dilluns, 1 de setembre del 2014

Reflexions estiuenques

Imatge de Maria Rosa Ferré

BENVOLGUT SETEMBRE
De vegades m’agradaria poder afirmar, com Buster Keaton, que no sóc de naturalesa sentimental, que no tinc temps de viure en el passat. Però no seria veritat. I precisament perquè no és veritat, aquest estiu m’ha deixat una mena de pòsit agredolç, com si la inestabilitat meteorològica i política d’aquests mesos estranys s’hagués expandit també cap endins, provocant que l’equilibri emocional no en quedés indemne... Jo he estat sempre una persona enyoradissa; inconscientment em deixo endur per records de dates concretes, aniversaris d’esdeveniments que han estat importants a la meva vida, hi dono voltes obsessivament com si m’entestés a reviure’ls, en un patiment gratuït i inútil...  Ho sé i reconec l’absurditat d’aquesta feblesa, lluito constantment per superar la situació, acostumo a sortir-me’n a còpia de temps i determinació, però cada guerra deixa una nova cicatriu en algun lloc molt fondo...
Aquest any no n’ha estat l’excepció. I una situació de desgast que ja arrossegava m’ha deixat exhausta, tant físicament com anímica. Els versos se m’han congelat als llavis, i un dels desigs més fervents era poder dir-li adéu a l’agost i als seus records, fer taula rasa i rebre amb els braços oberts el terapèutic i benefactor setembre, ara sí, amb l’equilibri altra vegada al seu lloc i disposada a reescriure amb bona lletra la vida que em queda al davant.
Us deixo a tall d’il·lustració uns petits esquitxos personals d’aquest estiu. I en el proper post, un tast d’imatges dels dies de vacances a Andorra.


VÍCTOR O VICTÒRIA?
Moments d’una conya impressionant a la feina; en una empresa de 400 treballadors repartits en diversos edificis, és una pràctica habitual comunicar-nos per email amb companys d’altres departaments a qui potser no hem vist mai. Un matí de finals de juliol rebo un correu signat per Estel F.H. El tràmit sol·licitat no s’ajustava al procés establert, ha calgut parlar amb Intervenció, s’han detectat errors importants, s’ha muntat una mica de “bollo”. Una companya exasperada es queixa que “aquesta noia ens ha ficat en un bon merder”. Finalment, l’Estel en persona acaba desplaçant-se a la nostra oficina per solucionar el problema. Ai, però quan obre la porta, ens trobem davant un tros d’home ben plantat, els cabells rapats i una barbeta ben perfilada, amb una mirada fosca i seductora. Senyors i senyores, vet-ho aquí l’Estel, un mascle de cap a peus! Davant la sorpresa, com una colla d’adolescents mal educades, la meva companya i jo patim un atac de riure impossible de dissimular. Sort que aquell Adonis (una excel·lent persona, tot s’ha de dir) no era la primera vegada que es trobava en un cas semblant i ja anava preparat per a l’ocasió. Ens ha explicat la seva particular teoria: Estel és a Estela el mateix que Joan a Joana, o que Víctor a Victòria però sense ambigüitats sexuals, i per tant no hi ha d’haver cap dubte sobre el gènere masculí del seu nom ni de la seva persona. Una vegada solucionat el problema comptable i després de xerrar distesament una estona, ens hem acomiadat amicalment, això sí, sense poder evitar el somriure durant la resta de la jornada cada vegada que ho recordàvem... Però jo m’he quedat pensant i no veig gens clar que Estel i Estela vinguin a ser el mateix... Estela és un nom castellà que s’acostuma a aplicar malament i que hauria de traduir-se per “deixant”, i que es refereix a un rastre de llum, de fum, de pols deixat per alguna cosa en moviment. Estel és cadascun dels fars que des de dalt del cel em piquen l’ullet quan els explico les penes... D'un estel me n'arriba conhort i llum, mentre que una estela em va deixar orfe de la llum que va il·luminar el meu món no fa pas tant... No, no és el mateix. Benvingut sigui el company Estel, i benvinguda la bona estona que ens ha propiciat!

