diumenge, 17 d’octubre de 2010

No queden més fulles per caure

En un 17 d'octubre com avui, ja fa 7 anys, Emma va tornar a néixer. O potser no, potser això s’esdevingué una mica abans, quan va decidir sotmetre’s a aquella intervenció quirúrgica que li va salvar la vida. O més concretament, va ser gràcies a un poema, que segurament està viva. La seva història és sens dubte el millor cant a l’amistat de què ha estat protagonista...
Quan després de molt temps d’incertesa i de proves li van descobrir el monstre que s’amagava a dins del cos, que ja li oprimia tants nervis que amb prou feines podia caminar i van plantejar-li la necessitat de passar immediatament pel quiròfan, va sorprendre a tothom negant-se a donar el seu consentiment: necessitava temps per pensar. O potser no, potser només volia tenir clar si optava per continuar endavant o si renunciava a viure...
Emma va casar-se massa jove, per sortir d’una convivència difícil a casa els pares, i als nou mesos va néixer el primer fill. El marit, bona persona en el fons, hauria estat feliç amb una dona simple, amb poqueta vida interior (benaventurats els pobres d'esperit..., diuen les benaurances). El fracàs era més que cantat. No vol entrar en detalls del que va haver de patir, sense l'ajut de ningú en un poble estrany, ja que era filla única i els seus progenitors s'haurien deixat tallar el coll per salvar les aparences. Les paraules de sa mare, terribles i duríssimes, li ressonaran per sempre més en els timpans: patir, callar i aguantar. Així doncs, el matrimoni fictici, les habitacions separades i l’absència total d’afecte i de col·laboració la van enfonsar en una tristesa demolidora però suau, sense aparents estridències. Ella no treballava, i el millor que podia fer per als seus fills era procurar-los una vida el més segura possible, tot empassant-se les frustracions. Eren altres temps. I no se’n penedeix: pensa que gràcies a això han arribat a adults amb una preparació prou sòlida. Quan els fills van ser més grans, va creure arribat el moment de pensar en ella mateixa: va reprendre els estudis, va fer noves amistats, es va moure per aconseguir una bona feina, i es va començar a trobar malament. Massa malament per materialitzar cap dels seus projectes...
Finalment, quan ja quasi era massa tard, els metges van descobrir allò que s'amagava a dins del seu cos. I Emma va deixar-los bocabadats demanant temps. Temps per pensar, per decidir. Tant de temps m’heu fet passar, que ja no em ve d’unes setmanes...
Tenia el cap fred i seré. No era que patís una gran depressió, ni que tingués pensaments suïcides. No. Ella mai no hauria atemptat contra la seva vida. Però allò era diferent. Li havia arribat l’hora, i a les seves mans estava decidir si ho acceptava o si volia demanar una pròrroga...
Però pròrroga per a què? Estava cansada de lluitar, de cercar, de perdre... Els seus fills havien crescut i ja es podien espavilar sense ella. El marit... Aquella persona amb qui feia tant de temps que no convivia, però que encara era a casa, només mereixia el seu menyspreu. L’amor... Tan necessitada que n’estava, i tampoc no havia tingut sort. Era selectiva, ho reconeix, i els homes a qui havia estimat, un a un s’havien fet enrere en saber la seva complexa situació. No, lògicament els homes no en volen, de problemes...
Ja s’hi havia estat prou temps, en aquest món. ¿Com es pot quantificar el trajecte d’una vida si no és per la seva intensitat? No són res la mesura dels anys, ni tan sols un gra de sorra en el desert. La vida comença i acaba, la seva durada és relativa, intranscendent. Amb una mica de sort, les persones perviuen en els altres gràcies a l’amor, o per les seves obres; aquestes en seran l’únic testimoni que en realitat perdura... Ella no importava a ningú. I n’estava tan fastiguejada de veure tots els projectes fets fum, de veure passar la felicitat des de la finestra...
Va demanar temps als metges per a prendre decisions...
Emma feia temps que escrivia. I aquesta activitat l’havia dut a relacionar-se amb altres persones de l’àmbit de les lletres. Allí havia fet els seus millors amics. Mantenia correspondència amb alguns d’ells. De forma esporàdica en alguns casos, més intensament en d’altres... Aquesta activitat va ser l’únic lligam que la mantenia unida a un món paral·lel i diferent, al món de l’intel·lecte...

