Un poema molt breu però molt intens. M'agrada molt, cal mantenir les portes sempre ben obertes, no tancar-les mai. Jo n'acabe d'obrir una, pots passar-hi quan vulgues! Una abraçada
De vegades deixar les porta obertes esperant que ningú mes les torni a tancar, altres tancar-la i no tornar-la obrir i alguna deixar-la entreoberta ... la veritat és que jo sempre he tingut problemes amb les portes...
Aquest bell poema unit a “El piano”, i als versos, per a mi de capçalera: “Líbranos, Señor, de encontrarnos años después con nuestros grandes amores” de Cristina Peri Rosi, formen un conjunt que porta inevitablement a haver de decidir sobre el què fer amb la porta. No estaria gens mal tancar-la amb pany i clau. I si quedara alguna cosa per dir –que sempre queda- podria fer-se a través del clavill que queda entre fusta i sòl; el clavill a través del qual sols cap la carta de l’adéu. Una abraçada, amparo.
La pluja fina penetra ben endins, per quedar-s'hi i fer crèixer la vida. L'aiguat s'ho endú tot. Benaurades gotetes! Tan fa que després quedis tot descabellat si les amoretes perdudes són dolces. I perdudes, qui sap?
Un poema bellíssim. Tan poques paraules i tan ben posades! Passem de la tardor a l'hivern i aviat vindran temps més amables.
Mortadel·la, gràcies per la visita! Iris, no tinc tan clar això de les portes obertes. No sempre és bo el que pot entrar-hi... Martona, comparteixo amb tu els dubtes sobre si obrir o tancar portes... Ja se sap, fem el que fem sempre podem equivocar-nos, o no... Joan Carles, deu ser per allò que diuen, que en el pot petit hi ha la bona confitura... Amparo, que bonica aquesta paraula: clavill. De vegades, certament, només hi té cabuda la paraula adéu; d'altres, però, cal mantenir-la oberta a l'esperança... Carme, quins versos tan preciosos que m'has deixat! Gràcies, guapíssima, i una bona setmana per a tu, també. Pilar, Joan Josep, tots dos parleu de l'enyor i per això us responc alhora: sí, les paraules acompanyen a fer-lo més suportable. Novesflors, tot i que la pel·lícula té els seus anys, te la recomano, ni que sigui per la música. Onatge, també tens raó; les paraules obren i tanquen portes. L'absència de paraules, però, les acostuma a tancar gairebé sempre... Florenci, i tant que la pluja fina és més beneficiosa que els aiguats! Prepara la terra, l'assaona i fa créixer els sembrats. La torrentada, en canvi, ho destrueix tot al seu pas. Vinguin, doncs, aquestes gotetes i els seus efectes fructífers! Una forta abraçada a tothom, amics i amigues.
Quina delícia llegir els teus poemes! I, a més, amb Nyman (un dels meus preferits) i la magnífica El Piano, dirigida, i es nota molt, per una dona. Bon Nadal!
Joan, gràcies per les teves paraules. Sí, Nyman és magnífic, també m'agrada molt. Escoltant tot el CD del Piano, em sembla estar assistint a tots els diversos estadis de l'amor, del més subtil al més arrabatador, cadascun amb la seva cadència particular, amb la intensitat i característiques canviants. És, simplement, irrepetible. Una forta abraçada.
Que bonic...
ResponEliminaUn poema molt breu però molt intens.
ResponEliminaM'agrada molt, cal mantenir les portes sempre ben obertes, no tancar-les mai.
Jo n'acabe d'obrir una, pots passar-hi quan vulgues!
Una abraçada
De vegades deixar les porta obertes esperant que ningú mes les torni a tancar, altres tancar-la i no tornar-la obrir i alguna deixar-la entreoberta ... la veritat és que jo sempre he tingut problemes amb les portes...
ResponEliminaPetonet bonica
Petit en format, però gran en fons.
