Cant d'esperança - Invitació

Un matí, quan el gebre embolcalli la vall,

anem-hi plegats, que et vull presentar

el doll de bellesa que no hi has vist mai;

la flaire del vent;

els mil tons del cel;

els raigs que s’escapen d’un sol que just neix.  

Vull que busquis l’ombra d’un avet molt vell,

que t’asseguis a sota, l’herba arran la pell;

una gran muntanya, a l’horitzó, imponent,

et dirà: endavant;

escolta el meu clam;

un cant mil·lenari que parla de pau.  

Si enmig d’aquests boscos que són lluny del mar

et sents un altre home, pots riure i plorar,

per què vols anar-te’n? De qui vols ser esclau?

Aquí, on tot és verd,

on ningú no perd

veuràs com la vida, per tu, reeixirà.  

Corre, crida, esgota’t, respira ben fort;

si el vent crema el rostre fa més bonic l’esforç.

Amb nova esperança, els teus ulls brillaran;

i allà, sota el cel,

tu, jo i només Déu,

les mans enllaçades, l’amor reescriurem.

Montse Galionar

Miratges

Pot ser un bon moment per recordar de nou aquest poema ja publicat anteriorment, després de la finalització d'un  projecte compartit a quatre veus sobre les quatre estacions, del qual possiblement aviat en sentireu a parlar. 

Va ser enmig d’un bell estiu

quan vaig veure esclatar la primavera,

la més sensual, rotunda i fetillera.

I de sobte vaig ser jove, i bonica, i vaig florir...

Va ser en els vespres d’or vermell, a la tardor,

que els pits es badaren per a tu

com les flors de l’ametller, que comencen a esfullar-se...

Va ser quan les tardes s’escurçaven

que els meus dies s’allargaven, pletòrics d’il·lusió,

i els ulls recobraven l’alegria;

quan la llum del cel, del sol, de tu,

m’encegava i m’encenia, i quan el cor, feliç,

exultava ple de mots, t’estimava, i revivia...

Va ser enmig del llarg hivern

quan un vent huracanat de nom incert

se’t va endur del meu costat, així, de sobte;

quan la nit regnà de nou... I els ulls es neguen

en cada record, cada gest, cada estona compartida

que no tornarà mai més...

I ara, que la llum encega novament,

que els arbres han florit, i el dia és llarg,

què en faré d’aquest temps esplendorós

que es passeja davant meu a tall d’escarni?

Tot m’ha estat pres. Ja no cerco explicacions.

Ets dins meu, tan adherit,

que em fas mal, i jo em faig por,

i te’m menges l’oxigen i la vida...

Primaveres d’estiu, focs de tardor;
potser tan sols miratges... 

Montse Galionar

Divertiment

Cançoneta esmunyedissa

que rodoles pels carrers

meitat so, meitat poema,

tan galana i tan plaent,

corre, enfila’t cap als llavis

d’aquell qui el cor em té pres

i li deixes, de part meva

el record d’un bes ardent.

Cançoneta que viatges

nit i dia a cops de vent,

fes-te pas entre el brancatge

del seu cos, gallard i bell;

remolineja amb tendresa

la blancor dels seus cabells

i digues-li com l’estimo

perquè a mi, ja em manca veu.  

Cançoneta fugissera

que ara en tornes i ara en vens,

si algun jorn hi veus tristesa

en l’esguard dels ulls tan bells,

guanya ràpid mar i terra,

corre més veloç que el temps,

vine a dir-me de ses penes

i plegats, les plorarem. 

Montse Galionar  

La llei de la (in)dependència

 

-Mire usté, me han mandao aquí pa que me den la independencia esa. 

Qui s’adreça a la recepcionista és un senyor que podria tenir entre 65 i 75 anys, jubilat, d’aspecte més aviat humil, que no ha perdut el seu deix andalús tot i els 50 anys que porta a Catalunya. S’ha presentat a l’oficina de la Regidoria de la Gent Gran per recomanació de la treballadora social de l’ambulatori. L’escena no és nova, es repeteix gairebé cada dia.

