Racó de juny (2013)

“...Mai dubtis d’oferir la teva mà; mai titubegis d’acceptar la mà que un altre t’atansa...” 

(Joan XXII) 

 

     Vall de X, estiu de 19..

    Benvolgut amic,

T’adreço aquestes ratlles amb el desig de fer-te arribar un record molt profund des del cor d’aquesta vall on passo uns dies de vacances. És gairebé de matinada i t’escric en tornar d’una passejada sota un cel impressionant, amarat d’estels en una nit molt fosca, sense rastre visible de lluna. Tot i el propòsit de no importunar-te més que em faig cada vegada, era tanta la màgia que desprenien l’indret i el bell moment, que m’ha estat impossible no tenir present un record per a tu, el poeta que amb els seus versos ha posat paraules, tantes vegades, als meus sentiments. De fet, els mots que t’adreço han començat a prendre forma pels camins de la vall, a la vora del riu, entre els arbres altíssims que es belluguen dins la fosca tot donant al vent diminutes sonoritats de murmuri, i han volgut sorgir en unes hores de la nit en què saben que el mecanisme d’autocensura no els reclourà en el silenci.
 

Mes… de què podria parlar-te, si tantes vegades deus haver experimentat el mateix que jo voldria dir-te? Perdre’s en un paratge com aquest, meravellós i en absoluta solitud; sentir-se exultant i alhora minúscul i insignificant, en comunió amb tots aquells que alguna vegada han assolit un estadi de plenitud semblant, i un no saber si és que s’ha arribat a les portes del paradís o si és el mateix paradís que s’ha fet viu en nosaltres…
 

La pau és total. Tothom descansa ja, en aquesta vall tan plena de visitants durant el dia. No se sent ni un gos bordar, ni remors de crits ni de cotxes, ni cap senyal de civilització. La nit és serena, i després d’una sobtada pluja, aquest aire fresc, com t’ho diria?, és allò que tu has definit en un poema com “una flaire que conté tots els noms que la gent ha donat a ser feliç”, potser la nota més sensual i embriagadora de la nit.
 

 El lloc on em trobo és privilegiat: prats, boscos, riu i muntanya en un espai reduït, i em sento com l’únic habitant del món quan m’hi endinso lentament. Ningú no sap que hi sóc, llibertat total: poder fer el gest que vulgui, mirar enlaire, somriure, tancar els ulls o emocionar-me, sentir l’herba arran la pell… Saber que Déu hi és, que m’escolta i que m’esguarda, notar la seva presència i poder agrair-li el regal que per aquests mateixos indrets li havia demanat tantes vegades, tants estius: que em permetés conèixer, viu dintre meu, l’alè d’un esperit com el que aquesta nit m’ha acompanyat implícitament pels camins, proper, còmplice, amic. Potser, sense saber-ho, Ell em va complaure quan va posar-me a les mans, oportuníssim, aquell teu primer llibre de poemes. Sí, aquesta nit no hi anava sola, pels camins de la vall; l’esperit sorgit d’aquell llibre era amb mi, i prenia la forma del poeta, i anàvem junts, frec a frec, caminant, agafant-nos les mans. I la nit s’ha omplert de calidesa.
 

I saps?, hem anat plegats a passejar pel cel. Tot ell era una munió de llumenetes titil·lant en un immens ciclorama; semblava com si Déu volgués celebrar un altre solstici d’estiu i hagués fet encendre centenars de milers de fogueres per tot l’Univers. Sí, tot el cel ple de focs de festa, i tan sols tu i jo convidats a ser-ne partícips. (Com és possible, poeta, veure tants estels?, perquè després d’observar-los durant un temps indefinit, sembla que tot d’un plegat s’acostin, i el cel deixa de ser una extensió nítida i llisa i es torna tridimensional; llavors n’apareix un segon estol, de més xics, de més llunyans, que també s’apropen fins a deixar-ne entreveure darrere seu molts més, o potser érem nosaltres que volàvem i que cada vegada hi érem més a prop…)
 

I plegats, en la mesura que els esperits poden fer-ho, hem anat voltejant els focs: tres voltes a cada foguera, com a les nits de Sant Joan, i el cant dels grills i el murmuri del bosc i del riu hi posaven la música de festa, marcant el ritme i el batec màgic de la nit. Hem fet infinitat de voltes, exultants, i cada una era com un vers acabat de compondre al qual en seguia un altre, i un altre, fins a configurar bellíssims poemes que tu anaves recitant i que jo, profundament, vivia…
 