Sí, i un poema li va salvar la vida. Més ben dit, el seu autor, un gran poeta amic seu i potser l’única persona que l’havia coneguda realment. Quan en una de les habituals missives li va confessar els seus dubtes, ell no va semblar fer-ne gaire cas, però tot parlant d’altres temes, com de passada va deixar caure que havia escrit un poema per a ella, arran d’una conversa mantinguda sobre un film que els agradava molt. Però, li va dir, aquesta vegada no l’hi enviaria, sinó que només podria llegir-lo quan sortís publicat en el nou llibre que estava preparant, i que encara trigaria ben bé un any a estar enllestit. Ell era prou intel·ligent com per preveure la seva reacció: Emma va il·lusionar-se tant que l'únic pensament va ser aquest: he de ser-hi, d'aquí a un any he de ser-hi i he de veure-ho! Va recuperar de sobte l'optimisme, es va oblidar dels dubtes, li va ressorgir la força, i les ganes de viure, i sense cap temença es va afrontar a la delicada intervenció, amb tant d'èxit que ni li va caldre cap tractament addicional. Només n’hi va quedar una cicatriu al baix ventre, molt ben dissimulada. Es van acabar els pinçaments que no la deixaven caminar, els dolors insofribles, les anèmies, i sobretot, van renéixer unes ganes infinites de recuperar el temps perdut i d'estimar, d'estimar la vida en tota la seva magnitud... Va poder, novament, reincorporar-se al treball...

Un any més tard, una dona pletòrica de vida organitzava la presentació de l’antologia poètica del seu amic. Ell va voler, expressament, que el nou llibre de poemes es presentés a la seva població. Va ser un èxit total. Ningú no va saber la mena de complicitat tan especial que hi havia entre aquells dos éssers que parlaven animadament durant la festa, i que feien tan bona parella... De fet, no eren dos amants, com algú es va pensar en veure’ls la brillantor als ulls; mai no van ser-ne, ni el seu amor va anar mai en aquesta direcció: era només una dona recuperada de la mort que bromejava, feliç, al costat del seu àngel de la guarda...
Ara Emma treballa com a administrativa en un edifici gòtic de la vila.
Hi va entrar un mes de maig, just després de recuperar-se, i encara amb la sensibilitat a flor de pell pels esdeveniments que havia viscut, va aprendre a observar amb una mirada diferent tot allò que l’envoltava: entre d’altres coses, el miracle del nou dia.
Al principi treballava a l’últim pis, en un despatx que donava a un petit terrat, llarg i estret, de parets altes, envoltat de teulades, amb el deix personalíssim que donen els anys a les edificacions més velles. Era un maig tan resplendent que hauria servit d’inspiració a totes les històries romàntiques sobre la primavera. Cada matí, abans de les 8, Emma obria la porta i hi sortia. Al seu costat, a tocar, hi tenia el campanar de Santa Maria, alt, corpulent, majestuós, que semblava un gegant amical a punt de caure-li al damunt, amb les seves rajoletes de ceràmica a la punta que brillaven sota el sol i desprenien unes tonalitats encegadores. El cel era blavíssim, d'un blau acabat de néixer, sense ni un rastre de núvols, i un sol que ja havia matinat més que ella ho il·luminava tot amb una llum blanca i puríssima. Centenars d'orenetes celebraven el nou dia, sadollant de música l’espai amb els seus xiscles, i no paraven; amunt i avall, amunt i avall, entrant al campanar, volant a prop d’ella, pujant a les teulades... Se sentia un perfum de primavera que no sabria dir d’on provenia, si del mateix aire o dels arbres que florien, però que era tangible, embriagador. Dels testos del terrat també n’havien florit les roses. Començaven a tocar les campanes de les 8 en dos campanars alhora, i l’espai era música, que s'unia als xiscles dels ocells. L'aire, fresc encara i deliciós, li acaronava els cabells com un amant delerós de posseir-la. Emma aixecava a poc a poc el rostre i quedava embadalida, no pensava en res, només sentia, sentia, sentia... I amb els ulls mirant al cel, de vegades plens de llàgrimes, ella que no creu en res, el seu pensament era el més semblant a una pregària d'acció de gràcies per la Vida. Amb l'anima plena d'una alegria íntima, secreta, afrontava la jornada amb un optimisme envejable i renovat. Va ser molt, molt feliç.
Un temps després ja no treballava a l’últim pis, sinó en una altra planta, però cada matí sortia de casa amb aquella gratitud vers el nou dia, i li agradava mirar el cel, i el campanar, carrer enllà, i se sentia plena d'energia, i saludava la vida.

