diumenge, 26 de juliol de 2015

Desig de pluja

Com un preludi d’esperança, a les hores menudes del matí, quan la claror lluita per estripar el tel d’ombres de la nit i jo escric perquè fa hores que no dormo, entra de sobte un corrent d’aire per la finestra amb delicioses notes de frescor. Oh, meravella! Després de 30 dies insofribles d’onada de calor, s’agraeix com un miracle llargament clamat al cel.
Ha començat a ploure en alguns indrets de Catalunya, i les tempestes sembla que viatgen cap  al Penedès. La xafogor és encara ben intensa, però aquests filets d’aire tenen ja una textura diferent. Per l’olor de terra molla endevino que deu haver plogut una mica aquesta nit. Els taps a les orelles per amortir el soroll dels aires condicionats dels veïns m’han impedit sentir-ho. Quines ganes que en té el cervell, tot el cos en general, els ànims sobretot, de submergir-se en una atmosfera respirable i sortir d’una vegada d’aquesta letargia invalidant que gairebé com una malaltia limita la meva activitat, i fins i tot la voluntat, fent-me sentir culpable d’una mandra davant de la qual no tinc forces per lluitar...
Deu anar a persones, la capacitat d’adaptar-se a tan altes temperatures, o potser depèn de la constitució o la fortalesa mental de cadascú. La calor. Jo no puc amb ella de cap de les maneres. I no crec pas que sigui l’única, observant la gent que m’envolta i les seves reaccions. Ja no em refereixo a les dues persones grans amb qui convisc, amb les quals cal fer gal·la d’una paciència considerable, sinó al conjunt d’usuaris que cal atendre habitualment a la feina. Les patologies mentals s’han agreujat, l’agressivitat explota per nicieses, i també l’actitud d’alguns companys segueix la mateixa línia. Jo, encara que absolutament esgotada i insomne, intento de no revertir en els altres el meu cansament, però no sé si ho aconsegueixo...
Ja ho deia la saviesa popular des dels temps ancestrals: al juliol ni dona ni cargol. Ni res de res de res...
Aquesta propera setmana arriba el meu fill d’Irlanda. S’hi estarà quatre dies, el temps just per renovar-se el carnet de conduir i poca cosa més. Tinc ganes de veure’l, de tenir-lo aquí amb nosaltres i per a nosaltres, aquest fill que fa tants anys que ja és fora, que de tant de temps ja ni sé enyorar perquè fins i tot l’enyor ja se m’ha esgotat davant l’evidència que no serveix per a res... Assaborirem aquests dies al màxim, que sigui un dels millors moments d’aquest estiu de llosa de marbre, i viurem cada instant amb una il·lusió nova i intensa que ens servirà de revulsiu per continuar avançant.
Ni una mica més de claror, aquest matí, en aquest cel de plom. Potser no veurem el sol, avui. Potser, finalment, es farà realitat el somni d’aigua...

Aquest text volia publicar-lo ahir al matí. Un virus al sistema operatiu de l’ordinador m’ho va impedir. Ara ja ha quedat desfasat, perquè efectivament, al cap d’una estona, van començar les tempestes, i amb elles va marxar la xafogor. Amiga pluja, quin plaer dels déus, retrobar-te! 

26 comentaris:

  1. La calor m'ha fet desvariejar, plorar, vagar insomne per casa, escriure fins les 3 del matí, donar excuses per no demanar uns papers a l'ajuntament, cremar benzina i el planeta amb l'aire condicionat, i sobretot ESCRIURE POSTS ALTAMENT ERÒTICS al bloc. I saps què? Què bé, la pluja, la fresca, la serenor...estival, no pas canicular ni desèrtica! ;-)

    Abraça els teus mentre hi siguin i es deixin. Ara que fa fresca encara serà millor per a l'ànim.

