Un any més, quan la primavera esclata en tot el
seu esplendor, quan el cel s’engalana amb els
millors colors de blau i en l’aire ens arriben efluvis deliciosos que
encara cap perfumista ha aconseguit reproduir, quan el verd dels camps, la xiscladissa
dels ocells, l’esquitx de sang de les roselles fa revoltar la nostra pròpia sang,
quan les fulles novíssimes dels arbres semblen escates de plata quan brillen
sota el sol… Quan tota la natura és plenitud i es passeja davant nostre
fent ostentació de les seves millors gales, és llavors que els catalans celebrem
la DIADA DE SANT JORDI.
Són moltes les referències existents sobre
aquesta festivitat tan especial per a Catalunya, diverses les seves
connotacions i les seves llegendes, però sobretot se la coneix com el dia dels
llibres i les roses. Amor i cultura en conjunció perfecta. Arreu del territori,
poblacions grans i petites s’engalanen amb senyeres, treuen les parades de
llibres i roses al carrer, i la gent en corrua omple l’espai, com en un dia de
festa gran que tothom sent com a seva, malgrat escaure’s en dia laborable. Gent
que fulleja i compra llibres, que tria una rosa per a algú molt especial, sigui
parella, família, amics o amigues…, com una tradició periòdica que tothom
espera i que és grata de complir.
Una diada que encomana alegria, que se’t fica a
l’ànima encara que no vulguis i que et fa sentir feliç, ni que sigui per uns
instants.
Tot i que no sempre per a tothom aquesta
alegria és tan real. Quan tota la bellesa de l’entorn es confabula per
parlar-nos d’amor, hi ha persones que senten amb una força abrusadora la
fiblada de la soledat. D’una soledat vital, principalment, al marge de si estan
o no acompanyats d’altra gent. A diferència de les festes de Nadal, en
què trobem a faltar aquelles persones que no hi són –potser familiars a
qui s’ha acabat el cicle de la vida o éssers estimats incorporats lliurement al
nostre costat i que també han marxat–, la tristesa de Sant Jordi és una mica
diferent: ens parla de la manca d’algú que ens estimi com voldríem, o de
l’absència d’algú a qui poder estimar. Quan en mig de l’esclat de la primavera
també la festa resplendeix, és quan hi ha qui sent la fiblada de la malenconia,
de la tristesa per no poder compartir el sentiment d’aquelles parelles
que passegen abraçades, que es regalen una rosa, que escullen el millor llibre
per a l’altre. Més que enyorar el que vam tenir, o el que no hem tingut, o el
que vam perdre, enyorem el que desitjaríem tenir en aquell moment. Sí, de
vegades, si Sant Jordi ens agafa a traïció, en un moment anímic una mica
fràgil, el plaer de perdre’ns entre la riuada de gent que omple els carrers es
pot convertir en un desassossec insuportable, en una tristesa que ens empeny a
córrer cap a casa per si de cas se’ns escapa alguna llàgrima…
Però afortunadament, les persones solitàries en
amor acostumen a tenir assumida la seva situació i només se senten així en
ocasions molt comptades, i també es deixen portar, com un més, per la voràgine
de la festa.
Una festa que és també la dels escriptors, no
ho oblidem. De vegades pot semblar-nos que la presència dels llibres al carrer
només es deu a l’adquisició del regal que volem fer-nos, o que volem fer a les
altres persones en senyal d’estima. Però aquest dia, per a mi, és també el de
rendir homenatge a tota aquella gent a qui agrada escriure. A tota aquella gent
anònima que, sense necessitat de signar llibres enmig de la rambla, ni d’estar
en el rànquing de les vendes, escriuen com a opció personal, com a filosofia de
vida, per necessitat o convicció, o perquè volen contribuir, a través de les lletres,
a oferir una mica de bellesa, potser aquella que porten a dintre i que un físic
poc agradable o tímid, o curt en paraules, no els permet expressar. Seria una
mica allò a què es va referir Quim Monzó en un article ja fa temps: la
diferència entre voler ser escriptor i voler escriure.
Alguns dels qui pertanyem al segon grup, els qui hem pres l’opció de voler
escriure, creem blogs a Internet i hi compartim les nostres obres amb els
altres. De mica en mica entreteixim una xarxa d’amics, de persones de diferent
procedència, totes amb la inquietud comuna de la creació literària. Aquestes
persones s’acaben convertint en una altra mena de família, una família
escollida lliurement, amb qui compartim, en moments determinats, angoixes i
alegries. Gràcies a aquesta gent, alguns dels quals potser avui llegiran aquest
article, algú com jo, amb la necessitat vital d’escriure, en un dia com aquest
se sentirà estimada, se sentirà acompanyada, se sentirà integrada en un grup
d’altres amics que actuen i pensen de forma similar. Gràcies a gent com
vosaltres, amics meus, que de tant en tant visiteu la meva pàgina i m’hi deixeu
la vostra empremta en forma de salutació, els meus ànims es renoven, i puc
sortir al carrer a gaudir dels llibres i les roses, puc somriure de tendresa
davant el fervor de les parelles novelles, em puc integrar en la festa sense
sentir recança pel guió que les circumstàncies m’han marcat. Sí, i puc
sentir-me feliç perquè sé que no estic sola. Que us tinc a tots
vosaltres.
Totes les persones que donem a conèixer les
nostres obres en un blog, ens mereixem avui celebrar la nostra festa, i
sentir-nos-en protagonistes. És també gràcies a nosaltres, potser, i a d’altra
gent com nosaltres, que la literatura es manté una mica més viva, una mica més
autèntica, sense la lacra dels interessos i de la indústria que tot ho corromp.
Voldria que en un dia com avui, tota la gent
que escriu, és igual en la llengua en què ho faci, que sigui de l’Aragó, del
País Basc o d’Andalusia, poguéssim participar de la nostra celebració
conjuntament, en un gest simbòlic, com qui s’agafa les mans, en una entesa en
què no calen les paraules i que ens sentíssim tots units en una mateixa causa.
És llavors quan us voldria donar les gràcies
per la vostra amistat, i desitjar-vos que no perdeu mai, mai, el vostre
desig d’escriure, de contribuir a que el món sigui una mica més bonic.
I ara sí; en aquest context que us acabo
d’exposar, lluny de la frivolitat inicial en què es diu aquesta frase, vagi per
a tots vosaltres el meu fervent desig:
