Gràcies, amiga Penombra, per les imatges.
De poc
serveix nedar en la llum de la lluna:
l’aigua és negra i la claror s’esmuny;
una braçada, i el riell s’engruna;
de poc serveix nedar fins a tan lluny.
i veure ben distant el món de cada dia,
la platja il·luminada i el passeig sota els fanals:
la llum no serà nostra: ens repta, ens desafia,
se’ns dóna, però ens crema, en la glòria del migdia,
i al vespre ens ofereix, en el riell, un camí fals.
Però el desig fa bé de seguir la seva crida
i fer-nos penetrar, de nit, en el riell,
on tot és insegur –la llum, el fons, la vida.
Oh bany en la incertesa, claror mig debolida
i, en la fragilitat, aquest instant tan bell!
De poc serveix, potser, nedar en la llum de lluna;
és cert que l’aigua és negra, que la claror s’esmuny,
però d’aquest instant farem nostra fortuna
en el record, demà, qui sap si lluny, molt lluny.
David Jou
Certament l'instant és fràgil, però la seua bellesa ens fa somniar, i reflexionar, com fa David Jou en aquest esplèndid poema.
ResponEliminaDe vegades, Novesflors, hi ha instants molt fragils que bé valen una vida. Aquest és un dels poemes que més m'agraden de David Jou; ell el va fer per al mar de Sitges, i les imatges m'han arribat des de la mar d'Oliva; per a mi una combinació perfecta on l'amistat hi té un component molt important.
EliminaUna forta abraçada!
En la nit he descobert les veritats més fondes... L'ànima sempre hi poua, de nit.
ResponEliminaUn petó, i perdona per no deixar molles. Però te llegeixo ;)
Ben d'acord amb tu, Cantireta. La necessitem, la nit, per a retrobar i retrobar-nos en profunditat... Cap disculpa, amiga; jo també passo cada vegada més pels espais sense comentar, a l'espera de dies de 30 hores...
EliminaUna forta abraçada!
Un poema per pensar...A mi em sembla que a la llum de la lluna , l'aigua ja no és negra, perquè ella la il·lumina...
ResponEliminaUna cançó preciosa la del vídeo, realment hem de donar gràcies a la vida , encara que ens hagi donat coses negatives , però tantes de positives, que segurament farien baixar la balança...Ens ha donat el plor, però també el somriure, potser que intentem treure partit de les coses bones...
Ah, i unes fotos espectaculars!
Petonets Montse.
M. Roser, suposo que és veritat aixo que dius de la claror amb la lluna. Pero possiblement, davant un gran mar, només n'il·lumina una petita part i la resta sembla negra... Estic amb tu, no hem d'oblidar mai els regals que la vida ens ofereix; de vegades només cal apartar els núvols que ens distorsionen la seva percepció i saber valorar tot el que tenim (jo sóc la primera que lluito per intentar aconseguir-ho).
EliminaUna forta abraçada!
M'apunte a fer tertúlia amb vosaltres. Jo crec que l'aigua, de nit, és negra però el lloc on la il·lumina la lluna és com un riell, un camí de llum. Tanmateix, això és fràgil perquè en el moment que intentem caminar per aquest camí de llum, nadar dins d'ell, seguir-lo, a la primera braçada s'ha desfet, s'ha fet engrunes, per això aquest camí és fals, però el moment que hem cregut que era un camí de llum veritable i "caminable", aquest instant no ens el lleva ningú.
EliminaAixò és el que m'arriba del poema. Bon diumenge a totes dues.
Novesflors, la teva interpretació és correctíssima i arriba al fons del que vol expresar el poema. En David, quan el va compondre, va ser-ne de seguida conscient, de l'excel·lència del poema, i me'n va parlar amb unes paraules força semblants a les teves.
EliminaGràcies per donar vida a la tertúlia, i una altra abraçada!
Tots els instants són molt fràgils, és ben cert, i aquest poema és una meravella... llegeixo i rellegeixo i cada cop m'enamora un ves més.
ResponEliminaUna abraçada, Montse.
Coincidim, Carme, aquest poema és una meravella. I la seva musicalitat és extraordinaria. En David és un poeta dels grans, pero potser mai prou reconegut, com passa amb tants poetes no mediatics.
EliminaDema pensaré en tu i en tot el teu altre món de les flors; seré a Girona tot el dia.
Una forta abraçada!
Tot és insegur, xò també més sincer i proper.
ResponEliminaUn poema preciós.
Sí, Rits; i de vegades hi ha instants que no s'obliden mai més, per insegurs que ens haguem sentit en el seu moment.
EliminaUna forta abraçada!
Jo m'he banyat de nit a la llum de la lluna "on tot és insegur...la llum, el fons, la vida " com diu el poema.
ResponEliminaL'experiència d'un bany de nit al mar és intensa i fins i tot transgressora...
Bon dia Galionar.
Sí, Pere, jo també he experimentat aquesta vivència, i trobo que la claves amb les teves paraules. Intenses, les nits de lluna al mar...
EliminaBona nit i una forta abraçada!
Un poema bellíssim. No conec gairebé gens a David Jou, veig que val la pena llegir-lo. Gràcies!
ResponEliminaTe'l recomano vivament, Glòria; potser tindràs dificultats a trobar alguns dels seus llibres, però val la pena intentar-ho. Potser per internet hi ha més información seva com a científic que com a poeta, però en ambdues facetes és una eminencia, i a més les combina a la perfecció.
EliminaUna forta abraçada!
L'espurna és potser en la incertesa d'aquest deixar-se anar.
ResponEliminaCom en l'espina, la rosa negra.
No obstant això, Jordi, sense aquest deixant-se anar mai no sabrem quina és la certeza que ens espera...
EliminaUna forta abraçada!
Bon poeta i científic, David Jou. Fa molts anys que el conec. Amable i culte.
ResponEliminaSí, Olga. Ens coneixem de fa anys i li tinc molta estima.
EliminaUna forta abraçada!