 |
| Castell d'Escornalbou |
Ni que sigui eternament
des del vell claustre,
que els meus ulls servin la llum
per contemplar-te.
Mar, amor, blavor infinita,
accepta’m com a esclau
per adorar-te.
Devessalls d’horitzó,
d’un temps que es glaça.
Desig, enyor, oblit, frisança...
Cremo les meves naus,
i a dins del claustre
esmicolo en mil bocins
les velles pàtries.
Seré gavina al teu cel
fins abastar-te.
Galionar
Bonic poema, per reflectir el què sents des del Castell d'Escornalbou...Jo hi he estat varies vegades i trobo que és un lloc preciós amb molta història i unes vistes fantàstiques, la foto ho corrobora...
ResponEliminaQue tinguis un bon estiu Montse, ple de calma i serenor.
Petonets.
M. Roser, nosaltres hi vam anar fa una setmana, amb el meu fill i la Monika, que van venir des d'Irlanda de vacances, i ens va impressionar. Ens van fer una visita guiada. Jo m'hi hauria quedat; a la part interior de la vivenda, les finestres s'obrien al paisatge amb una bellesa brutal. Com n'hauria estat de feliç, en un indret com aquell...!
EliminaMolt bon estiu també per a tu, bonica; jo estaré també ben poc pels espais, aquests dies.
Una abraçada molt gran!
Aquesta foto és preciosa!!! I el poema d,una intensitat brutal... "Cremar les naus i esmicolar velles pàtries"
ResponEliminaSón expressions ben contundents i a vegades necessàries. Quan sigui jo també gavina, et seguiré el vol.
Una abraçada ben forta, Montse!
Carme, no sé si hi has estat mai, però l'indret és fantàstic, i sobretot el paisatge obert al mar. Si en sabien de viure, els nobles de fa uns segles... Recordant l'indret, tot semblava possible, fins i tot les decisions més difícils, aquelles que possiblement no gosarem seguir mai, per això la contundència que li has sabut veure i que clarament té voluntat de ser-hi.
EliminaDoncs ja ho saps, gavina, t'espero sobre el cel!
Una forta abraçada!
Aquest em sembla una mica més complicat que altres, però m'ha agradat, les paraules arriben. Em segueixen agradant els teus poemes, tan si els entenc bé com si no, tenen alguna cosa.
ResponEliminaXexu, gràcies pel comentari; si t'arriben les paraules, tindràs la llibertat de donar-los el significat que tu vulguis; la poesia haurà estat útil, t'haurà servit d'alguna cosa.
EliminaUna forta abraçada!
Un poema preciós. És com si et volguessis alliberar, oferint el teu esclavatge al mar.
ResponEliminaBona balconada d'Escornalbou.
I bella cançó del Raimon.
Trio d'asos en aquest tripe post.
Xavier, seria un dolç esclavatge viure sotmesa a contemplar aquell entorn i aquell paisatge tota la vida; crec que hi signaria ara mateix!
EliminaUna forta abraçada!
El teu poema té la mateixa bellesa que aquest paisatge que ens mostres.
ResponEliminaCom m'agradaria ser gavina també...
Aferradetes ben fortes i bon descans!! ☺
Doncs vinga, Lluneta, emprendrem juntes el vol, com ho fan les gavines, cap al mateix cel! :)
EliminaUna forta abraçada!
Magnific! Les últimes estrofes les trobo sublims.
ResponEliminaUna abraçada, poeta!
Hola Glòria, gràcies per les teves paraules tan generoses! Bon estiu i una forta abraçada!
Eliminaun gran poema Montse, jo diria que cada dia escrius millor ! felicitats !
ResponEliminarecords
joan
Ostres, Joan, gràcies! Jo crec que cada vegada escric menys poesia, però això va a temporades, a cicles, com la vida.
EliminaUna forta abraçada!
Un poema veritablement magnífic. La mar té quelcom que sempre ens atrau.
ResponEliminaGràcies Novesflors; certament, qui s'enamora de la mar no tornarà a ser lliure mai més. Quina dolça esclavitud...!
EliminaUna forta abraçada!