Quedaven llunyans els boscos, el riu, els prats, les llums del petit poble, l’església il·luminada com un espectre blanc en la foscor… I també, que distants tots els problemes, les angoixes, la rutina quotidiana, tants i tants afers…! Ja no es podia abastar més cel, ni ser més feliç, ni desitjar res més; no quedava res per descobrir… Era, com t’ho diria?, un instant que contenia tots els noms que la gent s’ha dit per estimar… Ah, però, al final, inexorablement la realitat s’imposa, els somnis més bells s’esmicolen i acaben soterrats en una cuirassa de persona assenyada, i cal tocar de peus a terra novament…
 

Sí, s’ha esvanit el somni. I com que d’aquí a unes hores, amb la claror de l’alba, tot restarà tan lluny, he volgut atrapar-ne un bocí en els mots que t’adreço, i fer-te així partícip d’aquesta íntima experiència que potser no es repetirà mai més. Per això t’escric, des d’aquesta petita habitació, quan tothom dorm i encara puc sentir els ressons d’una joia molt dolça dintre meu.
 

Una vegada més, t’he de donar les gràcies per haver-me ajudat, sense saber-ho, a recuperar molts dels espais interiors que creia perduts per sempre. Aquests dies, a la vall, ho he pogut constatar a bastament. El descobriment dels teus versos ho ha fet possible. I ara que m’esperona el desig de viure, em pregunto: és aquesta la màgia dels poetes, la força dels poetes, l’essència dels poetes, que pot il·luminar-nos amb la resplendor de les paraules fins i tot en la foscor més negra de la nit i transformar-nos en volcà, en agosarats i intrèpids, acompanyar-nos en la solitud, fer-nos aixecar els ulls al cel i donar gràcies al Creador per viure? Si és així, que Déu et beneeixi, poeta; que beneeixi els qui són com tu.
 

És possible que no t’arribi mai aquesta carta. No sé amb seguretat on adreçar-la; desconec on pots trobar-te, aquest estiu. Pot passar molt temps fins que no la rebis si és que ho fas, i lluny del seu context, semblar totalment inadequada. Que l’atzar hi faci més que jo. Amb tot, si arribes a llegir-la, sigues benèvol amb mi; aquesta nit no sóc més que un esperit vulnerable a qui la bellesa ha trasbalsat.
 

Les pintures restaurades de l’església m’han decebut. Conec bé les autèntiques de les sales del MNAC, i al seu costat, a les còpies els faltava l’ànima dels segles. Amb tot, la vertadera bellesa, el misteri i la màgia d’aquesta vall, rau precisament a fora de les esglésies. És sota la nit, entre les pedres dels camins i  aquest cel magnífic, en el cant de l’aigua a les fosques i la bogeria dels grills… Sospito que em pots entendre.
 

Bona nit, amic meu, rep una tendríssima abraçada des de la vall de X. 

Galionar

 

Temps de pausa i narració

M’agafo un temps de vacances blocaires, possiblement amb limitades possibilitats de connectar-me a  la xarxa. Us deixo, mentrestant, amb aquesta narració, que ben pocs de vosaltres coneixeu, i que està inclosa al llibre “Qualsevol diumenge, esports d’aventura i altres narracions” (2004), Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Feu bondat i a reveure!

 

 

PÀTXULI PER A LA DIFUNTA 

“...S’està començant a despertar d’un son profund a poc a poc, amb una gran placidesa. Pensa que es troba al seu llit, com cada matí, i que s’acosta l’hora de llevar-se, però el son és tan pesat que se l’emporta un altre cop als braços de Morfeu. Intenta deixondir-se novament, i així una vegada i una altra, però és víctima d’una feixuguesa inusual que li impedeix incorporar-se. I la seva ment, atordida, es nega a donar les ordres adequades. Els ulls li pesen com una llosa. Quan aconsegueix entrellucar-los una mica per tornar-los a tancar de seguida, el que veu li referma una sospita que ha començat a témer fa just un moment, en sentir les veus estranyes dels éssers que l’envolten. Es troba en un lloc desconegut i porta un llençol a sobre. Llums fluorescents brillen damunt seu, i una olor penetrant d’essència de pàtxuli li col·lapsa els narius quan intenta agafar aire, per la qual cosa conclou que un bon nombre d’espelmes aromàtiques cremen disperses als seus peus. La deducció és contundent: “Ai que estic assistint al meu propi velatori!”