UN NOU MEDICAMENT
A finals de juliol m’assabento d’una notícia esperançadora sobre un nou medicament per a l’hepatitis C, que sembla tenir uns índex força elevats d’efectivitat. I rebo la notícia amb expectació i alegria. Perquè jo sóc una persona a qui fa anys van contagiar l’hepatitis B en un hospital; en vaig entrar per a una intervenció quirúrgica que m’havia de salvar la vida i en vaig sortir amb aquest temible virus que probablement me la prendrà; una història personal massa dura,  trista i desgraciada de la qual prefereixo no parlar. Bé, doncs, en assabentar-me de la notícia d’aquest nou fàrmac vaig donar per suposat que encara que es parlés específicament de l’hepatitis C, també serviria per a la B, ja que les dues malalties comparteixen molts punts en comú... Però no van trigar a desmuntar-me l’esperança: no és vàlid per a la meva, només és aplicable per a la C. I a part d’això, el tema es complica fins a límits insospitats amb les polítiques per afrontar-ne l’alt cost, en la distribució, en els laboratoris... Tot plegat, una quimera. I novament, el terra que s’enfonsa sota els peus...

UNA NIT D’ESTIU...
 Ho llegeixo en una entrevista d’un conegut cantant publicada a un diari: l’èxit no consisteix en què et contractin una vegada; l’èxit és que ho vulguin tornar a fer per segon cop. Tinc aquestes paraules gravades a sang i foc a l’ànima, en una nit de divendres tan trista, tan difícil de digerir. El meu ànim enfebrosit va oscil·lant entre el “jo em donaria a qui em volgués” de Josep Palau i Fabre, i el “digues que m’estimes encara que sigui mentida”, de la Montserrat Roig, passant per altres poemes nonats que podria escriure, si en tingués esma, sobre com m’agradaria emborratxar-me aquesta nit, ni que fos la primera i única vegada de la meva vida. Esperances sense aval esmicolades una vegada més, castells a l’aire bastits sense fonament, certeses que només existien dintre meu...  Ni forces per a res, ni forces per a res més... Sí, sóc una persona gelosa, una persona decebuda, possiblement una persona ressentida. I què? En tinc prou motius, encara que només siguin els meus motius i no els comparteixi ningú mes. Massa malentesos, massa sentiments barrejats, massa promeses a què aferrar-me, massa, massa de tot. La nit es fa eterna, es torna un calvari, i allà, molt lluny, els poetes canten... Tot plegat, però, ja l’endemà, la llum de l’alba em dóna la mida justa de la meva autèntica realitat, em recrimina haver fet volar coloms, em posa al lloc que em pertoca, és a dir, enlloc, o almenys, lluny d’on em pensava. I la vida continua...

CANVI DE LOOK A LA FORÇA
M’he quedat sense la meva cabellera per culpa de la incompetència d’una perruquera enemistada amb el món o que simplement no tenia un bon dia. N’estava satisfeta, de com em quedaven els cabells darrerament, amb ondulacions naturals i reflexos clars, fins i tot capaços de suavitzar un rostre quadrat de faccions severes i mitigar així els efectes d’una timidesa crònica que es confon sovint amb antipatia... Vaig anar a la perruqueria només per a un petit retoc a les puntes... D’acord, la vaig deixar fer, aquella noia, convençuda que m’havia entès, que sabia el que volia. I tal com em va pentinar, vaig sortir convençuda que m’ho havia fet bé, sense protestar. La tragèdia es va posar de manifest quan em vaig rentar el cap a casa i vaig intentar pentinar-me; allò no es podia salvar per enlloc. Desolació total davant l’evidència que només una altra bona tallada podia solucionar aquell esguerro. Aquesta vegada m’atén la mestressa, tota ella desfeta en excuses i lamentacions, demanant perdó, i deixant a parir la seva empleada. Me l’arregla, me’l deixa ben tallat però força més curt, exactament de la manera que no el volia dur. I quan m’observo al mirall em sento molt, molt desgraciada davant aquesta nova pèrdua d’una cosa que era important per a mi... No em cobren res per la nova esquilada, continua el rosari de disculpes... Sí, és clar, no n’hi ha per tant, els cabells tornaran a créixer... Però almenys hauran de passar 6 mesos fins que això de sobre el cap torni a semblar una melena curta amb reflexos daurats que m’afavoreixi una mica... Amb aquests cabells em veig més vella, les ulleres destaquen enmig del rostre com una pròtesi matussera, els pantalons juvenils amples i virolats semblen posats en la persona equivocada... En sento desgraciada, sí; quan aprendré a aplicar-me, d’una vegada per totes, que l’aspecte extern no és el més important? O potser sí que ho és...? 

I mentrestant, l’estiu va completant inexorablement el seu cicle...  (Continuarà) 


27 comentaris:

  1. Caram... ja ho pots ben dir que l'estiu no se't posa massa bé. Vull creure que aquests quatre fragments van ser escrits en moments molt baixos, que és quan de vegades ens cal escriure, per treure'ns de sobre el pes del que ens afligeix. Per força algun moment bo hi deu haver hagut, perquè fins i tot la confusió amb el nom del noi que us va visitar acaba amb una mala sensació, quan inicialment és una situació força còmica per recordar amb un somriure. No seré jo el que negui que aquesta vida és una merda, però la manera d'agafar-se-la fa molt. Ja sé que arriba a desesperar, però no ens podem enfonsar, perquè la nostra vida, al cap i a la fi, és l'únic que tenim. Nosaltres decidim què en fem amb les cartes que tenim, la partida no es juga amb les cartes que ens agradaria tenir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Xexu, més que un mal estiu ha estat un temps difícil, estrany, de replantejaments, de revisions, de posar tot l'esforç per sortir-me'n d'algunes actituds que em feien mal i que sí, em van portar a una crisi important d'acceptació dels fets. Però si avui escric tot això després de força temps sense publicar, és perquè puc dir que he aconseguit reeixir-ne, que em torno a sentir jo, que el fet de deixar l'agost enrere i canviar de mes és un estímul i un alicient per recomençar de nou amb noves forces. No és que tot hagi estat dolent, és que parlo només d'alguns aspectes que per algun motiu van ser importants . Seria un tema per parlar-lo personalment, sens límit d'espai ni temps, i estic segura que ens entendríem.
      Hi ha altres persones, amics o amigues blocaires concretament, que ho passen molt pitjor, amb motius ben concrets i molt justificats; quan ens movem en la subtilitat dels sentiments, però, és difícil posar un varem al grau d'afectació o angoixa, perquè senzillament cadascú se'n sent dels seus propis problemes... Però com et deia al principi, aquest post ha estat possible gràcies a una remuntada i a una visió més clara de les coses.
      Gràcies per les teves sempre encoratjadores paraules i una forta abraçada!

      Elimina
  2. I la vida continua i l'estiu avança inexorablement... i potser és una sort, qui sap, encara que a vegades les ombres ens empaitin amb insistència. Jo la veritat és que no em queixo pas de l'estiu, que afortunadament ha anat molt bé. I ara la tornada a les rutines, a veure, com va...

    T'envio una abraçada molt gran i uns ànims amistosos per seguir compartint...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, me n'alegro moltíssim que el teu estiu hagi anat molt bé. Jo crec que aprofito els moments de crisi per sortir-ne més enfortida, més sàvia, i des d'aquest punt de vista, el meu també haurà valgut la pena. Sobretot perquè em planto davant el setembre amb un ànim que fa temps que no tenia...
      Seguirem compartint, estimada. Una abraçada molt gran!

      Elimina
    2. Torno a llegir la teva resposta i aprofito per gaudir d'aquest teu ànim, d'aquesta teva força renovada i per complicitat fer-lo meu.

      Seguirem compartint, estimada Montse, una abraçada que duri molta estona...

      Elimina
    3. Gràcies novament, estimada Carme; seguirem compartint i seguirem caminant sempre endavant, peti qui peti! Una gran abraçada!

      Elimina
  3. Montse, maca...posa en un cistell el xicot que deixa Esteles de somriures per on passa, la perruquera eixelebrada, els gelos i la malenconia i la malaltia i en pots fer un bon conte.

    Un petonarro, preciosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs no seria mala idea seguir el teu consell, Cantireta; potser de la barreja en surt alguna cosa inimaginable... Per cert, mira que estava bo l'Estel, eh? Llàstima que tenia 25 anys menys que jo... :)
      Una gran abraçada, guapa!

