I m'està molt ben emprat...!

N’era una nit bella i clara

quan se’m va acudir mirar

cap al cel, esperant veure

qui sap què, per allà dalt.

Llavors, dos estels molt pàl·lids

s’hi van encendre, sobtats,

i somnis vells que hivernaven

traïdors, van despertar.

Van tornar-me a donar guerra

sense treva ni pietat;

com si els astres no giressin,

com si el temps no hagués passat.

M’he sentit morir per dintre

i m’està molt ben emprat:

qui em feia ser tafanera?,

qui em manava alçar el cap?

Amb els anys he après que l’aire

no s’enduu sospirs llunyans,

que el mar no guareix les penes,

que la lluna no ens veu pas.

I que els qui neixen tarats,

per més bona fe que hi posin

no ho podran arreglar pas.

Per això, una altra vegada

si tinc ganes d’alçar el cap,

vàlium, prozac o til·la

i a dormir, que és massa tard.

Galionar