La llei de la (in)dependència

 

-Mire usté, me han mandao aquí pa que me den la independencia esa. 

Qui s’adreça a la recepcionista és un senyor que podria tenir entre 65 i 75 anys, jubilat, d’aspecte més aviat humil, que no ha perdut el seu deix andalús tot i els 50 anys que porta a Catalunya. S’ha presentat a l’oficina de la Regidoria de la Gent Gran per recomanació de la treballadora social de l’ambulatori. L’escena no és nova, es repeteix gairebé cada dia.

Se li pregunta si el metge ja n’hi ha fet cinc cèntims sobre la Llei de la Dependència, i el senyor dubta: Pué no sé, argo así me habrá dicho.  I la recepcionista el convida a seure, agafa un imprès de tres fulls i es disposa amb tota la paciència del món a explicar-li en què consisteix això de la Llei de la Dependència, els diferents graus que hi ha, en quins tipus de casos es concedeix, quins ajuts podrà obtenir-ne i com ho ha de fer per omplir la sol·licitud. Y no me la puede rellenar usté? No senyor, no ho podem fer; per a qui és la sol·licitud? Para mi mujé, que la pobre des de que le dió el ictus está cada día más malamente. I no té algun fill o algú jove a la família que pugui ajudar-lo amb els papers? Claro que tengo, pero mis hijos trabajan to el día y no voy a ir a molestarlos con estas cosas; que pa eso está el ayuntamiento, no?, vamos, digo yo, porque de impuestos sí que pago...! Doncs miri, anirem poc a poquet i li explicaré com ho ha d’omplir. Ja veurà com no és tan difícil com sembla: Que si aquí el nom, que si l’adreça més avall, que si el telèfon de contacte on trucaran per avisar-los quan vinguin a fer-li la valoració al domicili, que si aquest apartat no cal que l’empeni i amb un llapis li tatxo perquè no s’emboliqui... Que si aquest requadre d’aquí només l’ha d’emplenar el banc on cobra la pensió (mirada recelosa, es posa a la defensiva). Així quan li donin els diners de la dependència els hi ingressaran al número de compte que facin constar (i el senyor es relaxa immediatament). Que si aquí, veu?, ha de signar la persona interessada. Y si no sabe escribir? Doncs llavors que signi amb l’empremta dactilar. Y eso que é? Se li explica. Con el deo? Sí, sí, amb el dit ja n’hi haurà prou. I la recepcionista continua amb el seu discurs. Aquesta pàgina se la llegeix però no hi haurà de fer res, així que també la tatxo, i aquesta també. I compte, aquesta sí que és molt important; sobretot que el metge de capçalera li empleni fent constar totes les malalties. Cualas, la mías? No, no, les de la seva senyora. Ah!

Mentrestant la sala de recepció s’ha anat omplint de gent que s’espera impacient. El telèfon no para de sonar. Ningú més dels despatxos ni l'agafa ni el recupera. Algú no s’ha adonat que la porta d’entrada està oberta i no para de trucar insistentment al timbre. La recepcionista acaba cridant tan fort com pot: Endavaaant! I al final algú dels qui s’esperen s’aixeca per dir-li que entri.  La impressora comença a pitar perquè s'ha quedat sense paper... 

Una vegada ben explicat tot el formulari, davant la cara de no haver entès gran cosa, la recepcionista torna a començar per la primera pàgina: Miri, ara ho tornarem a repassar de nou i ja veurà com li semblarà més fàcil. I amb els senyals als apartats que s’han d’emplenar, les ratlles on no cal posar res, l’al·licient de l’ajuda econòmica que possiblement rebrà, havent entès on cal signar i decidit a tornar al metge de capçalera perquè li empleni el full  corresponent, el senyor ho veu més clar, fa alguna pregunta complementària, assegura que ja ho ha entès tot, se sent agraït, li dóna la mà efusivament a la recepcionista, s’aixeca disposat a marxar. Ella li deixa anar, somrient, a tall de comiat: li ha quedat clar, ara, en què consisteix això de la Llei de la Dependència? I el senyor respon: Sí señora, claro que lo he entendío, me lo ha explicao usté mu bien.  Pero de verdá se lo digo, con toda confianza: yo siempre he estao en contra de eso de la independencia; me siento catalan y mis hijos han nacío aquí y són catalanes, pero que no me venga naide con eso de que Cataluña quiere salirse de España! Pero claro, tonto no soy, y si me prometen que me van a dar todo ese dinero firmo donde sea, oiga, aunque sea con el deo o con lo que haga farta, no sé si me entiende usté!

I marxa caminant a poc a poc, amb el cap ben alt i un gest de dignitat ben genuïna, mentre la recepcionista es mossega dissimuladament els llavis, qui sap si per contenir un improperi o un somriure burleta, o potser les dues coses alhora. Mentrestant, un altre senyor s’ha aixecat de la cadira i s’atansa a la taula de la recepcionista disposat també a demanar la independència...