      Elimina
  4. Uf, m'identifico molt amb els teus retalls d'estiu. Tot i que és llarg, no he pogut parar de tan com arriben les teves paraules. Ara passo un moment "més o menys" estable/equilibrat però totes les pors, emocions, sentiments, que tan bé i amb tanta sinceritat evoques, jo també els he sentit i els sento. Enyorança, nostàlgia malaltissa, castells a l'aire, una malaltia de per vida... Fins fa poc també patia quan em tallaven malament els cabells, ara els duc curts perquè vull i encara no me'n sé avenir del canvi. També li dono massa valor a l'aspecte físic... El meu pare es diu Leandre i es veu que també pot ser nom de dona, aquí la teoria s'escapa.

    Ah, i la Cantireta té raó, un conte no... una novel·la ;)

    Una abraçada!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia, estimada, des que et llegeixo que he tingut el pressentiment que tu i jo compartim molts aspectes quant a la manera de sentir, de viure les emocions, de blasmar-les amb lletres esperant que algú arribi a comprendre l'abast de les paraules... Tot això salvant les distàncies lògiques de l'edat, de l'entorn social i de la teva qualitat literària molt superior a la meva. M'alegro moltíssim d'haver-te trobat gràcies al món blocaire.
      Una abraçada molt gran!

      Elimina
  5. Em quede amb l'anècdota de l'Estel perquè, malgrat les teues reflexions darreres, m'ha semblat refrescant, com quan obres la finestra d'una casa on notes l'aire carregat. Em quede, doncs, amb aquesta bocanada d'aire per a la meua casa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per haver-ho sabut veure, Novesflors; certament, i malgrat el to pessimista dels apunts, he volgut transmetre una mica d'humor amb una certa ironia tenint en compte les paradoxes de la vida. El cas del company Estel va ser certament divertidíssim i ho continua sent, al marge de les meves darreres reflexions, com bé dius. Riure's del mort i qui el vetlla començant per mi mateixa, una bona manera de sobreviure que aplico sempre que puc.
      Una molt forta abraçada, bonica!

      Elimina
  6. Dius que l'agost t'ha deixat exhausta, que t'ha congelat els versos als llavis.
    Per a mi l'estiu ha estat pitjor, m'ha deixat en blanc ... buit.
    Potser la introspecció de la tardor ens tornarà la vida, les muses, l'energia, la paraula.

    Bona tarda Galionar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pere, amic meu, no passis pena per haver-te quedat en blanc, que tu ets i sempre seràs poeta, encara que no escriguis ni una sola ratlla de cap més vers. Tota cosa té la seva època, el seu temps, el seu moment, i potser ara et toca reposar de l'escriptura i dedicar-te a altres afers... No s'ha de forçar la màquina, no cal angoixar-se per complir, no cal res, que quan les muses vulguin ja hi tornaràs. I qui sap, potser sí que la tardor i la seva introspecció hi ajudaran...
      Ànims i una forta abraçada,

      Elimina
  7. Hola Montse,
    Jo també sóc una mica de tarannà nostàlgic, però més aviat d'una manera positiva...
    Ai noia, si et pensaves que el setembre, seria un bàlsam sanador, acabo de sentir el Molina que diu que la tardor serà més plujosa que de costum...Aviat no caldrà que mirem el calendari, perquè tots els mesos seran iguals...
    Veig que a la feina us ho passeu molt bé, l'he trobada molt divertida l'anècdota de l'Estel; ara que d'Estela jo no n'he conegut mai cap!
    Em sap greu això del medicament, és una llàstima que no sigui aplicable al teu problema.
    Ui quina nit tan plena de sentiments negatius, no sé si és real o fictícia, però en ambdós casos jo diria que és una trista nit...I això dels cabells , és pecata minuta, si tot tingués una solució tan fàcil...No te n'adonaràs i ja tornaràs a lluir la teva preciosa cabellera, i a més l'important no és pas l'aspecte extern i si vols que t'ho digui, jo mai t'he trobat antipàtica, sinó dolça i amable. Ànims noia, que només són quatre dies i de nosaltres depèn que siguin una miqueta feliços!
    Molts petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Roser, coi amb el Molina, que ens esguerra la il·lusió d'un bon solet... Però com que la bonança que ens importa és la que habita dins nostre, doncs no hi haurà més remei que procurar que sigui la millor possible... I de segur que ho serà, perquè amb amigues i amics tan fantàstics com vosaltres, totes les nuvolades es desfan i el cel llueix un blau esplèndid...
      Moltes gràcies, bonica, i una molt forta abraçada!

