dimecres, 27 de març de 2013

Cant espiritual - Josep Palau i Fabre


En aquests dies de Setmana Santa m'agrada reservar un lloc al meu cor on la presencia de Déu hi tingui franca acollida. I he cregut oportú recordar el Cant Espiritual de Josep Palau i Fabre. Vaig tenir el goig de sentir-l’hi recitar en persona, l’any 2003, en un íntim i acollidor indret del Museu de Vilafranca, a la llum de les espelmes. La seva mirada profunda, en recitar-lo, es perdia més enllà de les parets, nostàlgica, i potser l’estava veient, aquest Déu en qui no creia…
 


No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure
en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis. 
 
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo
a creure en tu -i crec que crec en tu quan no crec en ningú.
 
 
Però després em desperto, o em sembla que em desperto,
i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo
contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.
 
 
Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà
tot un son i, despert i adormit, somni la vida?
Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí,
la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida? 
 
No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor
de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.
Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal
em fa no poder dir-te: crec.
 
 
No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany
d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis
mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules,
tot el meu ésser pugui dir-te: Ets. 
 
Josep Palau i Fabre

25 comentaris:

  1. Jo que em tinc per agnòstica, a vegades em trobo també parlant amb "algú". Diga-li "Senyor", o potser son els meus difunts? o es quelcom que amb que no crec i voldria creure?. Reminiscències del passat? Esclava de l'educació ? no ho se. M'agrada el poema, expressa molt be aquesta inquietud.
    Des de Girona una abraçada

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Acluca, crec que aquest sentiment envers el diví té ben poca cosa a veure amb el que ens obligaven a creure a l’escola; penso que és un sentiment més enllà del Déu convencional i de l’agnosticisme, un cúmul de contradiccions com bé dius, i que cal prou maduresa per acceptar sense tenir por de què pensaran de nosaltres... El poema expressa magistralment aquesta contradicció, i per això és un dels cants espirituals que més m’agraden, perquè és molt més proper que el de Maragall i el d’Ausiàs March, per exemple. Jo, aquestes darreres tardes, m’he trobat molt bé parlant amb “algú” com molt bé dius; el sistema era molt fàcil: una cambra solitària i tranquil•la, un treball de brodat a les mans, uns CD’s de música clàssica escollida acuradament, i el pensament entrava en un estat de placidesa molt gratificant, i transcendia potser cap al significat intuït però mal interpretat d’aquests dies de Setmana Santa... No ho sé, però diria que m’he trobat molt a gust connectant amb alguna cosa anomenada Déu i que no es troba precisament a dins les esglésies...
      Molt bona estada a Girona i una forta abraçada!

      Suprimeix
  2. Jo tb li dedico un temps. potser no massa, menys del que voldria, xò aquests dies sempre retomba de manera o d'altra.

    petons,

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola, Rits, potser no hi cal gaire estona; potser uns minuts molt intensos serveixen per establir un diàleg amb el més profund que valen més que totes les cerimònies de Setmana Santa... Sobretot, no han de venir-nos imposats, sinó que els hem d’acceptar lliurement; només així ens serviran d’alguna cosa.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
    2. Completament d'acord. M'agrada molt com ho expliques. Res d'imposar-nos.

      Bona pasqua!

      Suprimeix
    3. Gràcies, bonica! Bona Pasqua també per a tu i una forta abraçada!

      Suprimeix
  3. Com dir-te adéu Senyor
    si sempre penso en Tu...

    Bona nit Galionar.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Pere, no n’estic segura però crec recordar que tens un poema també dedicat a un tema semblant, oi? Ostres, l’he de buscar! Si és així, n’estic segura que entendràs a la perfecció aquesta entrada d’avui i el Cant espiritual de Josep Palau i Fabre.
      Bona nit, Pere, amb forta abraçada!

