Adéu, Tit Petit

Ha estat trist, molt trist. Després de gairebé dues setmanes d'agonia, la nostra estimada cadernera se n'ha anat per sempre. Ha estat aquest dissabte, cap a les 8 del vespre. No per esperat ha estat menys dramàtic el moment; ens havia regalat molts anys de companyia i molt d'afecte...

Avui l'enterrarem a la muntanya, a prop d'un arbre, perquè els ocells que hi facin niu l'acompanyin per sempre amb els seus cants.

A tall de comiat, he volgut reproduir aquest vell article que li vaig dedicar ja fa molt temps. Adéu, Tit Petit!

*  *  *

"...Atesa la curiositat d’una amiga sobre perquè tinc una cadernera engabiada com a animal de companyia, passo a relatar-vos-en la història, la història del Tit Petit. En aquesta fotografia podeu veure'l en tot el seu esplendor.

Vam trobar-lo fa set anys, una tarda de diumenge del mes de maig, perdut pel carrer de casa, davant la nostra porta. El seu estat era lamentable: estava famolenc, desorientat, i gairebé no tenia forces per volar. Vam salvar-lo d’un gos que intentava clavar-li queixalada i el vam pujar ràpidament al pis. Vam instal·lar-lo en una gàbia buida amb aigua i menjar de periquito, l’únic que teníem a l'abast en aquelles hores d’un dia festiu, i es va passar 20 minuts cronometrats devorant sense parar. Qui sap el temps que feia, pobret, que anava perdut per aquests móns de Déu...

Després de comprovar que a part del cansament i la gana no presentava més problemes, vam decidir tenir-lo a casa aquella nit per tal que es recuperés, i deixar-lo novament en llibertat l’endemà al matí.

Van transcórrer dues hores. El Tit va començar a fer veuetes i a refilar una mica. La parella de periquitos de casa se'l miraven encuriosits amb el cap inclinat, i també li deien coses amicalment. Ell no mostrava cap mena d’estranyesa de la gàbia, ni de nosaltres, ni de res del seu entorn. És més: quan ens hi apropàvem, també se’ns acostava fins a arran dels barrots i començava a refilar. Volia companyia. Acceptava menjar de les mans sense cap recel. S’enfilava als dits com si ho hagués fet tota la vida. Davant de tot això, vam arribar a una conclusió ben clara: aquella bestieta mansa s’havia escapat d’alguna gàbia i estava domesticada. Per això no es va saber buscar la vida en trobar-se enmig del carrer. En aquest cas, deixar-la novament en llibertat hauria estat condemnar-la a una mort segura. Hi va haver reunió familiar per dissertar sobre el tema: els fills, l'àvia i la parella de pericos ja l’havien acceptat. Consens unànime, doncs: el Tit es quedaria a viure amb nosaltres.

L’endemà ja disposava d’una gàbia nova ben gran, dels aliments adequats i de joguines. I ell, encantat de la vida. Es va convertir en el centre d’atenció familiar. I carrinclons que som de mena, ens el vam estimar de seguida. El meu fill s'asseia a estudiar a prop seu per fer-li companyia; es va aprendre la taula periòdica al compàs de les seves refilades. A la meva mare se li va acabar escoltar els culebrots en silenci: l’orquestra simfònica pericos-cadernera li ho ha impedit per sempre més, però ella tan contenta... I jo, vinga llegir llibres de fringíl·lids per saber tenir-ne cura decentment...

Ben aviat es va fer entendre amb els seus dos crits més característics: el tiiiiiit i el tiaaaaa. El tiiiiit és el crit que ens dedica quan li passem pel davant seu sense dir-li res, o quan creu que hem de continuar parlant-li més estona. També és el crit de quan veu que mengem alguna cosa i no el convidem. Perquè ens té ben tiranitzats. Reclama dolços amb trossets de sucre, fruita diversa, fins i tot fica el bec en els polos d’orxata que ens mengem a l’estiu.

El tiaaaaa, en canvi, té un significat molt diferent: és la seva manera de engegar un mecasondéu quan algun fet el contraria: quan ensopega accidentalment, o quan li cau el bocí de tronquet que transporta d’una banda a l’altra, o quan vol anar a dormir perquè considera que ja és massa tard... Quan està especialment emprenyat, el renec és doble: tiaaaa, tiaaaa!

I també es fa l’ofès, de tant en tant. Aleshores ens ignora, se'ns gira d’esquena i amaga el cap sota les plomes. Al cap d’una estona ens observa dissimuladament per veure si encara hi som. Si no ens veu, torna a fer vida normal; si ens veu, continua fent-se l’ofès. Rivalitza amb els periquitos a l’hora de rebre la fulla d’enciam diària, o l’espiga de panís dels migdies. Si no és ell el primer, també acabarà ofès fent morros al racó.

Però els seus cants deliciosos omplen la casa d’alegria i se senten del carrer, fan la delícia de petits i grans. Escoltar-lo és com una eterna primavera, una invitació constant a l’optimisme. Ara, després de la pausa estiuenca causada per la muda, torna a cantar amb renovada energia.

No sabem quants anys deu tenir. Quan el vam adoptar ja era adult, però ignorem el temps que acostumen a viure.

En resum: és un petit i deliciós dimoniet amb rostre de bruixeta emprenyada, un moixonet carinyós i malparit alhora, que ens ha robat el cor amb la seva senzillesa. És una boleta de plomes menuda, eixerida i simpàtica, un membre més de la família que fa molta, molta companyia i que té molta personalitat. Un dia de fa set anys li vam salvar la vida, i ara més d’una vegada penso que ens la està salvant a nosaltres...

I ara, en acabar d’escriure aquestes ratlles al seu costat, li he preguntat: “Què, Tit, vols que els digui alguna cosa de part teva, als meus amics virtuals?” I ell m’ha respost, tota eixerit:

-Tiiiiiiiiiiiiiiiit!

Així, que ja ho sabeu: una abraçadeta de part del Tit Petit..."