Racó de Nadal (2013)

 

“...L’amor és l’única cosa que creix quan es reparteix...”

  (Antoine de Saint-Exupéry)

 

Darrer dissabte abans de Nadal, els carrers atapeïts de gent; se celebra la Fira del Gall a la vila, que ha atret molts visitants; un trenet urbà toca escandalosament la campana i fa sonar per megafonia nadales enllaunades: “El 25 de desembre fum, fum fuuum...” És el primer dia de l’hivern, el fred és viu; voleien mandrosament per l’aire les  fulles més tardanes que es van desprenent dels arbres... A cada quatre passes, venedors de rams de vesc, “de la buena suerte, nena, de la buena suerte...”  Però avui, el cor plora...

 

Les campanes toquen a morts. A la basílica de Santa Maria acomiadem l’Enric, l’entranyable company de feina, l’amic de tothom. Un càncer fulminant se l’ha endut en tres setmanes, així, absurdament i incomprensible... L’església és plena a vessar, el silenci corprèn, les llàgrimes dibuixen corriols en els rostres... El seu fill de només 10 anys, que prefereix recordar el seu pare en vida “perquè si no, a la nit somiaré i tindré por”, ocupa el primer banc amb la mare, les àvies, els tiets i la desolació absoluta...

 

Aquest Nadal serà dificilíssim per a tots ells. Com ho serà, també, per a molta altra gent que ho passa malament, sigui per estrictes problemes materials o per profunds dolors de molt endins... Potser per tots ells, el missatge de l’Infant que va néixer enmig de la misèria i que només comptà amb l’ajut dels més humils, comença a omplir-se de sentit, a fer-se una mica entenedor... Potser el significat de la paraula Amor obre el seu infinit ventall de ressonàncies  dins els universos individuals i comença a brillar com l’estrella de Betlem...  

 

A l’església, el fred transcendeix les pedres centenàries. De tant en tant, algú esclata en un plor incontrolable i immediatament unes mans, uns braços propers l’envolten i el conhorten. L’escena es va repetint ara aquí, ara allà.  Tothom amatent amb tothom. M’emociona constatar aquestes mostres d’empatia, enmig l’individualisme creixent...  

 

Avui no era un bon dia per acudir al funeral, però els companys de l’ajuntament hi som gairebé tots, per una necessitat vital de mostrar-li el nostre afecte i perquè l’estimàvem; l’amic ens ha deixat aquest buit tan gran perquè durant el temps compartit no va parar de regalar-nos amor, i aquest s’ha multiplicat dins nostre. Continuarem sentint la seva presència a la Casa Gran, sempre amb la seva bonhomia, el seu mig somriure sorneguer, les seves paraules animoses, i el record serà dolçament nostàlgic, carregat de tendresa...

 

Però avui comença l’hivern, el fred penetra al moll de l’os i també a l’ànima, el Nadal ens espera al tombant del carrer... I potser més que mai, entenc que l’única cosa que ens fa humans, que ens fa rics, que dóna sentit a l’impossible i per la qual val la pena viure, és l’Amor.

 

I des de l’Amor, estimada gent amiga, us embolcallo en una abraçada gegantina en què hi càpiga tothom, amb la voluntat de transmetre-us els millors desigs per a aquestes festes i per a la vostra vida!  

 

 

Digueren a l'amic:
- On vas?
- Venc de mon amat.
- On véns?
- Vaig a mon amat.
- Quan tornaràs?
- Estaré ab mon amat.
- Quant estaràs ab ton amat?
- Aitant de temps con seran en ell los meus pensaments.

 

Llibre de l’Amic e Amat  (Ramon Llull)