Desig de pluja

Com un preludi d’esperança, a les hores menudes del matí, quan la claror lluita per estripar el tel d’ombres de la nit i jo escric perquè fa hores que no dormo, entra de sobte un corrent d’aire per la finestra amb delicioses notes de frescor. Oh, meravella! Després de 30 dies insofribles d’onada de calor, s’agraeix com un miracle llargament clamat al cel.

Ha començat a ploure en alguns indrets de Catalunya, i les tempestes sembla que viatgen cap  al Penedès. La xafogor és encara ben intensa, però aquests filets d’aire tenen ja una textura diferent. Per l’olor de terra molla endevino que deu haver plogut una mica aquesta nit. Els taps a les orelles per amortir el soroll dels aires condicionats dels veïns m’han impedit sentir-ho. Quines ganes que en té el cervell, tot el cos en general, els ànims sobretot, de submergir-se en una atmosfera respirable i sortir d’una vegada d’aquesta letargia invalidant que gairebé com una malaltia limita la meva activitat, i fins i tot la voluntat, fent-me sentir culpable d’una mandra davant de la qual no tinc forces per lluitar...

Deu anar a persones, la capacitat d’adaptar-se a tan altes temperatures, o potser depèn de la constitució o la fortalesa mental de cadascú. La calor. Jo no puc amb ella de cap de les maneres. I no crec pas que sigui l’única, observant la gent que m’envolta i les seves reaccions. Ja no em refereixo a les dues persones grans amb qui convisc, amb les quals cal fer gal·la d’una paciència considerable, sinó al conjunt d’usuaris que cal atendre habitualment a la feina. Les patologies mentals s’han agreujat, l’agressivitat explota per nicieses, i també l’actitud d’alguns companys segueix la mateixa línia. Jo, encara que absolutament esgotada i insomne, intento de no revertir en els altres el meu cansament, però no sé si ho aconsegueixo...

Ja ho deia la saviesa popular des dels temps ancestrals: al juliol ni dona ni cargol. Ni res de res de res...

Aquesta propera setmana arriba el meu fill d’Irlanda. S’hi estarà quatre dies, el temps just per renovar-se el carnet de conduir i poca cosa més. Tinc ganes de veure’l, de tenir-lo aquí amb nosaltres i per a nosaltres, aquest fill que fa tants anys que ja és fora, que de tant de temps ja ni sé enyorar perquè fins i tot l’enyor ja se m’ha esgotat davant l’evidència que no serveix per a res... Assaborirem aquests dies al màxim, que sigui un dels millors moments d’aquest estiu de llosa de marbre, i viurem cada instant amb una il·lusió nova i intensa que ens servirà de revulsiu per continuar avançant.

Ni una mica més de claror, aquest matí, en aquest cel de plom. Potser no veurem el sol, avui. Potser, finalment, es farà realitat el somni d’aigua...

Aquest text volia publicar-lo ahir al matí. Un virus al sistema operatiu de l’ordinador m’ho va impedir. Ara ja ha quedat desfasat, perquè efectivament, al cap d’una estona, van començar les tempestes, i amb elles va marxar la xafogor. Amiga pluja, quin plaer dels déus, retrobar-te!