Avui m’agradaria
compartir amb vosaltres aquest article del psicòleg i poeta vilafranquí Frederic Cuscó Campllonch, publicat recentment
al setmanari EL 3 DE VUIT. Em sembla prou interessant, sobretot en un dia en què molts de
nosaltres ens posarem un llaç rosa vora el pit. I perquè és un tema que, de
prop o de lluny, a tots ens afecta, sigui en passat, present o futur.
Què us sembla,
us atreviu a enriquir el post amb el vostre punt de vista?
EL CÀNCER, UNA
BATALLA?
Quan sovint em
trobo amb l’expressió de “perdre” o “guanyar” la batalla contra el càncer
detecto dins meu certa reacció de rebuig. Com si sobreviure a un càncer, penso,
depengués de l’esforç o valentia de l’afectat! És raonable condicionar el
malalt amb aquesta càrrega? Si una persona ha mort de càncer, tot i encarar-lo
amb enteresa, ¿es pot considerar, veritablement, que “ha perdut la batalla
contra el càncer”? Fins i tot si després del diagnòstic s’ha esfondrat i no ha
superat la fase d’abatiment , es pot dir que “ha perdut”?
Penso que,
afortunadament, queda enrere l’època en què la paraula càncer era
impronunciable i s’acostumava a anomenar-lo “mal lleig”, amb la veu fluixa i la
mirada evasiva. Com un “vade retro”. Com si hi hagués malalties més vergonyants
que altres.
Cada vegada és
més normal dir les coses pel seu nom i no cal pronunciar “càncer” amb la boca
petita. Però, què voleu que us digui, a mi em grinyola una mica aquesta
recurrència a associar el càncer a la terminologia de batalles a guanyar o
perdre. Acabo de llegir la necrològica d’un exjugador d’handbol i diu,
textualment: “ha perdut finalment el partit més important”. Sí que és
desitjable que, com la majoria de les malalties, l’acceptació no estigui
mancada d’un esperit de lluita. Però, perdre? Guanyar?
Recordo que el
lema de La Marató de TV3 de fa uns anys per recaptar fons destinats a
investigar aquesta malaltia deia: “La mort hauria de ser el final de la vida,
el càncer no.” Per què el càncer no i en canvi altres malalties sí? Em pregunto
fins a quin punt no persisteix la visió estigmatitzadora d’aquesta malaltia.
Perquè està clar que, com diu la meva mare, d’alguna cosa o altra hem de morir.
I que no se
m’interpreti malament. Òbviament, estic del tot a favor de destinar els màxims
recursos possibles per prevenir o curar el càncer. Sé que, estadísticament, la
probabilitat que jo mateix emmalalteixi d’algun procés cancerígen no és pas
baixa.
Fa poc, una
persona, molt lúcida, que estava pendent dels resultats d’unes proves per
conèixer la causa d’unes molèsties em confessava de com se sentiria alliberada
quan li confirmessin que no tenia pas càncer, “si de cas una altra malaltia,
encara que sigui una malaltia tant o més devastadora que m’enviï a l’altre
barri en un tres i no res”, comentava rient, tot adonant-se de la
irracionalitat del seu pensament.
Tot plegat,
doncs, em porta a interrogar-me: No serà que el tabú que ha acompanyat,
secularment, aquesta malaltia perdura més del que crèiem?
Estimada Vall de Boí de l’Alta Ribagorça, a qui fa tants anys he lliurat el cor, no et volia ser infidel, però n’he conegut una altra: es diu Vallferrera, del Pallars Sobirà. Ha succeït sense pretendre-ho: des d’aquest passat estiu, el meu amor viu dividit entre totes dues; tan diferents i tan semblants, paradisos d’un Déu que ens ha volgut regalar un bocí del seu cel aquí a la Terra... Us estimo. Gràcies a totes dues per formar part de la meva vida!
-La nena ens va enxampar l’altra nit mentre
ho fèiem. Va obrir la porta de l’habitació sense trucar i ens va dir: No puc
dormir! Després, mirant-nos amb els ulls esbatanats va preguntar: Mama, què fas, al revés?
-I com va reaccionar, el teu home?
-Molt malament. Va ser el primer que li va
explicar la nena, quan va arribar l’endemà de viatge. I ara vol que ens
divorciem...
- (...) Tinc por, David. Estimo el meu
país amb un amor desesperat, amb totes les meves forces, i vull que sigui una nació lliure, sobirana,
vull que se’n surti. Però com més s’apropa el dia
més creixen les meves incerteses. Potser veig Catalunya com si fos aquell
alpinista consumat l’objectiu del qual és fer el cim, que és la seva màxima aspiració,
que sap que el farà algun dia, però a qui les condicions
meteorològiques i l’experiència recomanen no intentar de moment l'ascensió,
sinó esperar el moment oportú, fins que torni la bonança a la muntanya...
Potser veig com un suïcidi col·lectiu el pas que estem disposats a fer en aquests
moments, sense que això vulgui dir renunciar de cap manera a poder-lo fer algun
dia...
-Comprenc els teus dubtes sobre la
situació actual. Som un país molt dividit (sempre tan dividit, i així ens ha
anat en la història), i és possible que la cosa no vagi prou bé, Montse. Ja veurem què passa. Però hem de ser valents. Crec que
com més gran sigui el nombre de vots per la independència, més clar quedarà a
Europa que alguna cosa no funciona bé a Espanya, i alguna cosa es podrà fer.
Però potser m'equivoco... T'adjunto
uns poemes en anglès que he escrit per si poden ajudar a conèixer algunes de
les nostres inquietuds. Ja ho saps: la paraula, una de les poques armes de què
disposem els poetes...
-Cert, David, que sigui ella, la paraula, qui atiï
l’esperança, que sigui el vent que inflarà
les veles de la nau que ens permetrà arribar a la nostra Ítaca...
-Bon setembre, Montserrat. Ens veurem el dia
11 a la Meridiana. I canviarem
impressions després del 27S.
-Ens hi veurem,
poeta. Gràcies i bon setembre!
WHY WE NEED TO LEAVE THIS SPAIN
How sick we are of being menaced, insulted and
unheard
by this Spain which takes from us such dizzying
amounts each year!
How fed up we are with its arrogance,
intolerance, contempt!
How tired we are of Spain as an unfair barrier
between us and Europe,
as a hindrance to our development and
structures,
as a blockage to our voice and presence in the
world,
as a burden to our language, as a dismemberment
of our culture,
as an hostile rejection of our history, our
nation and our laws!
How sick we are of Spain as an obsessive
possession of Madrid,
of its lurking network of relentless and
corrupted powers!
There was the possibility of a Spain much better
than this one,
rooted on cooperation and diversity,
plurilingual, plurinational,
a fair sum of efforts and voices, but they will
never allow for it,
because they boast themselves as their only and
eternal owners.
Dialog and diversity were on the Constitution,
but they killed its soul, and the more they kill
its soul
the more preposterously they require the literal
fulfilment
of its betrayed and meaningless remains.
How exciting it is, instead, to build something
new,
more reasonable and lively, a wider future,
not against Spain, not against Europe, not
against reason,
but trying to participate in them from a deeper
freedom,
with higher efficiency and on fairer grounds.
How emboldening is to share the energy of an
engaged crowd,
to struggle democratically to decide on our
future and needs.
We want something new, we need something better;
we are committed to it. We want to be empowered
for it.
Alins (la Vall Ferrera), dia d’arribada, temps d'estiu. A
tocar del balcó, el gaudi d'aquesta atàvica erecció romànica que m'acompanyarà durant una inoblidable setmana. Aquest any, fugint de la festa major
vilafranquina.
Tempestes de mots atien
les
hores calmes,
dins
el silenci pregon
de
les muntanyes.
Cruïlla de camins;
l'atzar descansa
en
la pau de la vall,
que
és foc i bàlsam...
Temps de tardor que plana sobre la Vall
Ferrera quan me n'acomiado després d'uns dies d'una intensitat irrepetible. Gràcies Alins,
gràcies Hostal Montaña, gràcies als àngels que m'hi esperaven per haver-ho fet possible!
Com un preludi d’esperança,
a les hores menudes del matí, quan la claror lluita per estripar el tel
d’ombres de la nit i jo escric perquè fa hores que no dormo, entra de sobte un corrent d’aire per la
finestra amb delicioses notes de frescor. Oh, meravella! Després de 30 dies
insofribles d’onada de calor, s’agraeix com un miracle llargament clamat al
cel.
Ha començat a
ploure en alguns indrets de Catalunya, i les tempestes sembla que viatgen cap al Penedès. La xafogor és encara ben intensa, però
aquests filets d’aire tenen ja una textura diferent. Per l’olor de terra molla
endevino que deu haver plogut una mica aquesta nit. Els taps a les orelles per
amortir el soroll dels aires condicionats dels veïns m’han impedit sentir-ho.
Quines ganes que en té el cervell, tot el cos en general, els ànims sobretot, de
submergir-se en una atmosfera respirable i sortir d’una vegada d’aquesta letargia
invalidant que gairebé com una malaltia limita la meva activitat, i fins i tot
la voluntat, fent-me sentir culpable d’una mandra davant de la qual no tinc
forces per lluitar...
Deu anar a
persones, la capacitat d’adaptar-se a tan altes temperatures, o potser depèn de
la constitució o la fortalesa mental de cadascú. La calor. Jo no puc amb ella
de cap de les maneres. I no crec pas que sigui l’única, observant la gent que m’envolta
i les seves reaccions. Ja no em refereixo a les dues persones grans amb qui
convisc, amb les quals cal fer gal·la d’una paciència considerable, sinó al
conjunt d’usuaris que cal atendre habitualment a la feina. Les patologies
mentals s’han agreujat, l’agressivitat explota per nicieses, i també l’actitud
d’alguns companys segueix la mateixa línia. Jo, encara que absolutament
esgotada i insomne, intento de no revertir en els altres el meu cansament, però
no sé si ho aconsegueixo...
Ja ho deia la
saviesa popular des dels temps ancestrals: al juliol ni dona ni cargol. Ni res
de res de res...
Aquesta propera
setmana arriba el meu fill d’Irlanda. S’hi estarà quatre dies, el temps just
per renovar-se el carnet de conduir i poca cosa més. Tinc ganes de veure’l, de
tenir-lo aquí amb nosaltres i per a nosaltres, aquest fill que fa tants anys
que ja és fora, que de tant de temps ja ni sé enyorar perquè fins i tot l’enyor
ja se m’ha esgotat davant l’evidència que no serveix per a res... Assaborirem
aquests dies al màxim, que sigui un dels millors moments d’aquest estiu de
llosa de marbre, i viurem cada instant amb una il·lusió nova i intensa que ens
servirà de revulsiu per continuar avançant.
Ni una mica més
de claror, aquest matí, en aquest cel de plom. Potser no veurem el sol, avui.
Potser, finalment, es farà realitat el somni d’aigua...
Aquest text
volia publicar-lo ahir al matí. Un virus al sistema operatiu de l’ordinador m’ho
va impedir. Ara ja ha quedat desfasat, perquè efectivament, al cap d’una estona,
van començar les tempestes, i amb elles va marxar la xafogor. Amiga pluja, quin
plaer dels déus, retrobar-te!
