Apunts de tardor

Protagonisme de la mort arreu: històries de por i de monstres, de gemecs espectrals i de tombes; record als difunts perquè toca honorar-los; cementiris engalanats de festa; parades de flors, naturals o de plàstic; disfresses d'esquelet, barrets de bruixa o de monstre, dents i ulls terrorífics per rendir honors al déu Halloween… Tots Sants. Tots...? Fotografies ràncies flanquejades amb espelmes enceses; panellets i castanyes, moniatos, mistela… Infants que surten d’escola amb barretina i les galtes pintades, arrossegant les bates per terra... Respondre a tothom la pregunta: on celebrareu la castanyada? Caps de carbassa ben buits, i d’altres amb un llum a dintre; no sé quins em fan més por...
La mort a totes les llengües, sí. La mort del lingüista i la mort de la llengua...

Presències, absències, fred al carrer i glaç al pit; solituds buscades i temudes, nostàlgies de mans enyorades, el cor que vol i que dol i que no sap decidir-se...

Persones properes que estrenen l’atur; decepcions tremendes al nucli central que creixen i es claven; un ocell que agonitza, amb més ganes de viure que mai... Canvi d’hora, trasbals inevitable, foscor a mitja tarda... L'agorafòbia que mostra senyals de tornar a habitar-me. Records, records, records...

La tardor va endavant; parlar d’ella aquest any em produeix una nostàlgia infinita...

La tardor és una època especialment idònia per compartir vetllades íntimes amb els poetes. Fa dos anys va ser en Pere Rovira qui ens va visitar a Vilafranca, que ens va fer una lectura entranyable les seves obres i traduccions. En fa uns quants més va ser Josep Palau i Fabre qui em va llegir el seu Cant Espiritual arran de llàgrimes. David Jou, un altre còmplice en les meves hores baixes, també ens va regalar els seus versos una tardor, acompanyat d’altres poetes com la Cèlia Sànchez Mústich, a qui fa pocs dies vaig dedicar una entrada..., i que acaba de guanyar el Vicent Andrés Estellés de poesia dins els Premis Octubre 2010, amb l'obra "On no sabem"! Moltíssimes felicitats, Cèlia!  I la llista es podria allargar molt més. Sempre han estat jornades irrepetibles, preciosos pòsits per a l’ànima d’un valor infinit...

Aquesta propera setmana ens visita un altre gran poeta: serà en Joan Margarit qui dijous vindrà a Vilafranca. Una estona abans s’haurà post el sol entre les vinyes, ja en una hora accessible pels caminants de mitja tarda. En la meva solitud hi seré present, i en el moment en què el cel es converteixi en un immens ciclorama de blaus i de vermells, quan el sol incendiï les vinyes, potser llegiré en veu alta, per a mi sola i per als ocells que em vulguin escoltar, unes paraules molt estimades sobre aquesta estació d’or vell. Es tracta de l’article Tardors, de Pere Rovira (Vila-seca de Solcina, 1947), guanyador dels premis Carles Riba 2002 i Ciutat de Barcelona 2007 entre d'altres. L'article pertany al seu llibre "Diari sense dies", que avui m'és grat recuperar. Cada mot, cada frase, cada paràgraf expressen íntegrament allò que també m'hauria agradat dir. 

Per a gourmets de la bona literatura, sense presses si us plau; dediqueu-li tot el temps del món i gaudiu-ne com n’he gaudit jo.

TARDORS

"És un dia immòbil i daurat, però hi ha com un tel en la seva transparència matinal, una levíssima declinació de la llum. És la primera peresa del sol, madur com un préssec tardà, amb un tremolor de pell espessa que aviat ha de badar-se. Els ulls esperaven encara la blancor calenta del cel de l’estiu, i es donen de seguida a la mirada nova, que ja pressent grocs desmaiats i ocres sangonosos, fulles que s’encartonaran submisament, com les mans enterrades.

La primera tardor pot durar només uns instants, unes hores. Després, tornaran la calor i la llum cega i la set vegetal, la temorosa sequedat de les fulles verdes, el pes mineral de les tardes, la suor de l’insomni... Uns quants dies més, fins que una pluja jove i furiosa serà la humitat que necessiten les coses per néixer. Perquè la tardor neix també, com neix la malenconiosa alegria de no necessitar més esperances. La tardor entra en la sang que vol descans, dóna raó al cor escèptic, pau al cor crèdul, i ajau sobre la terra la pacífica bèstia de l’oblit. El seu nom diu que ja és tard, però encara rima amb la por generosa.

La tardor no fa olor de final. Un vespre l’aire ens porta un fil de fum i sabem endevinar l’olor del foc pacífic, que és quasi la més antiga que tenim en el record, perfum de llenya pobra que només cremava per fer viure. Un dia de vent gris, retrobem en el jersei de llana una altra vella olor, maternal i obscura, i algú que va estimar-nos molt respira al costat nostre. Un vi negre i poderós, de terres altes, ens torna l’olor d’animal que feien els raïms trepitjats. Una tarda feliç, els remolins de fulles mortes fan olor de cançó de postguerra. A la tardor, els records són més antics i més lents, sembla que vénen a perdonar-nos, i dins del seu temps, sentim que és possible tornar a començar.

Hi un estat tardorenc de l’ànima, potser més atent als matisos, més subtil que l’exaltació primaveral. A la primavera, els perfils s’ofeguen de colors i s’esborren, no es veu l’esquelet de la vida. La tardor descarna el món, però li dóna una altra bellesa, més íntima, més quieta, no sé si més trista, perquè no vol enganyar-nos: els cels grisos, les fulles roges, les branques nues no venen promeses. A la tardor, entres a casa més sol, i hi trobes una hospitalitat sense avarícia; les teves persones i les teves coses et retenen, i t’agrada que es quedin fora, molt lluny, les exageracions de la naturalesa.

La tardor pinta els interiors de tonalitats càlides, carnals; els prepara per a la conversa amable, la confidència, l’amor. “Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma”, diu un protagonista de Gabriel Ferrater, i ens commou més que la bellesa dels crepuscles aquesta llum que agonitza en una cambra, i fa olor, i no pot ser indiferent”.

Pere Rovira, (Diari sense dies, 1998-2003)

(Vídeo trobat al bloc de l'amic Joan Josep)