Racó d'abril (2013)

“…La troballa afortunada d’un bon llibre pot canviar el teu destí…”  (Marcel Prévost)

“...Benvolgut autor desconegut,

Qui t’adreça aquestes ratlles és algú que et deu la vida. Algú que et restarà eternament agraïda per haver-li deixat els teus mots quan els va necessitar. Algú que, gràcies a ells, s’ha sentit renéixer. Jo era un esperit retut amb l’únic desig de ficar-me a dins del llit, ben a les fosques, i no moure-me’n mai més…, però no va ser possible, perquè al damunt hi vaig trobar un llibre blanc, que silenciosament m’hi esperava. Com si fos el meu amant. Va envoltar-me amb els seus braços invisibles i, a cau d’orella, em va xiuxiuejar uns versos: “He teixit figures d’ombra i ara l’alba les desfà; els tapissos amagaven un fracàs i una mentida…”

Per intentar descriure les emocions que es van apoderar de mi quan, a través de les pàgines, descobria els teus poemes, m’ha calgut manllevar, altra volta, paraules: les va dirigir Baudelaire a Richard Wagner en una ocasió similar: “Em semblava que la seva música era la meva, i la reconeixia com tot home reconeix les coses que està destinat a estimar”.

Sí, autor desconegut, la teva veu és la meva. I gràcies a ella he pogut posar nom a tots els fantasmes que em sotjaven. “He teixit figures d’ombra, he brodat un món en fals….” Tota la meva història en els teus mots. Sabent del tot impossible que els haguessis pogut escriure per a mi, només puc donar gràcies a Déu per haver-los interposat en el meu camí en un moment tan oportuníssim i precís.

Qui ets, amic meu, que amb veu ferma i clara em parles de paisatges que de sobte s’extingeixen, de fal·làcies que encobreixen evidències poc brillants? Qui ets tu, que m’incites a girar el tapís i a descobrir-hi la misèria que s’amaga a l’altra banda? Qui ets, des d’on m’aguaites, que m’aferres les mans amb passió per evitar que m’enfonsi, i que m’empenys a caminar de nou…? Qui ets, que em fas sempre companyia?

Mai no havia conegut l’impacte tan rotund de les paraules. Vaig estimar el teu llibre, vaig estimar-lo molt. Senzill en aparença, contenia una dosi de perfecció inesgotable. Era la música que hauria volgut compondre: una melodia que s’iniciava amb extrema suavitat, sense gosar, i que a poc a poc es feia valenta i creixia, i incorporava instruments, i s’enfilava als cims més alts i t’atrapava en un èxtasi meravellós, i quan ja no podies més, perquè havies vist el cel, començava a replegar-se lentament, altra vegada, i s’anava esvaint, humil i menuda, com les notes d’una flauta espargides al vent… Però la seva veu no s’extingia, i quedava viva a dins del cor, com un record de carícia inesborrable… Com no estimar els teus versos, com no estimar-los! Em parlaves d’enderrocs i realitats, però també, implícitament, de coratge i valentia, de força per tirar endavant i afrontar la lluita, malgrat els desencisos. Vas mostrar-me amb decisió ferma i delicada, tot l’engany que s’amagava en els meus amor impossibles. Però també que sobre les runes encara hi podia edificar de nou, amb fonaments compactes i sòlida estructura, i que més enllà del meu cercle de cendres encara hi havia tot un món real per descobrir. Sense sublimacions, però sense defallences…

Els teus versos, de vegades, em fan aixecar els ulls al cel, però no cercant la lluna per plorar-li els meus desànims, sinó amb una mirada esperançada i neta. I quan descobreixo un estel que brilla més que els altres, un estel sense rostre, penso en tu, autor desconegut, a qui mai no arribaré a trobar, però que ets present dins meu fent-me claror; i llavors converso amb tu, o m’invento algun poema, i sento que la vida es renova a cada instant. I que val la pena ser-hi…

Per tot el que t’he dit, i per tot el que et diria, estic en deute amb tu. Qui sap, potser algun dia trobaré una manera de pagar-t’ho. Que sigui l’atzar, una vegada més, qui decideixi per nosaltres. Fins aleshores, gràcies, poeta. Una abraçada ben forta...”.

Galionar  (Fragment de “Encenalls de Pleniluni”