Tapís

Possiblement, tots guardem algun poema a la memòria que ha representat un abans i un després a la nostra vida, per circumstàncies que només nosaltres sabem...

I sovint necessitem tornar a aquell punt de partida, a aquells versos, per recordar que hem de seguir avançant….

El poemari TAPÍS, de David Jou, ha estat, és i serà el meu port de referència, i molt concretament aquest poema d'avui. Potser la primera impressió en llegir-lo sigui de tristesa, de desolació. Però tot i així, hi voldria remarcar dos aspectes contraposats: d’una banda el reconeixement del fracàs, que podem interioritzar en l’àmbit en què cadascú el vulgui aplicar, i de l’altra, la possibilitat de retornar al punt de partida novament, quan per fi hem despertat i hem pres consciència d'allò que hem fet malament. I és a partir d’aquest moment que podrem reconstruir de nou el nostre tapís.  
 

 

 DESTRUCCIÓ DEL TAPÍS – I 
 

He teixit figures d’ombra i ara l’alba les desfà;

els tapissos amagaven un fracàs i una mentida,

una fe sense esperança i una pàtria malferida,

un futur sense memòria i un avui sense demà.

 

He teixit figures d’ombra, he brodat un món en va;

ja tot és pastura d’arnes, vacuïtat reconquerida

pel no res altra vegada, sense forma, sense vida,

ni paisatges per recórrer ni vaixells per navegar.

 

Van desfent-se les imatges, van cedint ordit i trama,

els filats es desintegren, desentesos d’aquest drama,

i les arnes només cerquen l’individual profit

 

d’uns quants fils amb què sustenten la petita mesquinesa

d’una vida avara i grisa sense fites ni grandesa

mentre el món, al seu voltant, cerca angoixat un nou sentit. 

David Jou (Tapís, 1982)