Se li pregunta si el metge ja n’hi ha fet cinc cèntims sobre la Llei de la Dependència, i el senyor dubta: Pué no sé, argo así me habrá dicho.  I la recepcionista el convida a seure, agafa un imprès de tres fulls i es disposa amb tota la paciència del món a explicar-li en què consisteix això de la Llei de la Dependència, els diferents graus que hi ha, en quins tipus de casos es concedeix, quins ajuts podrà obtenir-ne i com ho ha de fer per omplir la sol·licitud. Y no me la puede rellenar usté? No senyor, no ho podem fer; per a qui és la sol·licitud? Para mi mujé, que la pobre des de que le dió el ictus está cada día más malamente. I no té algun fill o algú jove a la família que pugui ajudar-lo amb els papers? Claro que tengo, pero mis hijos trabajan to el día y no voy a ir a molestarlos con estas cosas; que pa eso está el ayuntamiento, no?, vamos, digo yo, porque de impuestos sí que pago...! Doncs miri, anirem poc a poquet i li explicaré com ho ha d’omplir. Ja veurà com no és tan difícil com sembla: Que si aquí el nom, que si l’adreça més avall, que si el telèfon de contacte on trucaran per avisar-los quan vinguin a fer-li la valoració al domicili, que si aquest apartat no cal que l’empeni i amb un llapis li tatxo perquè no s’emboliqui... Que si aquest requadre d’aquí només l’ha d’emplenar el banc on cobra la pensió (mirada recelosa, es posa a la defensiva). Així quan li donin els diners de la dependència els hi ingressaran al número de compte que facin constar (i el senyor es relaxa immediatament). Que si aquí, veu?, ha de signar la persona interessada. Y si no sabe escribir? Doncs llavors que signi amb l’empremta dactilar. Y eso que é? Se li explica. Con el deo? Sí, sí, amb el dit ja n’hi haurà prou. I la recepcionista continua amb el seu discurs. Aquesta pàgina se la llegeix però no hi haurà de fer res, així que també la tatxo, i aquesta també. I compte, aquesta sí que és molt important; sobretot que el metge de capçalera li empleni fent constar totes les malalties. Cualas, la mías? No, no, les de la seva senyora. Ah!

Mentrestant la sala de recepció s’ha anat omplint de gent que s’espera impacient. El telèfon no para de sonar. Ningú més dels despatxos ni l'agafa ni el recupera. Algú no s’ha adonat que la porta d’entrada està oberta i no para de trucar insistentment al timbre. La recepcionista acaba cridant tan fort com pot: Endavaaant! I al final algú dels qui s’esperen s’aixeca per dir-li que entri.  La impressora comença a pitar perquè s'ha quedat sense paper... 

Una vegada ben explicat tot el formulari, davant la cara de no haver entès gran cosa, la recepcionista torna a començar per la primera pàgina: Miri, ara ho tornarem a repassar de nou i ja veurà com li semblarà més fàcil. I amb els senyals als apartats que s’han d’emplenar, les ratlles on no cal posar res, l’al·licient de l’ajuda econòmica que possiblement rebrà, havent entès on cal signar i decidit a tornar al metge de capçalera perquè li empleni el full  corresponent, el senyor ho veu més clar, fa alguna pregunta complementària, assegura que ja ho ha entès tot, se sent agraït, li dóna la mà efusivament a la recepcionista, s’aixeca disposat a marxar. Ella li deixa anar, somrient, a tall de comiat: li ha quedat clar, ara, en què consisteix això de la Llei de la Dependència? I el senyor respon: Sí señora, claro que lo he entendío, me lo ha explicao usté mu bien.  Pero de verdá se lo digo, con toda confianza: yo siempre he estao en contra de eso de la independencia; me siento catalan y mis hijos han nacío aquí y són catalanes, pero que no me venga naide con eso de que Cataluña quiere salirse de España! Pero claro, tonto no soy, y si me prometen que me van a dar todo ese dinero firmo donde sea, oiga, aunque sea con el deo o con lo que haga farta, no sé si me entiende usté!

I marxa caminant a poc a poc, amb el cap ben alt i un gest de dignitat ben genuïna, mentre la recepcionista es mossega dissimuladament els llavis, qui sap si per contenir un improperi o un somriure burleta, o potser les dues coses alhora. Mentrestant, un altre senyor s’ha aixecat de la cadira i s’atansa a la taula de la recepcionista disposat també a demanar la independència... 

La fragilitat és en la roca

Sembles feta de roca, però amb un buf et desintegres… I et sents valorada així, com una pedra, insensible al dolor, només matèria tosca, sense espai per a l’eteri. Creuen que pots amb tot, que no t’afecten ni pluges ni ventades, ni actituds jactancioses ni  paraules prepotents... Ningú s’atura a pensar com realment deus ser... Miopia col·lectiva o excel·lència en les  dots de camuflatge...? 

8 de març, quanta feina per fer!

 

"Recuerda que debes tener un aspecto inmejorable a la hora de ir a la cama… Si debes aplicarte crema facial o rulos para el cabello, espera hasta que él esté dormido, ya que eso podría resultar chocante para un hombre a última hora de la noche. En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así no le presiones o estimules la intimidad. Si tu marido sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de una mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar. Si tu marido te pidiera prácticas sexuales inusuales, sé obediente y no te quejes. Es probable que tu marido caiga entonces en un sueño profundo, así que acomódate la ropa, refréscate y aplícate crema facial para la noche y tus productos para el cabello. Puedes entonces ajustar el despertador para levantarte un poco antes que él por la mañana. Esto te permitirá tener lista una taza de té para cuando despierte”.

Pilar Primo de Rivera, 1942

Doncs sí, per increïble que ens sembli, a mitjans del segle XX encara estaven així les coses; aquests eren “els valors” que s’inculcaven a les noies per tal de ser unes bones esposes.  El text està extret del programa de mà de l’obra de teatre “El florido pensil (nenes)”, que just fa un any es representava al Poliorama, a Barcelona. Resulta francament grotesc i divertit, sí, però quanta feina ens queda encara per fer...!

