
    L'emoció ... de la primera nit d'estiu.

    Bona nit Galionar.

    ResponElimina
  2. Sí, Pere, la carta va ser llegida i resposta, i forma part d'una llarga historia epistolar de fa ja molts anys, quan les cartes encara feien olor de tinta i tenien el tacte del paper, i viatjaven dins una bossa de cuiro pels carrers fins arribar a les bústies... Compto amb el permís del seu receptor per publicar-la, i em va semblar adequada en aquests dies per l'esment que es fa de les fogueres de Sant Joan, per ser la primera nit d'estiu, per l'emoció que hi has sabut captar i que encara perdura en la meva memòria a través del record.
    Molt bon estiu, Pere, i una abraçada molt gran!

    ResponElimina
  3. Encara que els somnis s'esmicolen quan cau la nit i el dia es desvetlla, l'instant, aquest instant nocturn que descrius tan emotivament sempre serà teu. I brillarà dins de tu. Nosaltres, en llegir-te també hem percebut un lleu resplendor i això ens ha bastat. Això sí, la màgia, la força, l'essència… no crec que estiga en els poetes sinó en la poesia.
    I, per últim, estic segura que l'Atzar hi farà la seua, no consentirà que les teues paraules passen de llarg...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Novesflors, són tants els somnis que enmig de la nit ens semblen possibles, potser perquè també en aquestes hores ens sentim viatgers d’una altra dimensió, com si tot estigués al nostre abast i també nosaltres fóssim part del somni, i en canvi l’arribada de la llum de l’alba ens fa desestimar tot allò que estàvem disposats a fer, com si la raó s’imposés novament amb cada sortida de sol... En aquest cas concret, vaig ser capaç de capturar l’instant gràcies a l’escriptura, és cert, i recordar-lo és una mica com reencendre el cel com aquella nit.
      Possiblement, la màgia, la força, l’essència es concentri en la poesia, però sempre que aquesta estigui en l’obrador d’un bon poeta que sàpiga com treballar-la.
      Gràcies per les teves bellíssimes paraules i una forta abraçada!

      Elimina
  4. Hola Montse, la veritat és que m`has deixat sense paraules, em sento tant identificada amb alguns moments d' aquest estat d'ànim que tu tan bé has sabut descriure! Hi ha tants sentiments en aquesta carta!
    Però mira, jo no havia relacionat mai els estels amb les fogueres de Sant Joan i ho he trobat preciós, així que només et puc dir, GRÀCIES per tanta bellesa que trasbalsa els esperits vulnerables.

    Ben guarnit tot amb aquesta Petita flor, que surt d'aquests saxos, que tan bé fan sonar aquestes noietes.

    Petonets Montse i bona revetlla. I encara podem giravoltar entorn de les fogueres!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M. Roser, no és estrany que et puguis identificar amb alguns dels sentiments que transmeten les meves paraules, perquè al capdavall, tot i que ens creguem únics amb les nostres emocions i amb tot allò que en algun moment podem arribar a sentir, resulta que no queda res per inventar i que en el fons tots ens assemblem molt... La diferència, potser, és que cadascú de nosaltres té la seva manera particular d’expressar-se. Però de vegades ens redescobrim en uns textos que ha escrit un altre i que podrien ser nostres.
      No sé si es veuran gaires fogueres dalt del cel, aquest any, la nit de Sant Joan; la lluna serà tan esplèndida que empetitirà els estels...
      Que tinguis una molt bona revetlla i una forta abraçada!

      Elimina
  5. D'esperit vulnerable a esperit vulnerable, totes i cadascuna de les teves paraules arriben endins, endins trasbalsant emocions. Avui he passat un dia a la muntanya, no pas la nit i sí bé les emocions i l'entorn és tant diferent, m'agradaria saber escriure una carta que fos el negatiu d'aquesta. No he mirat tant lluny com estels enllà, tot el que mirava era ben a prop, però el riu baixava exultant de joia i jo en comptes de beure'n l'aigua, em bevia la força i l'alegria... i seguiria amb les flors, amb el verd, amb els arbres ...

