Hem saludat, amic, el mar de matinada.
Tu i jo, entre besllums dins la foscor absoluta.
(Fins la lluna, s’amagà per fer lloc a d’altres somnis.)
Les ones, lentament, s’esvanien a prop nostre
en sensual transmutació d’escuma blanca;
cantaven dins la nit, ens cantaven a nosaltres,
mentre tu i jo romaníem allà quiets,
celebrant aquell instant de goig de viure.
Tot el cel era un mantell d’estels bellíssims,
claríssim borrissol de llum dels astres,
estesos damunt nostre, reflectint-se a dins de l’aigua,
llunyans i tan propers a la vegada...
Tu els anaves senyalant, dient-me’n noms:
“Aquí tenim Orion, aquella pot ser Sírius,
Venus ja no es veu, mira les Pléiades...
Aquesta matinada és nostre, el món...”
No feia gens de fred. La brisa acariciava,
I el bres de les onades atiava els nostres cors...
Ens hem abraçat molt tendrament, sense dir res,
així, sense pensar, amb l’impuls d’haver de fer-ho;
el desig, oscil•lant, talment un pèndol,
entre el seny de les persones amb judici
i la tendra gosadia dels núbils indefensos...
He recolzat el cap damunt la teva espatlla,
els rostres frec a frec, cabells que dansen...
Podia passar tot, no passar res,
assaborir aquell instant sense paraules
o gaudir-ne amb els llenguatges més íntims i secrets...
I el món sencer érem tu i jo, i aquell cel, i el mar i aquell silenci.
Oh nit, que ens agomboles amb miratges de passions!
En cap moment els nostres llavis van pronunciar l’amor,
però allà, entre els estels, el que brillava més que els altres,
ens va regalar un poema on s’hi intuïa el nom.
Galionar
Molt bonic, Montse i disculpa si no et dic res més, però no puc, és...No tinc paraules!!!
ResponEliminaT'he llegit dos cops, tres... i encara no puc ordenar tot el que m'agradaria dir. Escolto Llach, de moment.
ResponEliminaEm sembla que mai he llegit una cosa mes bonica, una declaració de sentiments muts on les paraules estan de mes. Una d' aquelles nits on no cal posar-li nom a les coses, on les mirades son batecs i el cel fins i tot obra les portes per envoltar-nos de tendresa.
ResponElimina"En cap moment els nostres llavis van pronunciar l'amor,
però allà, entre els estels, el que brillava més que els altres,
ens va regalar un poema on s'hi intuïa el nom".
I no serà una nit teva ni seva, serà una nit de tots dos on al ritme del cor la terra gira per apropar-vos.
Saps? estic emocionada i amb el teu permis le copiat i le guardat al meu raconet de tresors.
Gracies per compartir
Les paraules adopten formes i dibuixen paisatges per on nomès pot transitar qui les crea i a qui van dirigides.
ResponEliminaPreciosa composició poètica. Preciós dibuix on has plasmat tots els colors i els mots que es necessiten per poder visualitzar-lo.
Diu que d’amics a la vida se’n comparteixen molt pocs –no m’agrada escriure “tenim” perquè ho trobo molt possessiu, i l’amistat per ser plena, no pots ser possessiva-, i tu veritablement comparteixes un amic amb la vida.
ResponEliminaDe vegades el
poema més profund
és aquell que compartim
en silenci, només
l’eco dels batecs
i la rosada que
ens fa reviure els llavis...
Des del far una abraçada amb barretina.
onatge
Torno... :) entretant he dibuixat, he llegit, he rumiat i penso que hi ha somnis que semblen realitat, també hi ha realitats que semblen un somni i també hi ha somnis que finalment es fan realitat ... i em fas pensar que la diferència tampoc és tant gran entre unes coses i les altres. Endavant amb els somnis!
ResponEliminaUn moment preciós, l'instant, la validesa de l'instant, no importa res més. Molt adient amb la imatge de van Gogh que has triat.
ResponEliminaCo és que em sento tan bé després de llegir-te? Com la Carme, hi torno, em vull tornar a rebolcar en les teves paraules.
ResponEliminaLa mar, testic d’aquella nit, de les vivències, sentiments i emocions que en la seua presència esdevenen, sempre serà el millor còmpliç: sols la seua immensitat serà capaç de conservar intacte i en estat pur el desig, el seny, la gosadia, la indefensió i la força que alhora es viu quan la intensitat del sentiment brolla d’aquell racó impenetrable que sols l’amor activa.
ResponEliminaNo, no pot ser un altre sentiment el que allí es va viure: la contemplació i vivència de les sensacions que magistralment descrius, no pot nàixer només que de l’amor i concloure en ell.
Amor i agraïment infinit a la Natura que ens permet, una i tantes vegades gaudir del miracle de la seua existència i que, de tant en tant, ens fa l’ullet.
Té el cel tantes estrelles que alguna d’elles ha de ser la nostra. I, quan l’hem trobat, quan s’ha deixat caure a les nostres mans, no podem renunciar a posseir-la mentre hi vullga romandre amb nosaltres.
Potser per la seua condició d’estel, demandarà tornar a l’infinit. Potser només haurà sigut un somni, però sempre sabràs que d'ell, pogueres agafar una nit l’estel i posseir-lo sols per tu.