 Se sent tan desorientada, tan confusa, tan aterrida, que no encerta a comprendre res del que li està succeint ni perquè es troba en aquest lloc. “Si una cosa clama al cel és que encara no sóc una difunta, de cap de les maneres!, perquè si no, em tindrien en un taüt sota una campana de vidre, mig congelada per tal de conservar-me, que és el que s’acostuma a fer amb qui traspassa al segle XXI.” Però aquí on jau ara té tota la pinta de ser un llit, i de fred no és que en tingui gaire. Torna a entreobrir els ulls i, efectivament, distingeix la silueta de figures humanes que xiuxiuegen a prop seu. “M’he de quedar immòbil, quieta com un mort de debò, perquè si tota aquesta gent m’està vetllant i s’adonen que bellugo, seran ells qui es moriran, de l’ensurt que els donaré...”  (Continua)  

Racó de maig (2013)



Gràcies, Anton!

“... No hem de pretendre ser homes d’èxit, sinó que hem d’ésser homes de valor...”

  (Albert Einstein) 

“…A la claror dels últims raigs de sol vaig entrar a la vila. Els carrers estaven engalanats amb senyeres penjades als balcons. Era l’11 de setembre i això volia dir que, com cada any, ell seria a Barcelona amb els vells companys de facultat, assistint a la manifestació... També significava que m’hauria d’esperar fins a la nit per poder vinclar el cap en el seu pit i fer-li una abraçada llarguíssima...

Tot restava net i en ordre a dins del pis. Al terradet, la gata, feliç, llepava l’aigua de pluja... I damunt la taula m’hi esperava el sobre de l’hospital amb el resultat de les anàlisis. Hi deia el meu nom: Jean Marc Winihart. Al seu costat, una nota: “Poso a la teva disposició les meves armes i la meva vida. T’estimo.” Signat: “El Cavaller dels Peus Ensenyant”.

No vaig tocar el sobre. Senzillament, vaig saber que cap més estiu no tornaria a la vall...

Senzillament, vaig agafar el llaç vermell que havia arraconat a la partida i me’l vaig tornar a col·locar, aquest cop, però, sense punxar-me...

I vaig començar a desfer l’equipatge, procurant retenir el màxim temps possible aquella emoció que estava a punt de desbordar-se’m... Esperaria que la nit fos tancada; si alguna veïna m’havia sentit arribar, encara podria pujar per informar-me dels últims esdeveniments ocorreguts a l’escala, i provar de consolar-me amb allò que els homes no ploren…” 
 

Galionar  (Fragment del relat “roig sobre fons blanc”) 

Si fossis un instrument...

La setmana passada, la Carme Rosanas de Col·lecció de moments ens va engrescar a participar al joc del “Si fossis...” Uns blocaires n’havien de descriure uns altres, i calia endevinar de qui es tractava en cada cas, i veure si ens reconeixíem.

Em va agradar tant el text que em va dedicar la Carme, a part que m’hi vaig identificar a la primera lectura, que avui el comparteixo amb tots vosaltres. He de dir, però, que molt poca gent em va saber veure en les seves paraules; des d’aquí una abraçada a aquelles persones que ho van tenir clar de seguida, perquè han demostrat conèixer-me molt bé.

 

SI FOSSIS UN INSTRUMENT...  per Carme Rosanas

 Si fossis un instrument de música series un violí, amb al nostàlgia amarada a cada nota... 
Un violí que tocaria poesia per compartir amb els amics o tocaria la música dels amics per compartir-la amb tothom, que no és el mateix, però igualment emociona.
Un violí que sabria tocar malenconies que ens arriben a l'ànima i amb algun toc d'humor de  tant en tant que ens sorprèn i fa somriure ben endins.
Si fossis un violí, la teva música ens explicaria històries, ens dibuixaria sentiments, i sempre al final, ens regalaria una plàcida esperança en la vida.
Si fossin un violí, les melodies ens  arrecerarien, com racons acollidors  en el temps.
Si fossis un violí i et trobés, també, als llocs  més  inesperats, la teva música ompliria muntanyes  i valls.
 