Ara, però, Emma torna a besllumar nuvolades negres que s’apropen lentament per l’horitzó. Novament la incertesa forma part del seu futur, i es pregunta què faria ara, si una altra vegada hagués de decidir. De sobte, tot l’idealisme de l’amistat i l’esperança li trontolla a sota els peus. Els vells temps queden llunyans, la situació és una altra, ja no hi ha més versos per a ella. Torna a plantejar-se què vol fer. Sí, ha bastit milers de somnis, ha intentat cercar-ne fins i tot sota les pedres. Però se sent molt, molt cansada. I s’adona que el seu entorn ha anat desfent, voluntàriament o involuntària, les il·lusions que ella ha teixit. O potser no, potser ha estat ella mateixa, qui les ha destruïdes...
Mira al cel cada matí, amb els ulls perplexos, amb una mica de por, intentant cercar-hi una resposta, però el cel, de moment calla. Al passeig, els arbres van perdent les fulles l’una rere l’altre, amb la promesa d’una nova renaixença. A ella, no li queden més fulles per caure. Comença el temps dels freds: per a ella serà també un temps de transició, de reflexió i d’espera...
Galionar

(El violinista a la teulada)

17 comentaris:

  1. Els amics sempre són àngels de la guarda... si són amics de veritat.

    L'Emma segurament en el seu àmbit privat tindrà o trobarà altres amics que li retornaran somriures.

    És, un cop més una història molt maca on en algun lloc o altre moltes dones ens hi podem trobar. Aquest és el secret i el mèrit de la teva història.

    Jo sóc de les que estic convençuda que l'amistat o l'amor ens salv a sempre. Si anem amb els ulls oberts i el cor obert, acabem trobant sempre l'una o l'altra... o les dues.

    Bona nit Galionar!

    ResponSuprimeix
  2. Ostres, quin relat! Parles de les coses més importants de la vida, il·lusions que venen, que van, i al final tornen a marxar. Tot molt suau, sense cap estridència, com dius tu. M'ha entristit i inspirat una enrome tendresa, tot a la vegada. La història amb l'amic, el detall del llibre, bellíssim. Després, però, en sortir-se'n, l'Emma, mica a mica, veu la il·lusió per la vida desinflar-se. Potser vindrà de nou, d'una altra manera. No ho sap ningú. Sembla com si l'Emma anés pel món i fos invisible, els altres no la veuen i ella és tan discreta: la família, els amics, els desconeguts.

    Una història molt commovedora i humana, com tot el que escrius. Unes vegades riem, altres plorem. Com la vida. Gràcies!