La mar custodiarà per sempre eixa nit com ho fa amb cadascun dels moments sagrats que davant la seua presència vivim.
Una forta abraçada,
Amparo.
Pero somniar que no quedi...El Llach fantàstic. Una abraçada: Joan Josep
ResponEliminaGràcies, Joana; sempre és saludable que els poemes arribin a la gent que els llegeig. Respecto el teu silenci.
ResponEliminaEn canvi, Carme, la poesia ens ha donat una bona estona de conversa aquesta tada, oi?, i l'estona que ehs hi hauríem pogut passar encara. Gràcies pel dibuix i per les teves paraules.
Marta, m'agrada que t'hagi arribar el poema. En l'amor no tot és blanc i negre, hi ha tantes tonalitats com maneres d'estimar. Sí, aquesta vegada va ser un sentiment compartit a dos. El que no dic és la data del poema...
Onatge, m'agrada la teva teoria de compartir amics, no de tenir-los. Gràcies pel teu petit poema suau i tendre i ple de significat.
Pilar, gràcies. Intentar descriure amb la nitidesa possible allò que es vol dir, i a més que arribi al cor, és el somni de tots els qui escrivim poesia.
Novesflors, era aquest l'objectiu del poema: descriure un moment, un instant. Cronos de vegades s'equivoca en això de mesurar el temps: allò que per al rellotge només significa un instant, pot significar per a nosaltres un record tan durador com la nostra vida. Gràcies també per ser-hi.
Joan, pots tornar les vegades que vulguis, si el poema et fa sentir tan bé, i jo contenta que sigui així. Gràcies per la delicadesa de les teves paraules.
Amparo, que t'he d'explicar a tu de la mar... Tots tenim un somni que ens aguaita allà dalt el cel, convertit en una estrella molt brillant... Gràcies per això de "magistral", que em fa posar vermella.
Joan Josep, que no ens els prenguin mai, els somnis, i que tinguem la capacitat de crear-los...
Una abraçada molt forta i gràcies per la vostra fantàstica companyia.
Hola Montse!!! molt bonic , m'agradat molt i potser només un somni........doncs somniem!!!!!
ResponEliminaPetons Fanny
Fanny, gràcies per passar per aquí; com tu dius, somniem, i que no ens abarateixin el somni!
ResponEliminaUna forta abraçada.
Montse ets un geni del poema.
ResponEliminaEls mecanismes de la creació literària funcionen misteriosament. De vegades un torrent d'imatges i sensacions que aparentment, podrien semblar, per a altres persones, quelcom sense sentit, adquireixen en la ment del poeta una gran coherencia, i fruit de la màgica al·lucinació de la seua mà apareix un poema perfecte.
Sembles un alquimista que destil·la una gran imaginació i enginy fins aconseguir la màxima sensualitat. El teu poema és la seua pedra filosolal vestida de vers.
L'he llegit moltes vegades i finalment l'he pogut pair i dir-te el que em sembla com des del punt de vista de la creació, no de la interiorització.
Una abraçada
Somni? Realitat? Ah, la vida i les seves bifurcacions emocionals! La Montserrat que jo conec hauria escrit un poema com aquest només d'un somni? I si el somni hagués estat realitat, l'haurien deixada aquí sola amb el poema?
ResponEliminaAquesta vegada l'alumna ha superat el mestre. La meva cordial felicitació.
Jo, que vaig ser sorra i sóc avui
cristall
per obra d'un gran foc,
jo que m'he sotmés
a l'exigent rigor de l'abrasiva talla,
tinc avui poder
de convocar la flama.
Així,
el poeta i el neguit i la paraula:
sorra, foc, cristall, estrofa, ritme,
-ai d'aquell poema que no inflama!
Salutacions,
David
Ai va Montse!!! Amb un mestre així qualsevol no fa uns versos com els teus!!! Quina enveja, però de la sana eh!!!
ResponEliminaQuines personalitats es passegen per ta casa!!! Encara no m'ho crec, Montse!!!
Amb el teu permís, Montse,ací li deixe les meues paraules d'agraïment a la seua tasca literària dintre del món cultural al gran poeta:
Senyor David, tot i que no signe amb els seus cognoms, l'he reconegut de seguida, he llegit els seus poemes gràcies a les recomanacions de Montse i m'he convvertit en una gran admiradora seua. El que no m'imaginava mai era poder compartir un espai virtual, ací a casa de Montse i també casa nostra.
Un plaer compartir versos ens aquest magnífic espai!
LENT: LLUM I MATÈRIA
ResponEliminaCaram, quin poema tan bonic t'ha deixat David Jou!!! Sí que es veu que has tingut un bon mestre.
David, la teva visita ha estat una immensa sorpresa i un honor per a aquest espai! Moltíssimes gràcies pel temps dedicat, tan preciós i escadusser a la teva vida! Et responc a través d'un correu privat ara mateix.
ResponEliminaJoana, Novesflors, gràcies també per les vostres paraules. Ara sóc jo qui no sap què dir.
Una molt forta abraçada a tothom!
Quin bonic poema, quan l'amor existeix no cal mentar-ho massa, es viu
ResponElimina