    Uns petons d'orxata, estimada...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Cantireta, menys en el tema dels posts eròtics em puc veure reflectida en el que dius. Visca l'estiu, mori la canícula!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  2. És cert que la calor ens desmanega una mica a tots plegats. Una mica massa.
    El teu escrit, per a mi no ha arribat tard. La il·lusió de la vinguda de la fresca d'ahir sembla que aquesta tarda s'ha esvaït. Ha fet un matí fresc però ara retorna la xafogor i tornem a tenir desig d'aigua.
    I els boscos encara la necessiten més. Han començat els incendis importants. I encara no som a l'agost.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Xavier, el més preocupant de tot plegat és l'incendi que va començar a Òdena. La resta, al seu costat, no són més que futileses... Esperem que puguin controlar-lo ben aviat.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  3. Jo estic com tu, la calor em mata i a més no faig vacances.
    Divendres passat per fi va ploure força a Figueres, també vam poder olorar la terra mullada.
    Fa dos dies que han parat els aires condicionats però avui ja torna la calor. Ja veurem la factura de la llum d'aquest mes i ... ni dona ni cargol Ja! Ja!

    Una abraçada Montse.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Pere, jo tampoc no faig vacances però a la feina estic força més fresca que a casa, ja que no tinc aire condicionat i a sobre he de suportar els dels veïns... Esperem que es tornin més respirables, els dies, a partir d'ara...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  4. Jo ja porto uns quants juliols al'esquen i no en recordo cap de tant càlid com aquest, tants dies seguits d'una calda, que surts al carrer i dius no s'acabarà , que les cigales canten a cor que vols i això vol dir més calor...I jo sóc força fredolica, però aquesta xafogor abrusadora, no em deixa viure. La nit passada va ploure una mica i al matí feia fresqueta, però a partir del migdia , temperatures un altre cop a munt...
    M'ha agradat sentir l'olor de la terra mullada, després de tant de temps, malgrat tot, jo dormo com un angelet!
    Que tinguis una bona setmana Montse.

    P.D. Acabo de veure per TV3 el foc que ha començat a Òdena i continua pel Bages i per l'Anoia. Fa
    esgarrifar perquè et venen a la ment els records dels que hi van haver-hi el 94 i el 98...Esperem que pari el vent i el foc no s'estengui durant la nit...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. M. Roser, com t'envejo que puguis dormir bé...! Per a mi ja és un problema dels grossos quan la temperatura és l'adequada, així que imagina't ara...
      A veure com evolucionarà l'incendi. Fa poca estona que he arribat a casa de la feina, i he sentit que encara no el tenen controlat... Creuem els dits!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  5. Esperem que no duri molt aquesta calor tant alta. Bé, aquí fa un parell de dies que es s'està una mica millor...
    Ja veurem. Em recorda el 2003 que va fer un estiu molt calorós...

    El foc és el pitjor risc que tenim... que tinguem sort!!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Cert, Carme, jo també he recordat l'estiu del 2003, molt semblat a aquest... Llavors, però, érem 12 anys més joves! :) Amb tot, ara ja es respira millor, després de les tempestes.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  6. Hola Montserrat! jo també he agraït moltíssim aquest parell de nits que ha fet una mica de tempesta de trons i llamps seguit d'una pluja fresca. Feia goig sentir-la estirat al llit mentre pel balcó obert entrava un aire refrescant… A mi la calor també se'm dóna fatal, i tens raó en això del canvi d'ànims: molts gent està més irascible, menys tolerant.
    Celebro que tinguis visita del teu fill, i més si, pel que dius, no us veieu gaire. Gaudiu dels moments compartits!
    Una abraçada!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, August; intentarem gaudir al màxim de l'oportunitat d'estar junts uns dies. I si pot ser, que la temperatura també hi ajudi, perquè ell, després de 9 anys de viure en un país fred, encara suporta la calor molt pitjor que jo...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  7. Em sembla que molts estem així, i encara ara, perquè tot i que sí que van caure alguns xàfecs, la xafogor no ha baixat. Bé, potser sí que una mica, però és que la temperatura que notàvem era tan alta que la disminució no acaba de ser consol. Encara fa molta calor, però és que estem a l'estiu, ves. Un estiu molt llarg, aquest any, però ens haurem d'aguantar. Coincideixo amb tu que és força invalidant de vegades, i que també irrita la gent. Ja n'estem fins el capdamunt.

    Ep, esperem que vagi bé amb el teu fill, segur que ell també t'enyora, encara que no ho digui!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, Xexu, no tenim més remei que aguantar-nos i esperar amb candeletes que no es repeteixi cap més onada d calor aquest estiu, perquè és esgotador!
      Gràcies pels teus mots i una forta abraçada!

      Suprimeix
  8. Ai, Montse, com t'entenc! La calor a mi també em deixa fora de circulació, em proposo fer coses aprofitant aquestes dades i, finalment, no faig res més que mandrejar.
    Per sort sembla que aquests dies sufocants han passat i l'ambient és una mica més agradable. Penso que avui plourà...
    Gaudeix de l'estada del teu fill!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Glòria, és sempre un consol saber que no sóc jo sola qui experimenta tots aquests efectes negatius a causa de l'onada de calor... Afortunadament, sembla que hem deixat aquest episodi enrere, i ni que ens quedi la calor pròpia de l'estiu ja és una altra cosa... Ànims també per a tu, que ja hi tenim el peu al coll!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  9. Jo també recordo l'estiu del 2003 que diu la Carme. Vaig estar treballant al Poble Espanyol, juliol i agost, amb una monotonia calorosa increïble.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ostres, Helena, devia ser pesadíssim per a tu, aquell estiu; no m'estanya que el recordis...! Jo també el tinc molt present, i aquest s'hi assembla...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  10. jo duc aquest estiu molt malament.....les tempestes no em plauen prefereixo que plogui bé....que hi farem aqui esperant que la pluja

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Elfree, per sort, a hores d'ara ja ha plogut i les temperatures són més suaus. Esperem que l'agost no ens faci patir tant...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  11. Suau, que vingui la tardor i ho renti tot, com el millor desig,
    aquest desig de pluja que tu ens envies.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo també desitjo la tardor, Jordi, o almenys un estiu a la irlandesa, força més suau...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  12. És el títol o són les paraules, però tot el teu post té aquesta poesia amagada que tant m'agrada a mi.
    Com que vaig amb retard, potser el teu fill ja ha vingut i ha marxat. Desitjo que hagueu pogut gaudir junts tots els dies de la retrobada. Tinc el meu a Alemània un mes - que no és res - i se m'està fent etern. Potser per això l'enyorança de què parles em fa mal a mi i tot. Molts ànims, Montse!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Teresa. Aquest matí l'hem anat a acompanyar novament a l'aeroport; han estat quatre dies intensos que s'han volatilitzat de seguida. Ell ja fa 9 anys que és a Irlanda, ja m'hi he acostumat, però de tant en tant la tristesa d'escapa per alguna porta mal tancada... Ja veuràs com ben aviat podràs abraçar novament el teu, i amb més ganes que mai!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  13. Montse, marxem de la Vall Ferrera justament el dia 26 al matí, o sigui que només coincidirem mig dia.
    Conec l'Hostal Muntanya i serem prop d'Alins. El dia 25 a la tarda farem un passeig per Alins. Si no ens trobem pels carrers demanaré per tu a l'hostal.
    Si tot i així no ens trobéssim, el dia 26 passarem, amb el cotxe ben carregat per Alins, ja camí de Barcelona.
    Fins avui no havia vist el teu comentari al blog Fita on m'ho comunicaves.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Que bé, Xavier! Estic molt contenta. Ja he respost el teu correu, i ens mantindrem en contacte.
      Una forta abraçada i fins aviat!

      Suprimeix