No queden més fulles per caure

En un 17 d'octubre com avui, ja fa 7 anys, Emma va tornar a néixer. O potser no, potser això s’esdevingué una mica abans, quan va decidir sotmetre’s a aquella intervenció quirúrgica que li va salvar la vida. O més concretament, va ser gràcies a un poema, que segurament està viva. La seva història és sens dubte el millor cant a l’amistat de què ha estat protagonista...

Quan després de molt temps d’incertesa i de proves li van descobrir el monstre que s’amagava a dins del cos, que ja li oprimia tants nervis que amb prou feines podia caminar i van plantejar-li la necessitat de passar immediatament pel quiròfan, va sorprendre a tothom negant-se a donar el seu consentiment: necessitava temps per pensar. O potser no, potser només volia tenir clar si optava per continuar endavant o si renunciava a viure...

Emma va casar-se massa jove, per sortir d’una convivència difícil a casa els pares, i als nou mesos va néixer el primer fill. El marit, bona persona en el fons, hauria estat feliç amb una dona simple, amb poqueta vida interior (benaventurats els pobres d'esperit..., diuen les benaurances). El fracàs era més que cantat. No vol entrar en detalls del que va haver de patir, sense l'ajut de ningú en un poble estrany, ja que era filla única i els seus progenitors s'haurien deixat tallar el coll per salvar les aparences. Les paraules de sa mare, terribles i duríssimes, li ressonaran per sempre més en els timpans: patir, callar i aguantar. Així doncs, el matrimoni fictici, les habitacions separades i l’absència total d’afecte i de col·laboració la van enfonsar en una tristesa demolidora però suau, sense aparents estridències. Ella no treballava, i el millor que podia fer per als seus fills era procurar-los una vida el més segura possible, tot empassant-se les frustracions. Eren altres temps. I no se’n penedeix: pensa que gràcies a això han arribat a adults amb una preparació prou sòlida. Quan els fills van ser més grans, va creure arribat el moment de pensar en ella mateixa: va reprendre els estudis, va fer noves amistats, es va moure per aconseguir una bona feina, i es va començar a trobar malament. Massa malament per materialitzar cap dels seus projectes...

Finalment, quan ja quasi era massa tard, els metges van descobrir allò que s'amagava a dins del seu cos. I Emma va deixar-los bocabadats demanant temps. Temps per pensar, per decidir. Tant de temps m’heu fet passar, que ja no em ve d’unes setmanes...

Tenia el cap fred i seré. No era que patís una gran depressió, ni que tingués pensaments suïcides. No. Ella mai no hauria atemptat contra la seva vida. Però allò era diferent. Li havia arribat l’hora, i a les seves mans estava decidir si ho acceptava o si volia demanar una pròrroga...

Però pròrroga per a què? Estava cansada de lluitar, de cercar, de perdre... Els seus fills havien crescut i ja es podien espavilar sense ella. El marit... Aquella persona amb qui feia tant de temps que no convivia, però que encara era a casa, només mereixia el seu menyspreu. L’amor... Tan necessitada que n’estava, i tampoc no havia tingut sort. Era selectiva, ho reconeix, i els homes a qui havia estimat, un a un s’havien fet enrere en saber la seva complexa situació. No, lògicament els homes no en volen, de problemes...

Ja s’hi havia estat prou temps, en aquest món. ¿Com es pot quantificar el trajecte d’una vida si no és per la seva intensitat? No són res la mesura dels anys, ni tan sols un gra de sorra en el desert. La vida comença i acaba, la seva durada és relativa, intranscendent. Amb una mica de sort, les persones perviuen en els altres gràcies a l’amor, o per les seves obres; aquestes en seran l’únic testimoni que en realitat perdura... Ella no importava a ningú. I n’estava tan fastiguejada de veure tots els projectes fets fum, de veure passar la felicitat des de la finestra...

Va demanar temps als metges per a prendre decisions...

Emma feia temps que escrivia. I aquesta activitat l’havia dut a relacionar-se amb altres persones de l’àmbit de les lletres. Allí havia fet els seus millors amics. Mantenia correspondència amb alguns d’ells. De forma esporàdica en alguns casos, més intensament en d’altres... Aquesta activitat va ser l’únic lligam que la mantenia unida a un món paral·lel i diferent, al món de l’intel·lecte...

Sí, i un poema li va salvar la vida. Més ben dit, el seu autor, un gran poeta amic seu i potser l’única persona que l’havia coneguda realment. Quan en una de les habituals missives li va confessar els seus dubtes, ell no va semblar fer-ne gaire cas, però tot parlant d’altres temes, com de passada va deixar caure que havia escrit un poema per a ella, arran d’una conversa mantinguda sobre un film que els agradava molt. Però, li va dir, aquesta vegada no l’hi enviaria, sinó que només podria llegir-lo quan sortís publicat en el nou llibre que estava preparant, i que encara trigaria ben bé un any a estar enllestit. Ell era prou intel·ligent com per preveure la seva reacció: Emma va il·lusionar-se tant que l'únic pensament va ser aquest: he de ser-hi, d'aquí a un any he de ser-hi i he de veure-ho! Va recuperar de sobte l'optimisme, es va oblidar dels dubtes, li va ressorgir la força, i les ganes de viure, i sense cap temença es va afrontar a la delicada intervenció, amb tant d'èxit que ni li va caldre cap tractament addicional. Només n’hi va quedar una cicatriu al baix ventre, molt ben dissimulada. Es van acabar els pinçaments que no la deixaven caminar, els dolors insofribles, les anèmies, i sobretot, van renéixer unes ganes infinites de recuperar el temps perdut i d'estimar, d'estimar la vida en tota la seva magnitud... Va poder, novament, reincorporar-se al treball...