ResponElimina(J.C.)
Aquest bell poema unit a “El piano”, i als versos, per a mi de capçalera: “Líbranos, Señor, de encontrarnos años después con nuestros grandes amores” de Cristina Peri Rosi, formen un conjunt que porta inevitablement a haver de decidir sobre el què fer amb la porta.
ResponEliminaNo estaria gens mal tancar-la amb pany i clau. I si quedara alguna cosa per dir –que sempre queda- podria fer-se a través del clavill que queda entre fusta i sòl; el clavill a través del qual sols cap la carta de l’adéu.
Una abraçada,
amparo.
Enyorança tan fina
ResponEliminade corda fluixa
l'equilibri es tendresa
l'error és la tristesa.
Aprenents de funàmbuls
amb paraules i versos
fem filigranes
de sentiments trenades.
Bona nit i bona setmana, Galionar. I una abraçada.
Les nostàlgies són menys, abraçades per les lletres.
ResponEliminaUna abraçada, Galionar
En poques paraules no es podia descriure millor un enyor...Una abraçada: Joan Josep
ResponEliminaUn petit poema deliciós. I el vídeo... el piano té vida pròpia, això m'encanta. És una pel·lícula que tinc pendent de veure.
ResponEliminaDe vegades les paraules obren la prota del món, i d'altres la tanquen per sempre... Un poema que prota la brisa de la teva profudnitat...
ResponEliminaDes del far bona nit.
onatge
La pluja fina penetra ben endins, per quedar-s'hi i fer crèixer la vida. L'aiguat s'ho endú tot. Benaurades gotetes! Tan fa que després quedis tot descabellat si les amoretes perdudes són dolces. I perdudes, qui sap?
ResponEliminaUn poema bellíssim. Tan poques paraules i tan ben posades! Passem de la tardor a l'hivern i aviat vindran temps més amables.
Mortadel·la, gràcies per la visita!
ResponEliminaIris, no tinc tan clar això de les portes obertes. No sempre és bo el que pot entrar-hi...
Martona, comparteixo amb tu els dubtes sobre si obrir o tancar portes... Ja se sap, fem el que fem sempre podem equivocar-nos, o no...
Joan Carles, deu ser per allò que diuen, que en el pot petit hi ha la bona confitura...
Amparo, que bonica aquesta paraula: clavill. De vegades, certament, només hi té cabuda la paraula adéu; d'altres, però, cal mantenir-la oberta a l'esperança...
Carme, quins versos tan preciosos que m'has deixat! Gràcies, guapíssima, i una bona setmana per a tu, també.
Pilar, Joan Josep, tots dos parleu de l'enyor i per això us responc alhora: sí, les paraules acompanyen a fer-lo més suportable.
Novesflors, tot i que la pel·lícula té els seus anys, te la recomano, ni que sigui per la música.
Onatge, també tens raó; les paraules obren i tanquen portes. L'absència de paraules, però, les acostuma a tancar gairebé sempre...
Florenci, i tant que la pluja fina és més beneficiosa que els aiguats! Prepara la terra, l'assaona i fa créixer els sembrats. La torrentada, en canvi, ho destrueix tot al seu pas. Vinguin, doncs, aquestes gotetes i els seus efectes fructífers!
Una forta abraçada a tothom, amics i amigues.
Quina delícia llegir els teus poemes! I, a més, amb Nyman (un dels meus preferits) i la magnífica El Piano, dirigida, i es nota molt, per una dona. Bon Nadal!
ResponEliminaJoan, gràcies per les teves paraules. Sí, Nyman és magnífic, també m'agrada molt. Escoltant tot el CD del Piano, em sembla estar assistint a tots els diversos estadis de l'amor, del més subtil al més arrabatador, cadascun amb la seva cadència particular, amb la intensitat i característiques canviants. És, simplement, irrepetible.
ResponEliminaUna forta abraçada.