      Suprimeix
  4. Quina sinceritat, quina bellesa aquestes paraules...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, Assumpta, és bellíssim aquest Cant espiritual. Juntament amb el de David Jou, és el més intens. Descriu un pensament, una lluita, una contradicció que molts de nosaltres, en un moment o altre, també hem experimentat. I crec que la Setmana Santa és això, en essència: meditar sobre aquests temes i plantejar-se moltes coses...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  5. És curiós, jo, que em declaro ateu (matèria i energia i universos, els que vulguis)també em trobo en alguns poemes que escric parlant amb déu, o fent que déu parli. Deu ser la part espiritual (en la que si que crec) que se'm manifesta així.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Joan, de segur que és la manifestació de la part espiritual. La nostra manera de parlar amb Déu crec que és molt més autèntica que una pregària convencional. I si com a físic estimes el Cosmos, és inevitable arribar a Ell. Suposo que coneixes els llibres de David Jou sobre ciència i religió, on intenta exposar tot aquest tema, amb la diferència que ell sí que es considera creient.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  6. Jo coneixia El cant espiritual d'en Maragall, però aquest no...el trobo molt intimista, parlar amb Déu per dir-li que no hi creu...Tot un contrasentit, però en el fons em sembla que l'únic que vol és refermar la seva fe...
    Penso que és bonic tenir creences per convicció pròpia...
    Petons de bona nit, Montse.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Estic d’acord amb tu, M. Roser; l’única manera efectiva de refermar creences és que aquestes vinguin donades pel propi convenciment. Crec que t’agradaria el llibre dels Cants Espirituals calatans, a cura de Sam Abrams i editat per la fundació Joan Maragall. Hi són recopilats els més coneguts: els d’Ausiàs March, Joan Maragall, Josep Palau i Fabre, Blai Bonet, Antoni Ferrer i Perales i David Jou. Me’l va regalar aquest darrer poeta, bon amic meu, i el tinc dedicat per ell i per Josep Palau i Fabre, amb qui vaig tenir la sort de fer també bona amistat. És una lectura reconfortant per a aquests dies, perquè ens conviden a pensar.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  7. Jo necessito creure. D'altra manera la vida em sembla una estafa.
    És un poema preciós. I molt difícil de recitar.
    Segur que tu ho vas fer molt bé, Galionar.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Glòria, jo no el vaig recitar pas! Va ser ell en persona que ens el va recitar al meu fill i a mi, i a un grup reduït de gent, o potser el recitava només a aquest Déu en qui deia no creure, perquè els seus ulls sembaven perduts molt enllà...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  8. No sé si la gent que creieu, creieu sempre sense dubtes, però veig que hi ha força gent que no creiem, o que som agnòstics i que en canvi a moments ens sembla que creiem o que voldríem creure... però no, és només com una il·lusió. Aquest poema no el coneixia i el trobo trasbalsador, molt trasbalsador! Per+o jo penso com ell... si és Déu, perquè no ens pot fer veure la seva cara?

    Jo no em declaro atea, com diu en Joan. Però se'm fa tant difícil creure... que m'ho deixo córrer!

    Bona nit i bona Pasqua!!!

    ResponSuprimeix
  9. Carme, no m'incloguis entre la gent que creu, perquè estic exactament com tu. Per això em va ser tan fácil fer meu aquest poema sobretot sentint-li recitar a ell, a una distancia d'un parell de metres, amb el meu fill abans de partir... Amb tot, crec que l'espiritualitat és una cosa diferent de ser creient o no ser-ho, i aquesta sí que es manifesta profundament sobretot en íntim contacte amb la natura, al cim de muntanyes molt altes o quan em perdo uns dies a Montserrat per gaudir del silenci... Tota la resta també la deixo córrer.
    Una forta abraçada i bona Pasqua!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Doncs, sí, estem igual, perquè l'espiritualitat la sento intensament, en els llocs que tu dius i també en coses molt més quotidianes... Una forta abraçada, Montse.

      Suprimeix
  10. Qui té realment Fe? Confenem Fe amb l'acceptació de dogmes...Aquesta presència que a voltes notem en el nostre interior, això es Fe.
    Quanta gent que cre tenir-ne no en té i quants que creuen no tenir-ne la tenen allà en el seu interior! Una abraçada: Joan Josep

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Joan, si fos així com ho planteges, potser sí que formaría part dels qui tenen Fe. Però el que em pregunto és: Fe de què? Cada vegada se'm fa més difícil creure en res, ni tan sols en el futur més o menys immediat (per no dir, ja, creure en mi mateixa). Però sempre és gratificant trobar referents com en Palau i Fabre per emmirallar-nos en el dubte...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  11. Ens inquieta el de fora. Ens calma el de dins.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Potser sí, Pilar. I potser un dia trobarem l'equilibri entre els dos llocs...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  12. L'acceptació de la bellesa ja és un creure, almenys creure que n'hi ha.
    L'acceptació de l'amistat és fet semblant.
    La de l'amor.
    La d'Internet.
    Quantes coses m'costen a tu, en el corrent de la Pasqua florida.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies, Olga. Me'n sento honorada i molt feliç.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix