La meva terra...

Avancem

serenament,

amb el pas ferm,

cap als cims de l’esperança,

per camins de llibertat.

 - (...) Tinc por, David. Estimo el meu país amb un amor desesperat, amb totes les meves forces,  i vull que sigui una nació lliure, sobirana, vull que se’n surti. Però com més s’apropa el dia més creixen les meves incerteses. Potser veig Catalunya com si fos aquell alpinista consumat l’objectiu del qual és fer el cim, que és la seva màxima aspiració, que sap que el farà algun dia, però a qui les condicions meteorològiques i l’experiència recomanen no intentar de moment l'ascensió, sinó esperar el moment oportú, fins que torni la bonança a la muntanya... Potser veig com un suïcidi col·lectiu el pas que estem disposats a fer en aquests moments, sense que això vulgui dir renunciar de cap manera a poder-lo fer algun dia... 

-Comprenc els teus dubtes sobre la situació actual. Som un país molt dividit (sempre tan dividit, i així ens ha anat en la història), i és possible que la cosa no vagi prou bé, Montse. Ja veurem què passa. Però hem de ser valents. Crec que com més gran sigui el nombre de vots per la independència, més clar quedarà a Europa que alguna cosa no funciona bé a Espanya, i alguna cosa es podrà fer. Però potser m'equivoco...  T'adjunto uns poemes en anglès que he escrit per si poden ajudar a conèixer algunes de les nostres inquietuds. Ja ho saps: la paraula, una de les poques armes de què disposem els poetes...

-Cert, David, que sigui ella, la paraula, qui atiï l’esperança,  que sigui el vent que inflarà les veles de la nau que ens permetrà arribar a la nostra Ítaca...

 -Bon setembre, Montserrat. Ens veurem el dia 11 a la Meridiana.  I canviarem impressions després del 27S.

-Ens hi veurem, poeta. Gràcies i bon setembre!

WHY WE NEED TO LEAVE THIS SPAIN 

How sick we are of being menaced, insulted and unheard

by this Spain which takes from us such dizzying amounts each year!

How fed up we are with its arrogance, intolerance, contempt!

How tired we are of Spain as an unfair barrier

between us and Europe,

as a hindrance to our development and structures,

as a blockage to our voice and presence in the world,

as a burden to our language, as a dismemberment of our culture,

as an hostile rejection of our history, our nation and our laws! 

How sick we are of Spain as an obsessive possession of Madrid,

of its lurking network of relentless and corrupted powers!

There was the possibility of a Spain much better than this one,

rooted on cooperation and diversity, plurilingual, plurinational,

a fair sum of efforts and voices, but they will never allow for it,

because they boast themselves as their only and eternal owners.

Dialog and diversity were on the Constitution,

but they killed its soul, and the more they kill its soul

the more preposterously they require the literal fulfilment

of its betrayed and meaningless remains. 

How exciting it is, instead, to build something new,

more reasonable and lively, a wider future,

not against Spain, not against Europe, not against reason,

but trying to participate in them from a deeper freedom,

with higher efficiency and on fairer grounds.

How emboldening is to share the energy of an engaged crowd,

to struggle democratically to decide on our future and needs. 

We want something new, we need something better;

we are committed to it. We want to be empowered for it.

David Jou