...Sé
que en el
transcurs de la vida
hauré
decebut molts homes,
més d’un,
de dos i de tres.
(i també
unes quantes dones,
perquè el
sexe, aquí, tant és.)
A voltes,
per negligència,
o per no
saber-ne més,
o a còpia
de malentesos
(la
culpa, que negra és!).
...Sé
que des
d’ara fins que em mori
en decebré encara més,
més d’un,
de dos i de tres;
potser
massa expectatives
distorsionen
el que un és.
La
decepció pot emprar-se
fàcilment com
arma cruel
si ens la
retornen amb fúria;
no cal
prendre-ho malament,
doncs aquí
és on recomença
el treball
amb un mateix.
Per això
dono les gràcies
als qui tal
favor els dec;
de
les seves ensenyances
un preciós
bagatge en trec:
és prou
bonica la vida
per
gaudir-la amb el cor net.
Decebuts,
poseu-me a prova,
perquè més
forta em fareu...
Montse Galionar
No et preocupis, Montse , és inevitable, per més que no volem sempre acabem decebent algú...
ResponEliminaSaps què penso que és molt més important? No decebre'ns a nosaltres mateixos!!!
Preciós el "Zapateado" fa somniar...
Petonets .
Tens raó, M. Roser. I si en algun moment som conscients d'haver-nos decebut, el millor és reconèixer-ho sense culpabilitats i tenir-ho en compte per a una altra ocasió.
EliminaGràcies i una forta abraçada!
Estic amb la Roser. Hem de saber on volem arribar i perquè. Si ens hi acompanyen, festa gran. Si no, com deia aquell poema que tant t'agrada, "sabent que un peu/ només pot ser company de l'altre."
ResponEliminaAbraçades (de les de debò).
Tenir les coses clares, vaja. Un bon recull d'intencions, Cantireta, que no sempre sabem dur a la pràctica...
EliminaUna abraçada ben gran!
Et dic el mateix que la M. Roser. I la foto, preciosa.
ResponEliminaGràcies, Novesflors! Hauríem d'aprendre a estimar-nos una mica més i no fer-nos mal innecessàriament...
EliminaUna forta abraçada!
Posa a l'altre plat de la balança els homes i dones que has complagut: més d'un, de dos i de tres.
ResponEliminaLa fotografia molt serena. La música més arrauxada ho complementa.
Tot plegat: sinceritat i aplaudiments finals..
Xavier, donant-li la volta a la qüestió i mirant-la tal com tu la planteges, fa de més bon pair tot plegat. La situació a què em referia en el poema era força més complexa del que he volgut o sabut expressar; el tema és bastant més enrevessat... Però seguiré el teu consell, sense perdre de vista la positivitat.
EliminaUna forta abraçada!
Jo, docs m'apunto al que diu en Xavier... més d'un, més de dos, més de tres, més d'una, més de dues, més de tres, a qui has complagut i a qui seguiràs complaent.
ResponEliminaEm fas pensar que tant com hem decebut, (tots decebem, algun cop, i tant!!!!) també ens han decebut i que de les dues coses en traiem algun profit si volem, aprenem, com tu dius.
Ens hem de muntar la vida el millor que puguem i apa! a seguir endavant!
Una abraçada, amb l'alegria del Zapateado.
Gràcies, Carme, doncs seguirem el consell d'en Xavier, que també tu comparteixes!
EliminaEn el poema em referia al fet que una persona que s'ha sentit decebuda per tu, amb causa subjectiva i qüestionable, decideix fer-te pagar la "traició" fent-te tot el mal possible. Era el que jo plantejava com a una decepció emprada com a arma cruel i retornada amb fúria. Si en lloc d'enfonsar-te ets capaç de plantar cara a la situació, en surts molt més enfortida. És tal el benefici personal, que al final t'agafen ganes de demanar als "decebuts" que et continuïn posant a prova...
No ho sé, potser l'he liada encara més. Estava inspirat en fets reals de ja fa uns quants anys.
Una gran abraçada!
La culpa és mala companyia, sempre.
ResponEliminaMentre no ens decebem nosaltres mateixes...
Clar que lgestionar les decepcions, no és fàcil, però és possible. I de tot n'aprenem.
Abraçada!
Cert, Fanalet, la culpa com més lluny millor. Fins i tot millor no anomenar-la. En la vida quotidiana, intento referir-me sempre a "la causa de" i no "per culpa de", És tan negra, la culpa...
EliminaUna forta abraçada!
Com es nota que obres el cor en cada poema que fas. Aquest cop rimes una reflexió que tots hauríem de fer i ser-ne conscients, perquè inevitablement, encara que complaguem a tantes altres, sempre decebem a moltes també. Tot plegat ens fa humans, si no ens preocupéssim per aquestes coses, quina mena de persones seríem. I quina mena de persona són els que no se'n preocupen?
ResponEliminaXexu, gràcies per llegir-me i arribar sempre al fons del que intento expressar. Sí, noi, el problema dels escriptors amateurs, els qui juguem a tercera regional, és que només ens en sortim si parlem dels temes que en menor o major grau ens han afectat personalment... Ben cert, en el món hi ha decebedors i decebuts a parts iguals; unes vegades formem part del primer grup i d'altres del segon...
EliminaUna forta abraçada!
Comencem decebent els pares, després a la parella, potser a alguns amics i finalment als fills.
ResponEliminaPerò l'important és no decebre ... a nosaltres mateixos.
Bona nit Galionar.
(La foto és preciosa)
Pere, m'identifico força en la teva argumentació. Ara bé, com és possible no decebre'ns a nosaltres mateixos, després de tan trista realitat...? Però bé, com que cal seguir endavant, no tindrem més remei que aprofitar les males experiències per sortir-ne més enfortits... Tot i com molt bé diu la dita, a cada nova bugada perdem un llençol...
EliminaUna forta abraçada!