    ResponSuprimeix
  3. Montse, de segur que Emma encara pot contemplar les fulles de l'arbre, no potser que ja no en queden. Sempre n'apareix alguna nova que estava mig amagada. Haurà de remenar-lo i trobar un motiu per a viure, com molt encertadament ens va dir el gran Nietzche i una vegada aconseguit trobarà totes les maneres per saber "com" enfrontar-se novament a la vida.
    Una postura més optimista sense esperar que canvie el vent i sense queixar-se d'ell, l'ajudarà a reajustar millor les veles i seguir endavant.
    Els somnis que mantenien la seua il·lusió, un dia van desapareixen, però la lluita continua i noves il·lusions despertaran algun dia perquè la vida no és res més que un somni i la nostra capacitat de somniar no s'acaba mai.

    Una abraçada molt gran per a la protagonista del teu relat. L'has descrita tan bé que sembla d'un realisme aclaparador.

    I una altra per a tu. Molt bona nit, que ja és tarsíssim i fins la propera entrada.

    Sempre és un plaer molt gran llegir els teus relats. Gràcies.

    ResponSuprimeix
  4. La vida és un trànsit i el seu transitar tota una descoberta. A mi m'agradaria saber si l'Emma, fent aquest camí s'ha parat a observar dins seu tant com ho ha fet fora. Percebo que en ella estan totes les respostes i tot el renaixament que necessita...Guarda tants tresors i tanta poesia al seu interior, que li cal tota una vida per descobrir-la.
    Preciós i intens relat, Galionar.
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  5. De segur que Emma coneix aquests versos de Lluïs Llach:

    Obre els ulls i mira al front
    trobaràs sempre quelcom
    que vulgui el teu alè
    que et digui :dóna'm fe
    vull seguir la caminada.

    ResponSuprimeix
  6. M' agradat molt potser perquè es una d' aquelles histories reals que podríem fer nostres algun dia. Per mi el sentit de l' amistat es més intens que el de l' amor, mes desinteressats quasi mai deixa impremtes per les que no volem tornar a passar.

    Durant la vida hi han moments de tota mena, sempre he pensat que la felicitat es un estat d' anim,per aixo quan arriba'n aquest cops de tant en tant es fan adonar de los febles que som, el millor es no nomes tenir amics que t' agafin de la ma, sinó també tenir-se un mateix, perquè som la força mes poderosa que tenim.

    Saps? tens una immensa facilitat per arribar-me al cor amb els teus escrits, petonets maca

    ResponSuprimeix
  7. Recordes que, fa ara tot just dos anys, deiem :
    “Per totes del Emmes que travessen una tardor sense més fulles… no perdem les esperances que darrere l’hivern que es preveu cru, potser torne la primavera que ens permetrà renàixer amb ella. Si ha passat cada any dels que portem a l’esquena,… per quina raó no s’hauria de repetir el miracle en aquest ocasió?”

    I, el miracle es va repetir: vam tindre primavera i estiu i…. tot allò que amb cada nou dia, la vida ens va voler oferir i segueix fent-ho. I ací seguim… els qui seguim ací disposats a viure totes aquelles tardors que ens pertoquen amb la il•lusió de les noves primaveres que, sense dubte succeiran per seguir demostrant que un cicle complet mai no s’atura en una estació i que en necessita de quatre (cadascuna amb els seus quefers) per poder dir que tot ha esdevingut com estava previst.

    Tant de bo que puguem anar retrobant-nos de tant en tant amb l’Emma i, amb ella puguem celebrar la vida com si l’acabàrem d’estrenar!

    Una molt forta abraçada.
    amparo

    ResponSuprimeix
  8. No tots els arbres perden les fulles a la tardor...L'Emma podrá veure aquests arbres perennes i recobrar les forces per tirar endavant.
    Preciós relat. Una abraçada: Joan Josep

    ResponSuprimeix
  9. Hola Galionar, un relat profund. Sort que sempre floreixen noves fulles, però el temps passat, passat està. Me l'imprimiré i el tornaré a rellegir. De tota manera hi tens la mà trencada en donar vida a sentiments que estaven en almívar o al bany maria...

