“... No hem de pretendre ser homes d’èxit, sinó
que hem d’ésser homes de valor...”
 |
| Gràcies, Anton! |
(Albert Einstein)
“…A la claror dels últims raigs de sol vaig
entrar a la vila. Els carrers estaven engalanats amb senyeres penjades als
balcons. Era l’11 de setembre i això volia dir que, com cada any, ell seria a
Barcelona amb els vells companys de facultat, assistint a la manifestació...
També significava que m’hauria d’esperar fins a la nit per poder vinclar el cap
en el seu pit i fer-li una abraçada llarguíssima...
Tot restava net i en ordre a dins del pis. Al
terradet, la gata, feliç, llepava l’aigua de pluja... I damunt la taula m’hi
esperava el sobre de l’hospital amb el resultat de les anàlisis. Hi deia el meu
nom: Jean Marc Winihart. Al seu costat, una nota: “Poso a la teva disposició
les meves armes i la meva vida. T’estimo.” Signat: “El Cavaller dels Peus
Ensenyant”.
No vaig tocar el sobre. Senzillament, vaig
saber que cap més estiu no tornaria a la vall...
Senzillament, vaig agafar el llaç vermell que
havia arraconat a la partida i me’l vaig tornar a col·locar, aquest cop, però,
sense punxar-me...
I vaig començar a desfer l’equipatge, procurant
retenir el màxim temps possible aquella emoció que estava a punt de
desbordar-se’m... Esperaria que la nit fos tancada; si alguna veïna m’havia
sentit arribar, encara podria pujar per informar-me dels últims esdeveniments
ocorreguts a l’escala, i provar de consolar-me amb allò que els homes no ploren…”
Galionar
(Fragment del relat “roig sobre fons blanc”)
Bufff! aquests llaços vermells sobre les camises blanques ... diuen tantes coses.
ResponEliminaM'agrada més el vermell de les roselles a la vora del camí, i anar fent sempre amb un somriure.
Bona tarda Galionar.
A mi també, Pere, i a mi també. Però..., és que potser la vida acostuma a demanar-nos permís, abans de decidir per nosaltres...?
EliminaUna forta abraçada!
Llegeixo i em quedo corprès. Veig què vol dir Einstein quan diu homes de valor. El valor és una força invisible, però amb la potència d'una muntanya. I costa més tenir valor que tenir èxit.
ResponEliminaJa ho crec, Joan! Costa infinitament més, i segur que en el fons de cadascú és més gratificant que tots els honors que l'èxit ens pugui donar...
EliminaUna forta abraçada!
Ostres Montse, quanta emoció en les teves paraules, he anat a la història i m'he l'he empassada d'un glop...
ResponEliminaQuina casualitat que el protagonista de la història(dins la història) fos el seu enamorat, amb raó no volia anar de vacances a la vall, però la pista de la creu penjada al coll de la noia, no deixava espai pel dubte...Veig que era un home de valor perquè s'enfrontava al seu incert destí amb valentia. I jo penso que els homes també ploren i no és cap senyal de feblesa...
Quan vagi en tren, procuraré no ensenyar el peus!
El racó de les roselles, preciós.
Petonets De bona nit.
Gràcies, M. Roser. No havies pogut llegir el relat abans perquè el vaig publicar amb anterioritat a la nostra coneixença, però m'alegro que ara ho hagis fet i que t'hagi agradat. Sí, els meus personatges en tenien molt, de valor, i per això em va semblar adequat aquest paràgraf per il·lustrar el Racó.
EliminaUna forta abraçada!
Hi poses bons pinzells a l'aecrit i la pintura resulta... Valor, valen, valentia...Fins per aixecar el peu se'n necessita... Anton. Prenc les roselles a veure si em porten un somni dolç...segur que sí.
ResponEliminaAnton, m'alegro que t'hagi agradat. Sí, noi, per viure se'n necesita molt, de valor, i també de valentía, i cada vegada més. Espero que les roselles hagin acompanyat els teus somnis.
EliminaUna forta abraçada!
Corprenedor.
ResponEliminaSí que és difícil tindre valor, l'èxit és una altra cosa.
Sí, Novesflors, Einstein ens ho explica amb la seva frase, però nosaltres ja ho sabíem abans que ell ens ho digués, oi, amiga?
EliminaUna forta abraçada!
Mentre llegia, anava recordant el text... la memòria és tan fràgil que cal rellegir per recordar del tot. :) però valia la pena, m'ha encantat retrobar aquesta història.
ResponEliminaUna abraçada, Montse...
Gràcies, Carme, per ser-hi, rellegir i per recordar; tot un mèrit per part teva, perquè els meus relats són massa llargs per als blocs...
EliminaUna forta abraçada!
Un racó que ens ofereix aromes noves que jo encara no coneixia.
ResponEliminaGràcies per oferir-nos-les, Montserrat.
I una peça musical molt adient.
Jordi, imagino que encara no ens coneixíem, quan vaig publicar aquest relat. Si te l'has llegit tot et mereixes un premi!
EliminaGràcies a tu i una forta abraçada!
Experimentar el VALOR i poder-ne fer ús crec que és un dels majors èxits. El valor ens posiciona en una actitud d'enfrontament a la feblesa, a la debilitat que ens fa sentir el propi fracàs en multitud d'ocasions.
ResponEliminaNo és gens fàcil obrir-li pas al valor i actuar-hi d'acord a les seues exigències.
D'una altra banda, cada persona tenim també un bàrem en aquest assumpte. Cal valorar qualsevol pas que haja sigut donat gràcies al coratge, per xicotet que ens semble l'avanç que ha produït. Potser, qui l'ha protagonitzat ha hagut d'emprar una gran dosi de valor. El seu èxit, per tant, ha estat molt gran.
Gràcies, una vegada més estimada Montse, per propiciar aquest espai de reflexió i acompanyar-la amb la bellesa que ets capaç de crear a cada pas que dónes. Tu ets una dona de valor, una dona amb èxit. Tu ets un model per mi.
Una forta abraçada.
amparo.
Gràcies, amiga, per aquestes belles paraules que no crec merèixer. He pogut constatar en pròpia persona que les millors proves de valor sorgeixen quan menys ens les plantegem, quan menys entrem en la lluita, quan menys conscients som del que anem a fer. Sorgeixen gairebé sense adonar-nos-en, i no és fins que ha passat un temps que ens adonem fins on hem pogut arribar, i potser acabem sentint vertigen i tot.
EliminaEl meu varem de coratge crec que està bastant avall, Amparo; quan hi ha prou forces, existeix aquesta lluita per guanyar uns centímetres de terreny, que potser no mereixien tant d’esforç. Però així seguirem fins al final, ja que la vida no deixa de ser una apassionant aventura, i ja dintre del joc, juguem-la fins que s’acabi.
Gràcies de nou, amiga, i una forta abraçada!
Enigmes saborosos.
ResponEliminaGràcies, Olga. I també per llegir-me i fer-me companyia. Ja ho saps, per a mi, tot un privilegi.
EliminaUna forta abraçada!
Us tinc a tots un xic abandonts. No tinc gaires ganes de reflexionar i a penes si puc fer cada dia l'entrada al meu bloc. Espero poder seguir-te, a partir d'ara, amb més fidelitat. Una abraçada: Joan Josep
ResponEliminaJoan, no són importants el nombre de vegades que visitem els blogs amics, sinó la intensitat d'aquestes vegades, ni que siguin poques; tampoc jo no entro a casa vostra tant com voldria... Els meus desigs de millora i ànims, que tu sí que ets un home de valor!
EliminaUna forta abraçada!