Un any més tard, una dona pletòrica de vida organitzava la presentació de l’antologia poètica del seu amic. Ell va voler, expressament, que el nou llibre de poemes es presentés a la seva població. Va ser un èxit total. Ningú no va saber la mena de complicitat tan especial que hi havia entre aquells dos éssers que parlaven animadament durant la festa, i que feien tan bona parella... De fet, no eren dos amants, com algú es va pensar en veure’ls la brillantor als ulls; mai no van ser-ne, ni el seu amor va anar mai en aquesta direcció: era només una dona recuperada de la mort que bromejava, feliç, al costat del seu àngel de la guarda...

Ara Emma treballa com a administrativa en un edifici gòtic de la vila.

Hi va entrar un mes de maig, just després de recuperar-se, i encara amb la sensibilitat a flor de pell pels esdeveniments que havia viscut, va aprendre a observar amb una mirada diferent tot allò que l’envoltava: entre d’altres coses, el miracle del nou dia.

Al principi treballava a l’últim pis, en un despatx que donava a un petit terrat, llarg i estret, de parets altes, envoltat de teulades, amb el deix personalíssim que donen els anys a les edificacions més velles. Era un maig tan resplendent que hauria servit d’inspiració a totes les històries romàntiques sobre la primavera. Cada matí, abans de les 8, Emma obria la porta i hi sortia. Al seu costat, a tocar, hi tenia el campanar de Santa Maria, alt, corpulent, majestuós, que semblava un gegant amical a punt de caure-li al damunt, amb les seves rajoletes de ceràmica a la punta que brillaven sota el sol i desprenien unes tonalitats encegadores. El cel era blavíssim, d'un blau acabat de néixer, sense ni un rastre de núvols, i un sol que ja havia matinat més que ella ho il·luminava tot amb una llum blanca i puríssima. Centenars d'orenetes celebraven el nou dia, sadollant de música l’espai amb els seus xiscles, i no paraven; amunt i avall, amunt i avall, entrant al campanar, volant a prop d’ella, pujant a les teulades... Se sentia un perfum de primavera que no sabria dir d’on provenia, si del mateix aire o dels arbres que florien, però que era tangible, embriagador. Dels testos del terrat també n’havien florit les roses. Començaven a tocar les campanes de les 8 en dos campanars alhora, i l’espai era música, que s'unia als xiscles dels ocells. L'aire, fresc encara i deliciós, li acaronava els cabells com un amant delerós de posseir-la. Emma aixecava a poc a poc el rostre i quedava embadalida, no pensava en res, només sentia, sentia, sentia... I amb els ulls mirant al cel, de vegades plens de llàgrimes, ella que no creu en res, el seu pensament era el més semblant a una pregària d'acció de gràcies per la Vida. Amb l'anima plena d'una alegria íntima, secreta, afrontava la jornada amb un optimisme envejable i renovat. Va ser molt, molt feliç.

Un temps després ja no treballava a l’últim pis, sinó en una altra planta, però cada matí sortia de casa amb aquella gratitud vers el nou dia, i li agradava mirar el cel, i el campanar, carrer enllà, i se sentia plena d'energia, i saludava la vida.

Ara, però, Emma torna a besllumar nuvolades negres que s’apropen lentament per l’horitzó. Novament la incertesa forma part del seu futur, i es pregunta què faria ara, si una altra vegada hagués de decidir. De sobte, tot l’idealisme de l’amistat i l’esperança li trontolla a sota els peus. Els vells temps queden llunyans, la situació és una altra, ja no hi ha més versos per a ella. Torna a plantejar-se què vol fer. Sí, ha bastit milers de somnis, ha intentat cercar-ne fins i tot sota les pedres. Però se sent molt, molt cansada. I s’adona que el seu entorn ha anat desfent, voluntàriament o involuntària, les il·lusions que ella ha teixit. O potser no, potser ha estat ella mateixa, qui les ha destruïdes...

Mira al cel cada matí, amb els ulls perplexos, amb una mica de por, intentant cercar-hi una resposta, però el cel, de moment calla. Al passeig, els arbres van perdent les fulles l’una rere l’altre, amb la promesa d’una nova renaixença. A ella, no li queden més fulles per caure. Comença el temps dels freds: per a ella serà també un temps de transició, de reflexió i d’espera...

Galionar

(El violinista a la teulada)