Signat:  Carme

 

Riell de lluna

 

Gràcies, amiga Penombra, per les imatges.
 

De poc serveix nedar en la llum de la lluna:

l’aigua és negra i la claror s’esmuny;

una braçada, i el riell s’engruna;

de poc serveix nedar fins a tan lluny. 
 

i veure ben distant el món de cada dia,

la platja il·luminada i el passeig sota els fanals:

la llum no serà nostra: ens repta, ens desafia,

se’ns dóna, però ens crema, en la glòria del migdia,

i al vespre ens ofereix, en el riell, un camí fals. 
 

Però el desig fa bé de seguir la seva crida

i fer-nos penetrar, de nit, en el riell,

on tot és insegur –la llum, el fons, la vida.

Oh bany en la incertesa, claror mig debolida

i, en la fragilitat, aquest instant tan bell! 
 

De poc serveix, potser, nedar en la llum de lluna;

és cert que l’aigua és negra, que la claror s’esmuny,

però d’aquest instant farem nostra fortuna

en el record, demà, qui sap si lluny, molt lluny. 
 

David Jou 

 

A Sheila (in memoriam)

 Les nits estrellades

desvetllen els clams d’amor.

És l’enyor qui canta...
Galionar

Diada de Sant Jordi

Un any més, quan la primavera esclata en tot el seu esplendor, quan el cel s’engalana amb els  millors colors de blau i en l’aire ens arriben efluvis deliciosos que encara cap perfumista ha aconseguit reproduir, quan el verd dels camps, la xiscladissa dels ocells, l’esquitx de sang de les roselles fa revoltar la nostra pròpia sang, quan les fulles novíssimes dels arbres semblen escates de plata quan brillen sota el sol…  Quan tota la natura és plenitud i es passeja davant nostre fent ostentació de les seves millors gales, és llavors que els catalans celebrem la DIADA DE SANT JORDI.

Són moltes les referències existents sobre aquesta festivitat tan especial per a Catalunya, diverses les seves connotacions i les seves llegendes, però sobretot se la coneix com el dia dels llibres i les roses. Amor i cultura en conjunció perfecta. Arreu del territori, poblacions grans i petites s’engalanen amb senyeres, treuen les parades de llibres i roses al carrer, i la gent en corrua omple l’espai, com en un dia de festa gran que tothom sent com a seva, malgrat escaure’s en dia laborable. Gent que fulleja i compra llibres, que tria una rosa per a algú molt especial, sigui parella, família, amics o amigues…, com una tradició periòdica que tothom espera i que és grata de complir.

Una diada que encomana alegria, que se’t fica a l’ànima encara que no vulguis i que et fa sentir feliç, ni que sigui per uns instants.

Tot i que no sempre per a tothom aquesta alegria és tan real. Quan tota la bellesa de l’entorn es confabula per parlar-nos d’amor, hi ha persones que senten amb una força abrusadora la fiblada de la soledat. D’una soledat vital, principalment, al marge de si estan o no acompanyats d’altra gent. A diferència de les festes de Nadal, en què  trobem a faltar aquelles persones que no hi són –potser familiars a qui s’ha acabat el cicle de la vida o éssers estimats incorporats lliurement al nostre costat i que també han marxat–, la tristesa de Sant Jordi és una mica diferent: ens parla de la manca d’algú que ens estimi com voldríem, o de l’absència d’algú a qui poder estimar. Quan en mig de l’esclat de la primavera també la festa resplendeix, és quan hi ha qui sent la fiblada de la malenconia, de la tristesa  per no poder compartir el sentiment d’aquelles parelles que passegen abraçades, que es regalen una rosa, que escullen el millor llibre per a l’altre. Més que enyorar el que vam tenir, o el que no hem tingut, o el que vam perdre, enyorem el que desitjaríem tenir en aquell moment. Sí, de vegades, si Sant Jordi ens agafa a traïció, en un moment anímic una mica fràgil, el plaer de perdre’ns entre la riuada de gent que omple els carrers es pot convertir en un desassossec insuportable, en una tristesa que ens empeny a córrer cap a casa per si de cas se’ns escapa alguna llàgrima…

Però afortunadament, les persones solitàries en amor acostumen a tenir assumida la seva situació i només se senten així en ocasions molt comptades, i també es deixen portar, com un més, per la voràgine de la festa.  

