“...Mai consideris l’estudi com una obligació, sinó com una oportunitat per penetrar en el meravellós món del saber...”
(Albert Einstein)
Heus aquí
l’eterna indecisió: lliurar-se al corrent que tan seductorament ens tempta, o
aferrar-se a la roca, defugint el risc que l’aigua ens engoleixi...
Heus aquí
l’eterna indecisió: viure o no viure. I heus aquí
el nostre millor mestre: el temps que no vam saber viure...
Aquesta frase la trobo fantàstica, Montse, però és llàstima perquè quan se'n capta bé el sentit, s'ha perdut un temps preciós...
ResponEliminaUi una mica complicat això...Jo penso que depèn molt de l'estat d'ànim del moment, de vegades som molt conservadors i ens aferrem a la roca, però den tan en tan deixar-se anar, també té el seu què...
Si tornés aquell temps que no vam aprofitar!!! Molt bonica la cançó.
Petonets de mig setembre.
M. Roser, doncs intentarem cercar un equilibri al més just possible entre nedar i guardar la roba...! Si tornés aquell temps passat, ja no seríem els mateixos.
EliminaUna forta abraçada!
El no viure també és viure i res no importa perquè el temps passa sempre ... sense aturar-se.
ResponElimina"el lent pas de les hores
sense fer res
només ... mirar-te"
Bona nit Galionar.
Fem el que fem, Pere, el temps transcorre i gairebé mai no es pot aturar; només ho fan els poetes, que ens deixen bocinets de temps passats en els seus versos...
EliminaUna forta abraçada!
Potser de vegades, asseguts a la roca podem banyar-nos els peus, les coses no són o blanques o negres, hi ha matisos.
ResponEliminaLa frase d'Einstein m'encanta, el vídeo ara el veuré.
Novesflors, afortunat aquell qui té prou equilibri intern per conformar-se banyant-se només els peus quan el que voldria seria donar-se tot a l'aigua...
EliminaUna forta abraçada!
Mai podrem saber si les ocasions que hem perdut ens haguessin fet més feliços o més desgraciats. Moltes vegades s'ha d'escollir i no sempre es pot estar segur de haver-ho fet bé.
ResponEliminaÉs una sort, Glòria, no poder saber-ho; en cas contrari, possiblement ens desesperaríem... Suposo que cal estar ben convençut de les decisions que prenem, assumint-ne les conseqüències fins al final...
EliminaUna forta abraçada!
Tot és un risc. Moure i quedar-se quiet, aferrar-se o lliurar-se; atrevir-se o tractar de mantindre certa pseudoseguretat; dir o callar,...
ResponEliminaEs tracta de saber fins a quin punt estem disposats a arriscar tot i no sabent mai les conseqüencies d'una o altra opció.
Algú em deia en una ocasió que "no decidir" ja és prendre una decisió. Així és que sembla que sempre, sempre protagonitzem la nostra història personal, per activa o per passiva, amb voluntat expressa o amb la mateixa amagada a la butxaca de la por, la timidesa, la covardia, la inseguretat,...
Sempre estem decidint. Som protagonistes directes i responsables de la nostra història. Sempre comptem amb aquella oportunitat que ens neguem a tindre en compte.
I això, de vegades, el que fa és aportar-nos més pressió en lloc de fer-nos sentir més lliures.
Una forta abraçada, estimada Montse,
amparo.
Amparo, segurament seria molt més còmode deixar-nos endur pels esdeveniments sense oposar cap resistència... Més còmode però força més empobridor com a persones. Així doncs, malgrat que pot resultar difícil, opto per combinar la lliure decisió dels esdeveniments amb la lluita aferrissada per ser jo qui decideixi la meva vida... No ho aconsegueixo gairebé mai, però no deixaré d'intentar-ho.
EliminaMolt feliç de saber-te de nou per aquí. Una molt forta abraçada!
és veritat: cal aprendre la lliçó del temps no perdut
ResponEliminaJordi, potser si no l'hem perdut és perquè ja ens la sabíem, la lliçó, oi? :)
EliminaUna forta abraçada!
La vida és un camí, un no aturar-se des del primer segons i fins a l'últim, un camí per aprendre sense parar, dia rere dia. Aprendre moltes coses, també a gestionar el temps i aprofitar les oportunitats, i per aprendre que aprenem sense parar. I aprenent, vivim.
ResponEliminaLa vida és un camí ben "xulo"... i amb aquesta música abans d'anar a dormir, encara més ;)
Una abraçada,
Ferran
Gràcies, Ferran. La vida és l'únic que tenim; cal intentar desomplir-la de no-vida.
EliminaUna forta abraçada!
Em pregunte més d'una vegada si debó val la pena reflexionar en excés sobre les coses que hem deixat de fer en el passat i ens podrien haver portat a un altre lloc, qui sap si millor. Sempre he arribat a la mateixa conclusió, que cada vegada que hem pres una decisió, més o menys important, a la nostra vida, hem fet allò que, amb la informació que teníem, desitjàvem fer o pensàvem que ens aniria millor. A més a més, evidentment, és impossible tornar a un passat on les condicions que envolten qualsevol situació han canviat, necessàriament.
ResponEliminaM'ha agradat molt el teu raonament, o la teva proposta. La frase d'Einstein meravellosa, va ser moltíssim més que un dels millors científics de la història; i la música de Moustaki preciosa, molt adient.
Una abraçada.
Gabriel, certament la coherència i el convenciment en les nostres decisions han de ser tan grans que ens permetin admetre, després, si no tot ha sortit com volíem, que ens hem equivocat i que no ens n'hem de sentir culpables. I tant que sí.
EliminaPerò sempre hi ha aquell moment de la reflexió, del potser, de la nostàlgia..., que cal gestionar perquè sigui el més curt possible.
Una forta abraçada!
Tots hem perdut temps de la nostra vida. Però, quedar-se mirant el temps perdut, és perdre el temps que ens arriba. Mirar enrera sempre ens ha de servir per aprofitar millor el que tenim al davant. Una abraçada: Joan Josep
ResponEliminaEts savi, Joan. Però de vegades la cosa no està tant en mirar enrere sinó en saber quina cruïlla agafar en el trajecte que encara ens queda per fer... Però bé, d'una manera o altra, seguirem endavant!
EliminaUna forta abraçada!