Versos urbans

 Pels camins del cor,

cel i branques molles.

Cau la nit de nou.

S'apaguen les llums,

s'encenen els somnis

quan la tarda es clou.

Montse Galionar

Gràcies, amic meu...

Gràcies amic meu, per deixar-me abocar a la teva finestra i poder contemplar com Venus, l’estrella de l’alba, es gronxa penjada dels fils invisibles de la Lluna i silenciosament s’estimen, i ensenyar-me a pintar en el gran llenç de la nit l’espurna brillant que fa reviure els cors orfes d’esperança...

Gràcies amic meu per ser-hi sempre, o quasi sempre, i dibuixar amb la llum paisatges secrets dins la nit, entre la foscor més densa que tan sovint ens envolta.

Gràcies, amic meu, per haver-me ensenyat a mesurar, dels dos astres, la incommensurable distància que els separa tot i semblar tan propers. Gràcies per haver-me mostrat les dues cares de la Lluna.

Gràcies, amic meu, per aquest ball de Carnaval a deshora, on definitivament han caigut totes les màscares.

Gràcies, amic meu...

Les corrandes de la sogra

Ai, que s’acosta Sant Valentí i a alguns els agafa amb la fletxa rovellada per la falta d’ús, i en lloc de disparar al cor es mullen les sabates!

Ai, que n’hi ha que encara no saben distingir la diferència entre l’amistat i l’amor tot i ser granadets, i veuen assetjaments en tota regla davant la voluntat de fer-los costat en els moments difícils!

Ai, que n’hi ha que arrenquen a córrer només d’imaginar-se que podria caçar-los una dona tan granadeta com ells, i que ja es veuen ocupant el lloc del nuvi en aquests versots mal forjats!

És clar que, què pot esperar-se d’un sant ressentit perquè sap que ens cau molt millor el seu rival Sant Jordi a l’hora de celebrar la Festa de l’Amor?  

LES CORRANDES DE LA SOGRA

Visca la gresca, fort el brogit!

Farem la gran festa, diumenge a la nit.

Se’ns casa la sogra, ha trobat marit!

(Quedarà mort, el pobre, quan la vegi al llit.)

Té tantes berrugues, que no es pot trobar

un trosset de cuixa per passar la mà;

la pitrera penja per sota del braç,

li espanta les mosques de tant boleiar.

De dents veritables no n’hi queda cap,

i els pèls del bigoti li tapen el pap.

Em peto de riure només de pensar

quan al dormitori se n’hagin d’anar:

porta set cotilles per dur protegits

els greixos del fred, que ja té prou marcits.

(Perquè per la tele escolta el Picó

que amatent l’avisa quan el temps no és bo.)

Esperem que aguanti, el marit, demà,

que tots se li moren a mig consumar.

Deixant aquest tema, farem festa gran.

Que toquin els músics, que duri l’encant!

La sogra se’ns casa, porteu el xampany,

que vull engatar-me i que em duri tot any!

Montse Galionar

L'amor és un paraigua sense obrir (Albert Guasch)

Un dels meus somnis d’amor intensos de quan era molt jove, era el d’un romàntic encontre amb la persona estimada pel carrer, sota una intensa pluja, amb la invitació de compartir paraigua. Tot i que ja fa temps que els somnis han quedat enrere, aquest poema de l’Albert Guasch m’ha fet reviure amb una dolça tendresa aquella joventut en què tot podia ser possible...

Amb l’Albert, un excel·lent poeta de la Bisbal del Penedès, havíem coincidit fa més de 20 anys en els Premis Literaris Penedesencs, quan tots dos hi participàvem i hi guanyàvem premis. Fins i tot compartim obra en alguns llibres. Va ser un goig retrobar-lo fa un parell d’anys en una trobada literària al cafè del Coro a Vilafranca, i des de llavors no he deixat de seguir el seu blog, que us recomano.

Gràcies, Albert, per deixar-me el poema!  

L'AMOR ÉS UN PARAIGUA SENSE OBRIR

L’espera és un paraigua obert

quan no arriba la pluja

i només se t’hi fica el vent.

I l’agafes ben fort mentre desitges

que l’amor s’hi aixoplugui com a sota d’una ala

i que es faci el miracle

de les exuberàncies de l’aigua.

L’espera és un paraigua eixut.

El desconsol és un paraigua

perdut en algun lloc plujós

on tothom sap de pluges i resguards.

Cap paraigua que passa no és el teu.

Ningú no te’l rescata ni retorna,

ni te’n durà cap altre el teu amor.

El desconsol és un paraigua nu.

L’amor és un paraigua sense obrir.

És la complicitat del núvol

quan estén la seva aura encobridora.

És la pluja suau que deslliga els cabells

i amara els llavis molls.

És aquesta set nostra,

el deler insaciable de les fonts

que ens revénen per dins.

L’amor és un paraigua a quatre mans.

Albert Guasch Ribas

Avui l'enyorat Ovidi compliria 75 anys. Sempre viu dins nostre.