Una festa que és també la dels escriptors, no ho oblidem. De vegades pot semblar-nos que la presència dels llibres al carrer només es deu a l’adquisició del regal que volem fer-nos, o que volem fer a les altres persones en senyal d’estima. Però aquest dia, per a mi, és també el de rendir homenatge a tota aquella gent a qui agrada escriure. A tota aquella gent anònima que, sense necessitat de signar llibres enmig de la rambla, ni d’estar en el rànquing de les vendes, escriuen com a opció personal, com a filosofia de vida, per necessitat o convicció, o perquè volen contribuir, a través de les lletres, a oferir una mica de bellesa, potser aquella que porten a dintre i que un físic poc agradable o tímid, o curt en paraules, no els permet expressar. Seria una mica allò a què es va referir Quim Monzó en un article ja fa temps: la diferència entre voler ser escriptor i voler escriure.

Alguns dels qui pertanyem al segon grup, els qui hem pres l’opció de voler escriure, creem blogs a Internet i hi compartim les nostres obres amb els altres. De mica en mica entreteixim una xarxa d’amics, de persones de diferent procedència, totes amb la inquietud comuna de la creació literària. Aquestes persones s’acaben convertint en una altra mena de família, una família escollida lliurement, amb qui compartim, en moments determinats, angoixes i alegries. Gràcies a aquesta gent, alguns dels quals potser avui llegiran aquest article, algú com jo, amb la necessitat vital d’escriure, en un dia com aquest se sentirà estimada, se sentirà acompanyada, se sentirà integrada en un grup d’altres amics que actuen i pensen de forma similar. Gràcies a gent com vosaltres, amics meus, que de tant en tant visiteu la meva pàgina i m’hi deixeu la vostra empremta en forma de salutació, els meus ànims es renoven, i puc sortir al carrer a gaudir dels llibres i les roses, puc somriure de tendresa davant el fervor de les parelles novelles, em puc integrar en la festa sense sentir recança pel guió que les circumstàncies m’han marcat. Sí, i puc  sentir-me feliç perquè sé que no estic sola. Que us tinc a tots vosaltres.

Totes les persones que donem a conèixer les nostres obres en un blog, ens mereixem avui celebrar la nostra festa, i sentir-nos-en protagonistes. És també gràcies a nosaltres, potser, i a d’altra gent com nosaltres, que la literatura es manté una mica més viva, una mica més autèntica, sense la lacra dels interessos i de la indústria que tot ho corromp.

Voldria que en un dia com avui, tota la gent que escriu, és igual en la llengua en què ho faci, que sigui de l’Aragó, del País Basc o d’Andalusia, poguéssim participar de la nostra celebració conjuntament, en un gest simbòlic, com qui s’agafa les mans, en una entesa en què no calen les paraules i que ens sentíssim tots units en una mateixa causa.

És llavors quan us voldria donar les gràcies per la vostra amistat, i  desitjar-vos que no perdeu mai, mai, el vostre desig d’escriure, de contribuir a que el món sigui una mica més bonic.

I ara sí; en aquest context que us acabo d’exposar, lluny de la frivolitat inicial en què es diu aquesta frase, vagi per a tots vosaltres el meu fervent desig:

 

Si un sol alumne ho demana...

Poden arribar a passar coses com aquesta:

(Tot seguint la proposta de Xexu)

Racó d'abril (2013)

“…La troballa afortunada d’un bon llibre pot canviar el teu destí…”  (Marcel Prévost)

“...Benvolgut autor desconegut,

Qui t’adreça aquestes ratlles és algú que et deu la vida. Algú que et restarà eternament agraïda per haver-li deixat els teus mots quan els va necessitar. Algú que, gràcies a ells, s’ha sentit renéixer. Jo era un esperit retut amb l’únic desig de ficar-me a dins del llit, ben a les fosques, i no moure-me’n mai més…, però no va ser possible, perquè al damunt hi vaig trobar un llibre blanc, que silenciosament m’hi esperava. Com si fos el meu amant. Va envoltar-me amb els seus braços invisibles i, a cau d’orella, em va xiuxiuejar uns versos: “He teixit figures d’ombra i ara l’alba les desfà; els tapissos amagaven un fracàs i una mentida…”

Per intentar descriure les emocions que es van apoderar de mi quan, a través de les pàgines, descobria els teus poemes, m’ha calgut manllevar, altra volta, paraules: les va dirigir Baudelaire a Richard Wagner en una ocasió similar: “Em semblava que la seva música era la meva, i la reconeixia com tot home reconeix les coses que està destinat a estimar”.