      Elimina
  8. Al menys aquest estiu no t'ha deixat sense paraules, i malgrat la perruquera assassina, no has acabat de perdre el sentit de l'humor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No Xavier, de paraules sempre n'hi ha; el dubte de vegades és escollir entre dir-les o guardar silenci... El sentit de l'humor hauria de preservar-se sempre de les maltempsades, perquè si ens observem detingudament al mirall segur que trobarem motius per riure'ns de nosaltres mateixos, cosa saludable i que tot sovint ens salva...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  9. Veig que no has passat gaire bon estiu, Montse, em sap greu. Però per altra banda crec que has fet una mena de catarsis que et porta a encarar el futur amb bona disposició i molts ànims.
    Desitjo que tot et vagi molt bé, de tot cor, perquè t'ho mereixes.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah! i no sé pas amb quins ulls et mires, però jo et trobo una dona ben atractiva i interessant.
      "Que lo sepas" :D

      Elimina
    2. Moltes gràcies, Glòria, per veure'm amb bons ulls. Com bé dius, ha estat un estiu de tempestes internes i d'aigües remogudes, però convenia que plogués... El cel ha quedat molt més blau després de tot plegat.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  10. Tinc un poema del meu tercer llibre de poesia -encara inèdit- que comença, en segona persona, a fi de marcar distàncies: "Vius ancorat en el passat". Tot i no ésser un nostàlgic, sovint enyoro la nostàlgia... Ah! I la Glòria té raó, si et mires amb bons ulls veuràs que en tu hi rau l'esplendor.

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, en primer lloc, espero que el teu llibre de poesia deixi ben aviat de ser inèdit i que ens donis pistes de com poder-lo adquirir. En segon lloc, crec que més que viure en el passat, de vegades és que no ha transcorregut encara prou temps com per haver pogut desprendre's d'ell... Potser allò que ens fa mal d'un any enrere, o de sis mesos, al cap de cinc anys ens semblarà mentida que ens hagués pogut preocupar tant... Hi ha nostàlgues doloroses i d'altres agradables quan ens acullen; crec que quan deixen de fer-nos mal és que hem superat les causes que la van propiciar...
      Faré cas del vostre consell: intentaré mirar-me amb més bons ulls!
      Gràcies i una forta abraçada!

      Elimina
  11. Buf! Un estiu intens! Podria escriure un rotllo o fer-te una abraçada. Em quedo amb la segona opció.

    ResponElimina
  12. Hola Joan, jo també prefereixo l'abraçada; te'n retorno una d'immensa per a tu!

    ResponElimina
  13. De vegades sembla que tots els entrebancs es presenten de cop. Ens sentim perduts i amb una infinitat de perquès sense respostes. Encara que facin mal, cadascun a la seva manera, crec que el millor és intentar esbrinar tot el que ens ha portat a aquesta situació, analitzar-lo i fer una reflexió. Costa i tant que costa! però segurament, després de tot, trobarem un ensenyament que ens servirà per tornar a tenir forces i seguir endavant.
    El meu estiu serà difícil d'oblidar, massa gent estimada ha partit en poc temps, encara que he de dir que -com el teu moment Estel- també han arribat moments de somriures que m'han permès "respirar" una mica.

    Una aferradeta farcida de bessets ben dolcets!! :)

    ResponElimina
  14. Ben d'acord amb tu, Lluneta; les crisis són necessàries de tant en tant, precisament perquè ens obliguen a fer molts replantejaments sobre la nostra pròpia vida, i si fem la feina ben feta, segur que en sortirem enfortits i una mica més savis. Per això potser aquest estiu no ha estat negatiu del tot...
    Em sap molt greu que hagis hagut de passar per pèrdues molt estimades, bonica....
    Una forta abraçada!

    ResponElimina