Sembles feta de roca, però amb un buf et
desintegres… I et sents valorada així, com una pedra, insensible al dolor, només
matèria tosca, sense espai per a l’eteri. Creuen que pots amb tot, que no
t’afecten ni pluges ni ventades, ni actituds jactancioses ni paraules prepotents... Ningú s’atura a pensar
com realment deus ser... Miopia col·lectiva o excel·lència en les dots de camuflatge...?
Avui, no sé si t'acabo d'entendre... No hi ha ningú que pugui amb tot, encara que de vegades ens ho sembli. Algun punt feble tots el tenim. Vaja, al menys jo ho crec així.
ResponEliminaPer altra part, hi ha gent que es disfressa molt bé, d'una manera que prou creïble, i la resta de gent, tens raó, a vagades no es plantegen gran cosa més. es conformen amb les aparences.
Bon vespre de diumenge, Montse, i bona setmana.
Carme, la qüestió no és pretendre poder amb tot, sinó el fet que la gent que ens envolta sí que s'ho pensi, possiblement per una manca de la sensibilitat més elemental, per egoisme, per comoditat, o també perquè alguns continuem essent uns analfabets emocionals malgrat l'edat i som incapaços de mostrar el que veritablement pensem per tal de no ferir susceptibilitats, per prudència, per covardia... I al final el sac es trenca...
EliminaUna forta abraçada!
Fins i tot la roca més dura té esquerdes, i l'aigua s'hi pot escolar. Si l'aigua es congela, partirà la roca. Qui ho hauria de dir, la roca més dura, guanyada per una cosa tan inofensiva com l'aigua. Amb els humans passa el mateix, només que no som, ni de bon tros, durs com la roca.
ResponEliminaCom m'agrada la teva reflexió, Xexu! De la mateixa manera que molts es sorprendran de saber que l'aigua és capaç d'esquerdar la roca, també es sorprenen quan algú que sembla fort s'acaba trencant, i els sembla increïble que això passi...
EliminaUna forta abraçada!
No hi ha ningú que pugui amb tot. Ni que el que passa al seu voltant,no l'afecti.
ResponEliminaCom al fado, tots tenim un fat, bo o dolent que ens condiciona.
És cert, Xavier, no hi ha ningú que pugui amb tot, però per a alguns els és molt còmode pensar que sí i anar carregant-te de més pes del que pots suportar... És llavors quan l'ànim es trenca. Evidentment, és molt complex poder mesurar el límit de les forces dels altres...
EliminaUna forta abraçada!
És el que els hi dic jo als de casa: "L'Helena és com un botó que el prems i ho fa tot automàticament". Es pensen que funciono sola, que sóc de pedra. Però de la pedra a aquesta planta només hi va un bluf.
ResponEliminaHelena, possiblement ets un altre exemple de cor fragilíssim embolcallat en una màscara de pedra forjada a còpia de circumstàncies adverses. Benvinguda al club, estimada!
EliminaUna forta abraçada!
Sàvia i provident és la natura, que escampa al vent les fràgils llavors del lletsó amb l'esperança que alguna serà acollida per la terra.
ResponEliminaLa planta, senzilla, potser és més forta que la roca, perquè manté la fe en la vida.
Una abraçada.
Olga X.
Gràcies, Olga, per aquest comentari tan alliçonador i tendre com una carícia! Potser no és tan dolent que el vent ens desintegri, si el desastre perpetuarà la vida!
EliminaUna forta abraçada!
Subscric el que TAN POÈTICAMENT (no li coneixia aquest vessant, he,he) t'ha dit Xexu. A més, totes dues coses no són incompatibles, que sigues forta no significa que no patesques per les coses, de vegades fins i tot per coses que a ulls d'altres poden semblar insignificants. Au, que en passar aquesta neu (inesperada, ara) ens arribarà la primavera.
ResponEliminaÉs cert, Novesflors, el comentari de Xexu és una meravella, i a més, m'ha fet reflexionar força positivament! No es tracta tant de poder ser fort sinó de voler semblar-ho per no ser considerat massa feble quan realment se n'és... De vegades ho fem tan bé, això de semblar-ho, que ningú dubta de la nostra fortalesa inexistent...
EliminaUna forta abraçada!
Quan era petita, bufàvem la flor i dèiem que volaven angelets...
ResponEliminaPenso que hi ha molta miopia col·lectiva com dius tu, però de vegades també ens fem un vestit amb retalls de pedra, perquè sinó ens coneixen no ens podrà fer mal ningú!(camuflatge).
Petonets, Montse.
M. Roser, també nosaltres dèiem que volaven angelets... Possiblement som nosaltres mateixos, amb la cuirassa que ens anem fabricant a còpia de cops de vida, que propiciem el desconeixement dels altres envers la nostra veritable manera de ser. És difícil trobar la mesura justa de les coses...
EliminaUna forta abraçada!
Meravellosa foto i molt adequada al text.
ResponEliminaEls altres pensen que pots amb tot, tu també actues com si poguessis amb tot. Només que de vegades en la intimitat del teu interior voldries que algú veiés la teva debilitat, que et tractés com a un indefens, en el fons que et transmetés l'important que ets per a ells, reclamant per a tu uns mims que sembla que estan destinats als altres.
Només és que, de vegades, als forts, també, ens agrada sentir-nos nens, ens agrada que ens tractin amb la delicadesa amb què tractem els petits. Que també som humans i febles.
Gràcies, Alfons, per la meravellosa interpretació que fas del peu post. Perquè suposo que sí, que el que dius retrata molt fidelment com em sento de vegades... Perquè de vegades entrem, sense saber com, en un cansament infinit...
EliminaUna forta abraçada!
Voldria ser senzill, transparent. Sentir el dolor, la fragilitat del cor, la grandesa de l'ànima i ... no tenir por.
ResponEliminaPerò mentrestant dissimulo!
Bona nit Galionar
En sabem un niu, Pere, d'anar dissimulant; fa tants anys que practiquem que fins i tot ens sobta, quan menys ens ho esperem, sentir aquest cansament profund a l'ànima...
EliminaBona nit i una forta abraçada!
Què difícil resulta a vegades veure que la roca és només aparença!!
ResponEliminaLa meva mare deia: si al ruc el carregues molt, al final s'espatarra.
És sàvia la teva mare, Mari! El més fotut és que les persones que en principi més s'haurien de preocupar de nosaltres són les que menys miraments tenen de vegades... Però ja poca cosa ens queda per aprendre; només es tracta d'algun moment de feblesa...
EliminaUna forta abraçada!