    Aquesta carta commou, commou i em produeix nostàlgia dels moments màgics viscuts, diferents, clar, però irrepetibles igualment encara que s'assemblessin.

    Una abraçada immensa, Montse, i bona entrada d'estiu!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, tant és que sigui sota el sol o sota les estrelles; el contacte directe amb la natura, sempre que es tingui prou capacitat per contemplar-la amb els ulls de l’ànima, sempre que haguem sabut edificar una vida interior prou sòlida, produirà uns efectes prou semblants en aquell qui prengui el paper d’espectador, amb el cor i la ment oberts a absorbir tot allò que de la natura es desprèn. Tu n’ets una mestra, Carme, de recollir-ne essències magistrals i oferir-nos-les a glopets...
      Molt bon estiu, bonica, i una gran abraçada!

      Elimina
  6. És precís, estimada Montse, que tornes a eixa Vall. Que tornes amb la poesia, amb la sensibilitat i amb l'emoció disposades a rebre la meravella que allí has trobat i, després a manifestar-la de manera tan sublim.
    No sols la descripció de l'indret, sinó la impressionant, transparent i apassionada cascada de sentiments que ets capaç d'exterioritzar fent-nos emocionar els qui et llegim, han de tindre una nova oportunitat de ser viscuts per algú que -com tu- enriqueix encara més el miracle de la natura i amb ell i a través d'ell fa homenatge a la Poesia, crea la més bonica oració d'agraïment a Déu, declara el seu amor incondicional als Poetes i ens permet comprovar una vegada més l'excel·lència de la seua Paraula.
    Paraula -la teua- de la que no hem vist ni la grafia ni hem escoltat els fonemes, composició que ha aconseguit caminar directament del món interior del qui expressava al món interior del qui percibia.
    Gràcies per compartir aquesta preciosa carta i aconseguir conduir-nos, amb la teua companyia, a l'exaltació de la Bellesa.
    La Vall t'està esperant. Estic convençuda, Montse.
    Una forta abraçada,
    amparo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies, Amparo, per les teves bellíssimes paraules i per la teva presència sempre tan propera; celebro haver aconseguit el repte de transmetre tot un garbell de sentiments directament fins al cor. Sí, com ja saps, aquest any la vall em crida novament, i després d’uns anys d’absència faré el possible per tornar-hi. Què en sortirà d’aquest viatge és una cosa que no sé; però no posaré barreres als sentits ni reixes a les finestres de l’ànima. El que hagi de ser, serà.
      Una abraçada molt gran!

      Elimina
  7. La comunió amb la Natura, quan és tan intensa, produeix un benestar que sembla inabastable en altres moments. I compartir els teus sentiments ens ajuda a recuperar emocions que em viscut i, potser, oblidat.
    Gracies, Galionar, per les teves meravelloses paraules i segueix gaudint de la Vall i de la poesia.

    ResponElimina
  8. És ben cert, Glòria; poques coses són tan gratificants i tan enriquidores com el contacte directe amb tot allò que ens parla de la Creacíó en el seu estat més pur. Els nostres moments més intensos sempre hi están relacionats d'una manera o altra, i és bo que sigui així.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  9. Llegir els teus textos, en aquest cas aquesta carta, és tota una experiència on es juga amb la seguretat de trobar la pau i el bon ànim. Aquesta vall, sigui real o fabulada, s'ha d'intentar trobar per tothom, s'ha d'intentar tornar-hi una i altra vegada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Gabriel, per la teva amabilitat. Sí, aquesta vall existeix, va ser molt important per a mi i aquest estiu hi tornaré a fer estada, en una mena de "revival" que considero necessari i que encara no sé on em portarà. És posible, però, que els meus ulls ja no siguin els mateixos i que la percepció que en tingui sigui força diferent... En tot cas, cal intentar-ho.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  10. Gràcies per la teva "dolça" felicitació.

    Bona tarda Galionar :)

    ResponElimina
  11. Potser un dia d'aquests Galionar, ens hi trobarem en aquesta vall tan especial!

    Petonet =:*

    ResponElimina
  12. Judit, jo a l'agost hi seré del dia 13 al 21, al poblet de Boí. Si també ets per allà m'agradarà molt poder-te saludar.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina