Estimades dues valls...

Estimada Vall de Boí de l’Alta Ribagorça, a qui fa tants anys he lliurat el cor, no et volia ser infidel, però n’he conegut una altra: es diu Vallferrera, del Pallars Sobirà. Ha succeït sense pretendre-ho: des d’aquest passat estiu, el meu amor viu dividit entre totes dues; tan diferents i tan semblants, paradisos d’un Déu que ens ha volgut regalar un bocí del seu cel aquí a la Terra... Us estimo. Gràcies a totes dues per formar part de la meva vida! 

Un matí, quan el gebre embolcalli la vall,

anem-hi plegats, que et vull presentar

el doll de bellesa que no hi has vist mai;

la flaire del vent;

els mil tons del cel;

els raigs que s’escapen d’un sol que just neix.

Vull que busquis l’ombra d’un avet molt vell,

que t’asseguis a sota, l’herba arran la pell;

una gran muntanya, a l’horitzó, imponent,

et dirà: endavant;

escolta el meu clam;

un cant mil·lenari que parla de pau.

Si enmig d’aquests boscos que són lluny del mar

et sents un altre home, pots riure i plorar,

per què vols anar-te’n? De qui vols ser esclau?

Aquí, on tot és verd,

on ningú no perd

veuràs com la vida, per tu, reeixirà.

Corre, crida, esgota’t, respira ben fort;

si el vent crema el rostre fa més bonic l’esforç.

Amb nova esperança, els teus ulls brillaran;

i allà, sota el cel,

tu, jo i només Déu,

les mans enllaçades, l’amor reescriurem.

Montse Galionar