Sí, autor desconegut, la teva veu és la meva. I gràcies a ella he pogut posar nom a tots els fantasmes que em sotjaven. “He teixit figures d’ombra, he brodat un món en fals….” Tota la meva història en els teus mots. Sabent del tot impossible que els haguessis pogut escriure per a mi, només puc donar gràcies a Déu per haver-los interposat en el meu camí en un moment tan oportuníssim i precís.

Qui ets, amic meu, que amb veu ferma i clara em parles de paisatges que de sobte s’extingeixen, de fal·làcies que encobreixen evidències poc brillants? Qui ets tu, que m’incites a girar el tapís i a descobrir-hi la misèria que s’amaga a l’altra banda? Qui ets, des d’on m’aguaites, que m’aferres les mans amb passió per evitar que m’enfonsi, i que m’empenys a caminar de nou…? Qui ets, que em fas sempre companyia?

Mai no havia conegut l’impacte tan rotund de les paraules. Vaig estimar el teu llibre, vaig estimar-lo molt. Senzill en aparença, contenia una dosi de perfecció inesgotable. Era la música que hauria volgut compondre: una melodia que s’iniciava amb extrema suavitat, sense gosar, i que a poc a poc es feia valenta i creixia, i incorporava instruments, i s’enfilava als cims més alts i t’atrapava en un èxtasi meravellós, i quan ja no podies més, perquè havies vist el cel, començava a replegar-se lentament, altra vegada, i s’anava esvaint, humil i menuda, com les notes d’una flauta espargides al vent… Però la seva veu no s’extingia, i quedava viva a dins del cor, com un record de carícia inesborrable… Com no estimar els teus versos, com no estimar-los! Em parlaves d’enderrocs i realitats, però també, implícitament, de coratge i valentia, de força per tirar endavant i afrontar la lluita, malgrat els desencisos. Vas mostrar-me amb decisió ferma i delicada, tot l’engany que s’amagava en els meus amor impossibles. Però també que sobre les runes encara hi podia edificar de nou, amb fonaments compactes i sòlida estructura, i que més enllà del meu cercle de cendres encara hi havia tot un món real per descobrir. Sense sublimacions, però sense defallences…

Els teus versos, de vegades, em fan aixecar els ulls al cel, però no cercant la lluna per plorar-li els meus desànims, sinó amb una mirada esperançada i neta. I quan descobreixo un estel que brilla més que els altres, un estel sense rostre, penso en tu, autor desconegut, a qui mai no arribaré a trobar, però que ets present dins meu fent-me claror; i llavors converso amb tu, o m’invento algun poema, i sento que la vida es renova a cada instant. I que val la pena ser-hi…

Per tot el que t’he dit, i per tot el que et diria, estic en deute amb tu. Qui sap, potser algun dia trobaré una manera de pagar-t’ho. Que sigui l’atzar, una vegada més, qui decideixi per nosaltres. Fins aleshores, gràcies, poeta. Una abraçada ben forta...”.

Galionar  (Fragment de “Encenalls de Pleniluni”

 

Cant espiritual - Josep Palau i Fabre

En aquests dies de Setmana Santa m'agrada reservar un lloc al meu cor on la presencia de Déu hi tingui franca acollida. I he cregut oportú recordar el Cant Espiritual de Josep Palau i Fabre. Vaig tenir el goig de sentir-l’hi recitar en persona, l’any 2003, en un íntim i acollidor indret del Museu de Vilafranca, a la llum de les espelmes. La seva mirada profunda, en recitar-lo, es perdia més enllà de les parets, nostàlgica, i potser l’estava veient, aquest Déu en qui no creia…

 

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure

en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis. 

 

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo
a creure en tu -i crec que crec en tu quan no crec en ningú. 

 

Però després em desperto, o em sembla que em desperto,
i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo
contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú. 

 

Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà
tot un son i, despert i adormit, somni la vida?

Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí,

la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida? 

 

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor

de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.
Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal
em fa no poder dir-te: crec. 

 

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany

d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis

mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules,

tot el meu ésser pugui dir-te: Ets. 

 

Josep Palau i Fabre