    Des del far una abraçada.
    onatge

    ResponSuprimeix
  10. Carme, n'estic convençuda que l'amistat està en molts casos per sobre de l'amor. En l'amor hi ha dos amics que són o volen ser amants; en l'amistat hi ha dos amics que s'estimen sense necessitat de sexe. La passió té data de caducitat biològica; l'amistat pot ser eterna. Bé, potser m'estic embolicant.
    Florenci, segur que hi ha moltes Emmes a nostre voltant, anònimes, que no volen fer soroll. I també és cert que després de superar una sotragada on t'ha perillat la vida es veu el món amb una il·lusió renovada. Però aquesta percepció es va oblidant amb el pas dels anys. Gràcies per la tendresa que has sentit a través de les meves lletres.

    ResponSuprimeix
  11. Joana, crec que sí, que Emma n'és una experta a cercar noves maneres d'afrontar la vida. I que sap trobar noves fulles malgrat els seus moments de feblesa. I que també sap il·lusionar-se amb la vida perquè té present aquells versos de Nietzche on diu que damunt de tota cosa creada hi ha el déu atzar, el déu innocència i el déu alegria. Li transmetré la teva abraçada a Emma.
    Pilar, li recordaré a l'Emma les teves paraules tan sinceres i assenyades; molt em temo que en aquells moments no s'ho creia, que pogués tenir cap riquesa en el seu interior...
    Novesflors, el missatge de la cançó de Llach és precisament la mena d'esperança que Emma va necessitar per seguir endavant. M'alegro que coïncidim en la música; per a mi és una de les més belles del món. No en conec l'autor, però el trobo insuperable.

    ResponSuprimeix
  12. Martona, comparteixo el teu punt de vista sobre l'amistat; de fet, ja m'hi he referit anteriorment, i m'agrada que coïncidim. I és cert, sempre ens tindrem a nosaltres mateixes; com deia la Sílvia Soler en el seu llibre, l'home de la meva vida sóc jo. Però de vegades ens quedem sense força i necessitem que ens donin la mà per no caure...
    Amparo, després de les teves paraules, qualsevol cosa que digui hi estarà de més. Tens raó; han passat dos anys més, les estacions s'han succeït i en cada primavera hem renascut. I esperem, d'aquí a dos anys, poder parlar-ne, i també dintre de dos més, i dos, i dos...
    Joan, segur que sí, que l'Emma continuarà endavant; no tots els arbres es queden sense fulles, i en tots hi ha l'esperança de la renaixença.
    Onatge, així és la vida; el passat no es pot recuperar; per això és tan important saber gaudir del que tenim ara. Gràcies pels elogis, que sempre fan de bon sentir.
    Una molt forta abraçada a tothom i gràcies per la companyia!

    ResponSuprimeix
  13. Hola Montserrat. T´he deixat un comentari al teu antic blog de windows live.
    Seguiré atentament també aquest espai teu.
    Una abraçada.
    Jaume de Mil i una nits amb tu
    http//jaumeromanic.spaces.live.com
    Google: Mil i una nits amb tu

    ResponSuprimeix
  14. Jaume, gràcies per la teva visita. Miraré de posar-me en contacte amb en Xavier i el saludaré de part teva.
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  15. Com que faig el comentari 5 anys més tard sé que el final d'aquesta història és feliç.
    Esperançador.
    Una abraçada a l'Emma.

    ResponSuprimeix
  16. Xavier, i jo, amb tota l'estima del món, invoco els fats fats de les muntanyes, els que viuen dins dels llacs, els que es nodreixen de l'aire dels camins i dels boscos perquè pugui fer-se realitat el més gran dels somnis: que d'aquí a cinc anys més puguem tornar a parlar plegats d'aquest mateix tema. OK?
    Una forta abraçada!

    ResponSuprimeix